25 anys de la BCI

L’any 1982, l’Associació Bíblica de Catalunya (ABCat) va iniciar el procés de traducció de la Bíblia al català. Fins aquell moment hi havia hagut altres traduccions entre elles la de Montserrat o la de la Fundació Bíblica Catalana (vinculada a l’Institut Cambó).

La nova traducció, però, tenia com a novetat el fet de ser interconfessional, es a dir, recolzada tant per catòlics com també pels protestants de les Societats Bíbliques Unides. El resultat conegut com a BCI (Bíblica catalana interconfessional) és un bon text, i un llibre atractiu amb mapes i annexos molt pedagògics.

Per celebrar-ho, els de l’ABCat han organitzat una Jornada celebrativa d’aquests 25 anys a Tarragona el dia 29 de setembre, en el decurs de la qual serà inaugurada una exposició sobre la BCI.

Traduccions i iniciatives com aquestes situen el català i la cultura catalana ben amunt. Al darrere, com sempre, persones i associacions treballant discretament, amb pocs recursos, però amb un gran amor, en aquest cas, tant al text bíblic com a la llengua catalana.

GR

Dues experiències de ruta a peu d’aquest estiu: una pel GR1 des de Pont de Muntanyana (Ribagorça) fins a Sant Llorenç de Morunys (Solsonés), i l’altra, més curta, seguint el GR 11 des de Llançà fins al Cap de Creus (Alt Empordà).

Els camins es perdran sinó hi ha caminants i sinó hi ha diners i personal suficient per mantenir-los en bon estat i ben senyalitzats. Caminar és una manera única de conéixer el país, i fer-ho a través dels GR hauria de ser garantia de poder-ho fer amb una certa comoditat sense necessitat ni de mapes, ni de GPS, ni de brúixoles.

Caldria cuidar més, doncs, els camins de peó, i sobretot els que travessen el país d’un costat a l’altre. Una "infraestructura" menor però que indica també el grau d’estima que es té pel territori.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

IES

A l’Institut que tinc al costat de casa estan començant curs. No sé exactament el percentatge de fills d’immigrants, però és clarament superior al 50 o al 60% de l’alumnat, la immensa majoria d’ells llatinoamericans.

L’educació en tots els seus nivells està fent un esforç considerable per encaixar una nova realitat social que fa només 10 anys era del tot impensable. Crec, però, que és als instituts on la situació és més crítica, s’hi sumen: la diversitat pròpia de nivells i interessos assumida des de l’aplicació de la LOGSE, una nova diversitat aquesta cultural, lingüística i a vegades religiosa, i una etapa vital fascinant però també delicada i difícil.
I és que no tots els fills d’immigrants han nascut a Catalunya, sinó que a través del reagrupament molts arriben aquí als inicis de l’adolescència i havent de suportar un salt de grans dimensions. S’accentúa llavors, la recerca d’una identitat que doni seguretat i aquesta la troben, moltes vegades, agrupant-se amb els que son del mateix país d’origen i amb qui acaben compartint estética, llenguatge i música. No hi ajuden gens aquests instituts "guettos" en barris que tendeixen a la guettització. El professorat es converteix llavors en algú estrany al lloc, que parla (en una llengua "estranya") d’uns valors i normes que es contraposen sovint als que viuen al si de la família, la comunitat o el propi grup.

Sigui en termes d’integració o acomodació, hi ha un llarg recorregut per endavant. Als instituts però s’hi juga una bona part en l’èxit d’aquest procés, ja que son aquest els ponts que porten al món laboral o universitari. Si els ponts se’n ressenteixen el risc de marginació i violència és llavors massa alt.

Diada

A les 12 aniré a la Ciutadella. No m’agraden moltes coses que fa el meu Govern, ni tampoc el tacticisme dels partits que em representen, però son el meu Govern i els meus partits, i a més, tampoc em considero pas un model de coherència en la defensa de res. Corren temps complicats i tot va ple de puristes massa proclius a veure la biga a l’ull de l’altre.

Aniré a la Ciutadella perquè és l’únic acte unitari del dia, perquè els pobles necessiten de símbols i litúrgies per manifestar el que son. És matí de festa, de mudar-se, de celebració, de solemnitat, de respecte i d’aparcar diferències. A la tarda tocarà reivindicació, però una cosa sense l’altra és incomplerta. Una reivindicació incapaç de cedir buscant el consens i la unitat, porta a la simple mala llet; una celebració sense recordar i reivindicar el camí que cal recórrer porta al simple folklorisme.

Què tingueu una bona (i complerta) Diada!!.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Ai Dalai!

La visita del 14è Dalai Lama a Barcelona ha posat de manifest una realitat, que els que seguim amb interès els fenòmens religiosos ja veníem notant des de feia temps: hi ha una part important de compatriotes que han adoptat el Budisme com a religió o filosofia, de referència.

El Budisme s’ha adaptat bé a Occident, perquè han arribat sobretot les pràctiques i els pensaments de més fàcil digestió. El Budisme, passat pel sedàs del màrqueting i desvestit de les pràctiques religioses més rigoristes, ens parla de vies cap a la felicitat, d’apaivagament dels desigs, de superació del dolor i del sofriment… curiosament aquelles coses que més ens porten de corcoll. La religió o la filosofia budista s’adapta com un guant a les nostres necessitats: ens cura de les ferides d’una societat occidental depredadora, violenta i feréstega.

És, però una curació en forma d’analgèsic o en forma d’una pomada ben superficial. Es renuncia a afrontar el misteri del dolor propi i dels altres amb tot l’entramat de causes personals, socials i polítiques que hi van lligades.

La nostra tradició (la cristiana, vull dir) també parla de felicitat, de desigs i de dolor, però potser els seus plantejaments son més incòmodes, simplement perquè comprometen més la nostra vida. La compassió, per exemple, (present també en una part del budisme més autèntic) és un dels centres del Cristianisme, i la compassió es precisament el contrari de l’evitació del dolor. Qui es compadeix no només carrega el seu dolor, sinó que es solidaritza amb els dels altres d’una manera estreta i misteriosa.

No em fa por el Budisme, em fa por el budisme de la fascinació i de l’exotisme; el budisme objecte de consum i de màrqueting; el budisme que dorm consciències, des-solidaritza i des-polititza; el budisme que s’adapta tant a les nostres necessitats que de fet no canvia res.

Ai Dalai!, tant de bo ens diguessis alguna paraula d’alerta sobre aquest "budisme de tot a cent", però em temo que els nous seguidors estan tan entusiasmats que no t’ho admetrien pas.

Foc (gairebé) Zero

Tot i l’incendi a la Serra del Pradell (Priorat), aquest estiu s’acaba amb un balanç força positiu en quan a focs. Fa uns anys, acceptàvem amb una mena de resignació fatal que es cremessin cada juliol i agost milers d’hectàrees. Per aquells temps, el sentit d’irresponsabilitat no és només un fruit del present (ai la memòria!), tot s’atribuïa a la natura i al clima Mediterrani: "no s’hi pot fer res!".

Des de fa uns anys ens hem posat les piles: hi ha mitjans, hi ha noves estratègies , més coordinació i la cosa es nota. Un incendi com el que ha cremat al Priorat segurament hagués estat fa uns anys molt més devastador, per tant, sí que s’hi pot fer res. Com sempre es qüestió de prioritats, diners i bona gestió.

Potser on caldria avançar més ara, és en prevenció. Una llarga caminada per la vessant nord de la serra del Montsec m’ha fet adonar de dues coses: la riquesa en boscos que tenim i la necessitat de polítiques que n’incentivin el manteniment per part dels propietaris.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Nou curs

Entre totes les preocupacions que ara anem abassegant, i que vivim com estranyament noves, no estaria gens malament guardar un raconet per pensar en l’educació. En aquest país de nous rics a punt, sempre d’esdevenir nous pobres, canviem de prioritats a cada moment. Ara tot son infraestructures i ens omplim de ports, aeroports, vies ràpides i trens d’Alta velocitat.

L’educació és de via lenta, i és poc visible, però en ella em sembla que ens hi juguem com a país molt més que amb qualsevol infraestructura.

Un text per ajudar-hi Educar sense instruir?

Publicat dins de Política | Deixa un comentari