Projecte de llei sobre el comerç d’armes

(Publicat a www.tskv.cat)

Proveu de fer una enquesta entre amics i familiars preguntant quins son
els conflictes armats que continuen actius a dia d?avui. És molt
possible que us en surtin, com a màxim, uns cinc o sis: el conflicte
entre palestins i israelians, la guerra d?Iraq, la guerra de guerrilles
d?Afganistan, la crisi de refugiats a Darfur … El cert, però, és que
son més de vint els conflictes que encara tenen lloc al món, la majoria
invisibles als ulls dels mitjans de comunicació internacional. Molts
d?aquests conflictes es produeixen a l?interior dels Estats, entre
grups polítics o ètnics oposats als governs establerts a les capitals.
Son conflictes, d?una violència sovint molt superior a aquella que es
dóna en els ?conflictes coneguts?, i una violència que afecta,
sobretot, als sectors civils més desprotegits.

El sorprenent en totes aquestes realitats de guerra és el contrast
entre la pobresa existent i l?abundància d?armes, sobretot, armes
lleugeres.

Espanya és un dels màxims productors i exportadors
d?aquestes armes (el 8è lloc a nivell mundial), i en canvi aquesta
qüestió no ha estat mai debatuda obertament ni al Congrés dels Diputats
ni en els programes electorals dels partits, tot i que una part
d?aquesta indústria és de titularitat pública. Des de fa anys
organitzacions com Intermón-Oxfam o l?Escola de Cultura de la Pau han
exigit una major transparència en aquest comerç, com a pas previ per a
la seva progressiva reducció. De moment han aconseguit que per fi se?n
parli i que es redacti una nova llei d?armes que serà debatuda al
Congrés durant els propers mesos. Caldrà seguir atentament el procés
d?aprovació de la llei i la postura dels diferents partits. Una bona
llei ha de garantir que es posi fi a un període d?obscurantisme que no
té cap mena de sentit en un país democràtic i que ajuda a mantenir un
negoci terrible causant de multitud de víctimes en els països en
conflicte.

Més informació: a la web d’Intermon.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

IPC

És curiós que una pujada tan important de l’IPC com la que es va reconèixer fa uns dies hagi generat tan poca reflexió i si en canvi molta resignació i fins i tot indiferència.
Tinc la teoria de què els pagaments amb targeta, les compres per internet, les domiciliacions etc… redueixen la percepció real dels preus de les coses. Qui més nota però aquestes pujades són precisament aquelles persones que amb unes rendes molt baixes han calculat mensualment les despeses gairebé a nivell d’un Euro. Aquests dies m’he trobat diverses vegades amb dones, la majoria grans, que a l’hora de pagar no portaven prou diners. Tenien calculat el cost de la compra diària o mensual i en canvi això els hi ha canviat de la nit al dia fruit de la variació en coses tan bàsiques com el pa, la llet o la carn. La meva mare que no paga amb targeta, m’explica sovint la variació entre el que podia comprar amb 50 euros ara i només fa un any.

A més de la dinàmica dels mercats, algú s’està aprofitant de la "indiferència" o d’aquesta poca exactitud en la percepció dels preus. Qui ho nota però és segurament aquell que menys veu té i que ha de conformar-se amb una queixa o lament davant la caixera que, per cert, també cobra un sou força lamentables.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

La llei d’acollida a punt d’entrar al Parlament

Si Déu vol, els propers dies entrarà al Parlament l’avantprojecte de la futura llei d’acollida de Catalunya. Després d’un procés llarg que ha comptat amb la participació de moltes persones i entitats el Govern ha redactat un avantprojecte que serà presentat i discutit a la Cambra.

A l’espera de veure la posició dels diferents partits polítics, cal felicitar-se tant pel procés de participació que s’ha generat com també pel fet d’esdevenir aviat un dels pocs països europeus amb una llei d’aquest tipus.

Aquesta llei, que suposarà l’aplicació d’una part de les competències de l’article 138 de l’Estatut d’autonomia, servirà per crear un marc comú que ordeni quin ha de ser el paper de cadascú en aquesta primera fase del procés migratori. Fins ara tothom amb més o menys sort ha fet el que ha pogut en funció de l’habilitat del tècnic de torn i de la composició política de cada ajuntament. A partir d’ara la Generalitat jugarà un paper fonamental, en col.laboració amb els ens locals, en orientar aquestes polítiques i en la dotació dels recursos necessaris per aplicar-les.

Encara que petit, la llei serà un pas en el camí cap el Pacte nacional sobre immigració. Aquest però haurà d’esperar, es clar, a després de les eleccions generals.

La pell fina de la Monarquia

Quan surt una portada com la de El Jueves dedicada al princep Felip i la seva dona, es poden expressar moltes opinions sobre el bon gust, el mal gust, si fa riure o no, si s’han passat o s’han quedat curts.
Quan hi ha però un judici, una sentència i una multa com la que es va produir ahir a Madrid, un deixa les opinions que pugui tenir a un costat i no pot més que solidaritzar-se amb els acusats i El Jueves.

Els límits de tolerància de la Monarquia en el moment que han començat a ser explorats s’estan descobrint massa estrets i això no deixa de ser una prova sobre el caràcter fonamentalment antidemocràtic de la institució.

Ahir el portal d’internet de la BBC es va fer ressó de la notícia durant tot el dia. Els britànics son monàrquics, però tenen molt clar el tema de la llibertat d’expressió com un element clau de la seva democràcia. Per això s’estranyen de la sentència del tribunal espanyol i la van posar a primera plana. Almenys tot plegat està servint perquè quedin ben retratats.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

El TC sentencia contra la llei d’estrangeria

La sentència feta pública fa uns dies, anul.la uns quants articles de la Llei d’Estrangeria (8/2000) aprovada sota el mandat del Partit Popular. Alguns d’aquests articles limitaven drets fonamentals a les persones sense papers, com és ara els drets de reunió, associació, sindicació, justícia gratuïta i accés a l’ensenyament no obligatori. Ja és la tercera vegada que el TC esmena lleis relacionades amb immigració i ho fa amb l’argument de "què no es pot fer política migratòria amb els drets fonamentals, que han de ser respectats sempre".
Almenys en aquesta qüestió, la justícia i el TC ha actuat amb rigor i sense la politització que envolta tot el procés que ha de desembocar per exemple en la sentència de l’Estatut. Més enllà de les conjuntures polítiques, sembla que la Constitució garanteix drets individuals, fins i tot els d’aquells que en no tenir papers son objecte d’arbitrarietats per les mateixes lleis de l’executiu. Suposo que més complicat deu ser pel Tribunal atendre altres consideracions de drets recollides a l’Estatut i que fan referència més a drets individuals però dins el marc d’una nació que no es correspon amb l’Estat. Però la constitució espanyola dóna el que dóna de si.

En tot cas cal felicitar-se per la sentència que suposa, sense dubte, un avenç indiscutible en drets i integració

Sobre la jornada de reflexió d’Òmnium

La jornada va ser un èxit en quan a convocatòria i a funcionament. Feia falta un espai com aquest on escoltar en un mateix lloc i dia, totes les propostes que s’han anat coent d’un temps ençà .

El millor amb diferència, van ser les dues ponències inicials de Josep Termes i de Ferran Requejo que van situar el marc de reflexió, un en el terreny històric l’altre en el de la teoria política democràtica liberal. Fan falta aquests marcs per aixecar el nivell del debat i la discussió.

Pel matí van intervenir les diverses plataformes independentistes i per la tarda els partits polítics. No cal ni dir que l’interès i l’expectació es centrà sobretot en les intervencions de la tarda.

De les moltes coses que es van dir, un aspecte em cridà vivament l’atenció en la intervenció dels partits catalanistes (que aquest era el punt comú que tots van reconèixer). El realisme i la claredat en quan als horitzons que cadascú va marcar. Això curiosament va decebre una part de l’auditori. Sembla que en tractar-se d’un auditori sobretot sobiranista, s’esperava que de cop i volta algú ens anunciés una mena de novetat revolucionària en quan als plantejaments. Res d’això els plantejaments son els de sempre, els horitzons els de sempre i el llenguatge el de sempre, cosa que va fer que algú critiqués que "tot allò sonava a antic" o un altre que ens "haguessin deixat freds".
A mi em van agradar els partits (dels quals no formo part), fins i tot més que no pas les plataformes del matí (de les quals formo part). Precisament em van agradar pel seu realisme. Acusem massa als partits de no connectar amb la realitat i això s’ha convertit ja en un tòpic. No ens enganyem, si algú té avui informació sobre la realitat del país, son ells, i més quan dels 4 dels partits que exposaven 3 eren partits de govern.
Potser els que estàvem més desconnectats de la realitat érem precisament nosaltres, els que signem manifests o plataformes amb bona voluntat però també com un exercici de certa comoditat.
Els partits (TOTS) van parlar sobretot de cohesió social, de la qüestió de la immigració, de les dificultats de la llengua …. i encara que les solucions diferien, el diagnòstic era força clar.

Per això, aquell dia em van agradar els partits, i em van desanimar una mica les crides a la independència que aixequen molts aplaudiments però que situen tots els arguments únicament en la dialèctica de repte (destrucció, va dir algú) a l’Estat. Hi ha un perill clar barreja de messianisme i de desconnexió de la realitat per part de l’independentisme com a moviment social. Convé molt més conèixer la realitat dels barris, la realitat del territori, la realitat de la immigració la vella i la nova, convé un esforç de seduir i fer-ser entendre (també cap a dins del país).

La jornada d’Òmnium va posar doncs sobre la taula la importància de la cohesió social, no com a pas previ ni posterior a un possible procés d’independència sinó simultani a aquest i per tant condició inevitable per no caure en la il.lusió d’un país que compti ja de partida amb la desafecció d’una bona part de la gent que hi viu.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Són bojos aquests romans

Vaig a còrrer sovint a la carretera de les aigües. Des d’allà la visió de Barcelona és magnífica sobretot si un hi va a trenc d’alba i fa un dia clar i net com els de la setmana passada. En aquelles hores encara mig fosques, la ciutat fa un soroll somort i sembla al.liena a tots els maldecaps i problemes que de fet s’hi couen. Pels que som de poble, la immensitat del panorama urbà no deixa de produir un efecte ambivalent, barreja d’admiració i sensació de formiguer insà.

A vegades em dóna la sensació, sense tenir-ne ni idea, de què alguna cosa s’ha planificat malament d’arrel, quan sobre un territori tant petit s’hi han abocat tantes expectatives.

Resulta que en allò que abraça un cop de vista desde Sant Pere Màrtir mirant a sud-est, hi ha d’anar el primer port de la Mediterrània, un aeroport intercontinental que porti negocis i turisme, una zona logística de primera magnitud, un Tren de Gran Velocitat, unes Rodalies que han de moure cada dia centenars de milers de passatgers… tot això compaginat amb una zona on hi viu molta gent en barris populosos, densos i caòtics del Prat, l’Hospitalet o Cornellà, i amb una agricultura periurbana de regadiu cada cop més ofegada. Sumeu-hi a això un terreny de natural inestable i sorrenc, molt malmès i tocat per influència humana.

A més no sé si tota aquesta concentració en pocs quilòmetres contribuirà a esponjar i a equilibrar un territori cada vegada més ple de contrastos entre l’àrea metropolitana i la resta del país.

En fi, que mirat així em surt allò d’Asterix "són bojos aquests romans"

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Clatellot

Vaig acabar la carrera de Psicologia fa molts anys, però des de llavors el nivell de "psicologització" de la societat no ha parat de créixer. Un terreny on això ha arribat a punts gairebé d’atipament és el món educatiu. Setmana sí, setmana no, apareix un estudi a favor o en contra d’una determinada pràctica o comportament pedagògic.

Aquesta setmana li toca al clatellot. Diu que en substitució seva és millor practicar el "time out" perquè el
nen pensi i reflexioni. Suposo que sí. Però una exagerada condemna del
tradicional clatellot tindrà també les seves repercussions
pedagògiques, repercussions que segurament mereixerien un altre estudi.

El clatellot practicat molt de tant en tant i amb una forta motivació, té l’avantatge de trencar molt sovint un cercle viciós obsessiu d’assaig-error per part del nen. El clatellot desperta i avisa que un camí no pot continuar sent provat perquè no és correcte i per tant cal canviar la conducta. L’escriptor d’origen jueu Elias Canetti, en la seva biografia, explica que una vegada amb cinc anys i molt enrabiat es posà a perseguir la seva germana més gran amb una destral amb intencions de fer-li mal. El seu avi, l’aturà i del clatellot que s’endugué diu que va interioritzar d’una vegada per sempre la prohibició de matar. És exagerat, però serveix per exemplificar que el clatellot davant situacions flagrants té un efecte més durador que qualsevol raonament.

Sense clatellot tenim el risc del relativisme reflexionador, d’ara sí o d’ara no, ara ho veig ara no ho veig, del tot si val si està ben embolicat de bones reflexions etc.. En definitiva sense el clatellot correm el risc d’un futur ple de nens mal criats, polítics tous i gestors de rodalies que actuen com si les accions no tinguessin conseqüències… (ara que hi penso, "futur"?)

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari