No em fa por la PxC

No em fa por la Plataforma, i en canvi si que em fa por que el PP abandoni la possibilitat d’un Acord nacional en qüestions de migració atret pels èxits que ha assolit a Badalona.

Em fa por que Convergència, a qui han deixat en una situació políticament difícil, injustament difícil en alguns aspectes, vulgui fer d’aquesta qüestió un cavall de batalla a l’oposició, i es dificulti així el necessari Acord.

Em fa por que Iniciativa s’entesti en un missatge que no ajuda al consens, i que en canvi exaspera a una part de la població que acaba identificant polítiques d’immigració d’esquerres, amb una mena d’exaltació de la diversitat per la diversitat, sense entendre que la diversitat o es gestiona o s’acaba perdent cohesió.

Em fa por la tibior tant d’Esquerra com del PSC, segurament els partits que en aquesta qüestió tenen plantejaments i discursos una mica més elaborats, que han optat per la tàctica de l’estruç per evitar qualsevol desgast electoral.

O es posen ràpid a liderar el procés d’una llei d’Acollida (actualment aturada) i a treballar per construir amplis consensos en què hi puguin entrar tots els actors implicats (començant pels partits) o haurem de reconéixer que tenim un problema.

A mi no em fa por la Plataforma, sinó la manca d’un model clar que respongui a les qüestions bàsiques: política lingüística, ciutadania, serveis socials, gestió d’espais públics …. No es pot esperar més.

Saturació d’eleccions

Fa uns dies una companya xilena que porta uns mesos a Barcelona em va demanar que li expliqués això de les eleccions i els diferents nivells d’administració que teníem a Catalunya.

Amb paciència li vaig explicar, de dalt a baix que teníem a cavall d’Estrasbourg i Brusel.les un Parlament europeu que ens mirava de lluny; un Gobierno central a Madrid amb dues cambres anomenades Congreso i Senado que ens mira de prop o de lluny segons li convé; un Govern de la Generalitat que nosaltres en diem nacional i que ells anomenen autonòmic amb una cambra anomenada Parlament; li vaig parlar també de les Diputaciones provinciales, un ens supramunicipal que remena molts cuartos però que respon a una estructura en províncies que ens va ser imposada (el mateix nom pro-vincere ho indica); uns Consells Comarcals que vam recuperar nosaltres solets perquè no es digués que no teníem política territorial pròpia; i finalment uns ajuntaments, molts Ajuntaments, 946 ajuntaments, que son com diu el tòpic "l’administració més propera al ciutadà".

La meva pacient amiga que ve d’un dels estats-nació més homogenis
(treballat, es clar a base de genocidis) i centralistes
de llatinoamerica, em va preguntar quantes eleccions suposava això. I
innocentment li vaig dir que cinc: Congreso-Senado, Parlament de
Catalunya, Ajuntaments i encara Parlament europeu. Sense comptar de
tant en tant algun referendum cas Constitució europea o Estatut.

Ella amb els ulls molt oberts em va dir "¿y no se cansan de tanto
votar
?". Li anava a dir que no, que una democràcia cal mantenir-la amb
participació i ganes, que no ens ho podíem pemetre, que la llibertat
havia costat molt aconseguir-la…

Però vaig preferir arronsar les
espatlles, per no reconéixer-li que tot i les ganes, que hi son i continuaran sent-hi per molts anys, a vegades si que cansa, sobretot quan el Parlament que esculls amb un 63% dels vots aprova amb un 90% de recolzament un Estatut que després és vexat, retallat i impugnat judicialment, i ignorat pels mateixos partits polítics que hi han donat suport

Algú d’aquests experts en participació política, s’ha preguntat com serien avui les coses amb un procés estatutari diferent?.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Un problema amb el territori

Preocupa el tractament que es fa del territori sobretot des dels mitjans públics catalans. Les eleccions municipals, ho són també indirectament als Consells Comarcals, i per tant és el millor moment per prendre el pols al territori, a la seva situació i als seus problemes.

La centralització a Barcelona ciutat de tota la informació de campanya distorsiona la realitat del país. El problema de l’habitatge queda copat pel nombre d’habitatges de protecció oficial que s’han fet o deixat de fer a Barcelona; la immigració sembla que només existeixi al Raval; el transport es redueix a les incidències de Rodalies i el medi ambient a la preservació de Collserola.

El valor del país, vaig dir-ho en un altre post, està sobretot en aquesta xarxa de ciutats mitjanes (Manresa, Vic, Reus, Figueres, Balaguer, La Seu, La Pobla, Tortosa, Tàrrega ….) i també en el manteniment de població permanent en municipis petits. Hauria de canviar la nostra percepció de l’espai i del territori concebut massa com una mena d’enorme parc natural de Barcelona, sense vida cultural ni, pel que es veu aquests dies, vida política.

Les municipals haurien de ser bon moment per conèixer i per prendre consciència de la realitat del país. Em temo que aquesta vegada l’oportunitat ha tornat a passar de llarg.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Un barri que bull

Ahir a la tarda vaig passar un parell d’hores de compres pel barri. És el de Collblanc a l’Hospitalet, a tocar mateix de Barcelona. Les darreres estadístiques parlen d’aquesta zona com una de les que té un percentatge més elevat de població llatinoamericana, no només de l’Hospitalet sinó de tota l’àrea metropolitana. Us explico les impressions que vaig anotar a cop calent


El barri bull, ple de gent que passeja i compra. Molta gent jove, molts
nens, moltes parelles. Només al voltant de casa s’han obert quatre
comerços d’alimentació, tots ells amb la iniciativa de persones
nouvingudes.

Els quatre supermercats per on passo tenen el mateix
cartell a la porta "se necesita cajera". La que hi ha aquesta tarda a "Suma",
aguanta estoicament una cua quilomètrica. Es lamenta: la noia que hi ha
habitualment l’han reclamat a un altre "super" de la vora. Estan
desbordats fa falta gent a tot arreu.



Cada super té el seu tret diferencial i la seva clientela. El "Dia" és
com un petit gueto comercial, clients, caixeres, guardies jurats… són
tots bolivians o equatorians. Al Dia les caixeres fan de tot i canvien a un ritme gairebé setmanal. Difícil suportar tanta polivalència. Els super "Suma" deuen
seguir una altra política de personal perquè continua optant per les
"Juani" en versió decidida i cridanera. A Caprabo en canvi les caixeres
són també llatinoamericanes, però la cultura de l’empresa obliga cuidar
la imatge, i totes van arreglades i treballen amb més calma.

Quan la gent arriba es resitua, i com que hi ha feina, van quedant
sempre vacants els llocs més malpagats i durs de la cadena. Per això
fan falta caixeres, i per això diuen que ja fa falta gent per una altra tasca no massa buscada (almenys abans de la llei de dependència) com la de cuidar
gent gran.

Mentre falti gent, vindrà gent. Això ho sap bé qui té el control de
fluxos, i qui obre i tanca les portes arbitràriament segons li
interessa. La Generalitat i els ajuntaments sobre això no hi tenen pas res a dir, sinó
intentar gestionar una diversitat que els sobrepassa.

De moment però Collblanc bull ple de vitalitat. Això sí bastant indiferent a la campanya i als discurs dels polítics. Mirats des d’aquí semblen polítics vells que prediquen solucions velles, a una realitat totalment nova.

L’amenaça del power point

Una de les tècniques noves de comunicació pitjor aplicades és el power point.

El que hauria de ser un suport visual a la paraula pronunciada, quan necessita de fotografies o gràfiques, avui en molts casos s’ha convertit en una reproducció escrita d’allò que es llegirà. A més de la despesa de temps, aquest abús del power point sembla indicar una desconfiança total sobre la consistència de les paraules, les nostres i les dels altres, que si no poden ser llegides en una pantalla corren el risc de convertir-se en no-res.

El power point, com a excusa, amenaça l’expressió oral que cada vegada és més deficient. Em sembla que a més de motivar a presentacions cada vegada més espectaculars, caldria motivar a un us correcte d’aquestes presentacions, i a una recuperació de l’expressió oral com a mitjà de comunicació amb valor i consistència per ell mateix.

Sinó en el futur es pot preveure que les xerrades seran una projecció de "diapositives" de power point, que tots anirem llegint mig endormiscats en silenci o amb música de fons, asseguts en les còmodes butaques d’un auditori qualsevol.

P.S- He utilitzat el nom de "power point". Algú sap una expressió que no obligui a utilitzar el nom de la marca en anglès?

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Debat pels extrems en immigració

No és bona notícia que el debat sobre la immigració d’aquesta campanya a les eleccions municipals l’estiguin protagonitzant els partits que proposen polítiques més extremes. Es va veure al debat de l’altre dia a TV3 entre els candidats de Barcelona, i s’ha sentit en alguns dels mitings.

Ni els experiments de radicalització del discurs que utilitza el PP en alguns llocs, ni tampoc la reacció per marcar perfil d’esquerres d’alguns/es candidats/es d’ICV. Perquè el discurs d’Iniciativa en aquesta qüestió és sobretot un discurs reactiu (reacciona davant les propostes de les "dretes", diuen ells), un discurs que vol competir en progressisme ni que sigui polititzant la immigració d’una manera tant qüestionable com la que fa servir el Partit Popular.

El PP exagera el conflicte, i ICV exagera la reacció escandalitzada,
tots dos per obtenir quatre vots més a dreta i a esquerra. Mentrestant,
però, pocs s’atreveixen a tractar la qüestió amb rigor i amb discursos
que reconeguin la complexitat i les dimensions del repte que tenim al
davant. I és que discursos com els del PP toquen fibres sensibles, però
discursos com els d’ICV exasperen els que viuen la qüestió a tocar de
casa i no han trobat encara la manera de canalitzar un malestar que és
real i quotidià, i que per tant no pot ser despatxat amb un parell
d’adjectius.

Hi ha gent d’ICV que ha fet i fa bona política
d’immigració, els discursos però també cal cuidar-los perquè generen opinió i
mouen sentiments. La recerca de vots no pot justificar-ho tot, i menys
en temes tan sensibles que a la llarga requeriran d’amplis consensos
polítics i socials.

“Slow” Renfe

Ara que s’imposa la moda "slow" i que una part voluntarista de la població s’ha decidit a canviar d’hàbits, proposo una experiència "slow" accesible i barata. Agafeu el tren Lleida-Barcelona per la línia de Manresa.

Si pugeu a Cervera, com vaig fer ahir dissabte a la nit, teniu per davant prop de tres hores magnífiques per llegir, contemplar el paisatge o observar com està canviant el panorama humà dels usuaris del transport públic. Tres hores per fer encara no 120 quilòmetres, suposa una impressionant mitjana de 40 km/h. I només per 6.25?!!.

En un món on ho hem automatitzat tot per després haver de trobar temps per anar al gimnàs per fer aquells moviments que ja no fem, crec que el millor es introduir la nova moda "slow" en la pròpia realitat quotidiana sense necessitat de crear coses noves ni de pagar cap extra per la marca "slow". Agafar un autobus urbà, un tren de rodalies o "regional", esperar la visita de l’especialista a la seguretat social …. son maneres, no massa cares, d’aprendre a viure la vida a un ritme diferent.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Te i dolços per Bagdad

Les imatges de les bombes i la violència a l’Iraq formen part de la nostra quotidianitat. Les mirem amb la mateixa desgana que mirem alguns dels anuncis ja vistos i sabuts.

Molts dies, al vespre, entro a una pàgina de la BBC on recullen algunes de les fotografies del dia. Són fotografies que agafen aspectes i situacions que no acostumen a sortir als diaris. Aquesta nit hi havia aquesta fotografia: en un local del centre de Bagdad, algú prepara un te mentre un grup d’homes parlen tranquil.lament al voltant d’una taula.

El que m’ha commogut de la fotografia, ha estat reconèixer que al voltant de tot conflicte, violència, guerra, terrorisme … hi ha una pau de dia a dia trencada. M’ha commogut, en definitiva la fragilitat de la pau. Una pau que a Bagdad, té gust a te i dolços.

Plans urbanístics

La Segarra era terra de pas, però això sembla que està canviant. La corona de Barcelona s’estén, i si primer va arribar a Igualada i Manresa, ara ja vol fer de Tàrrega i Cervera una mena de segona perifèria barcelonina. Si continua aquest ritme caldrà ampliar cap els Monegros.

Ara tot poblet per petit que sigui ja té el seu pla urbanístic. El meu que no arriba als 40 habitants permanents, espera doblar població i potser fins i tot triplicar-la en una segona fase. Direu que es poc, però un que està acostumat a veure’l més aviat en decadència no deixa de sorprendre’s.

Era de veure: a un pas de l’autovia, a un pas de l’eix transversal, ben comunicat cap Andorra… El que impressiona però la previsió de què una part dels nous habitants són gent que treballen a no menys de 50 quilòmetres. Per tant ja es poden anar preparant més carreteres i més cotxes, perquè el transport públic per aquí es més aviat escàs.

Ja veurem com acabarà, de moment està tot parat. A les municipals els temes urbanístics couen massa, i es prefereix parlar d’altres coses més "senzilles i planeres", perquè en qüestions urbanístiques el risc de sortir-ne escaldat és notable.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Desànim polític?

N’hi ha que ja han començat a parlar del perill d’una elevada abstenció de cara a les eleccions municipals, i a partir d’aquí comença el reguitzell de tòpics: els polítics ja no engresquen, s’han allunyat de la realitat, ja s’ho faran …I tot això es curiós ho repeteixen en aquestes eleccions on el "polític" que s’ha allunyat de la realitat potser viu dos carrers més avall.

Els tòpics fan mal i també els missatges que tendeixen al que
anomenaria un desànim més aviat mandrós. El descontentament amb els
polítics, els partits o la política, si hi és, hauria de ser un
descontentament "amb trempera", es a dir un descontentament emprenyat i
mobilitzador que es pot expressar de mil formes, entre elles el vot amb
blanc. No tenim el millor sistema, ni els millors partits, ni els
millors polítics, però això no treu que el que tenim disposi d’un
ventall de possibilitats notable. Hi ha camp per jugar, i no és
intel.ligent que tenint tot el camp ens conformem jugar en un racó
tocant el córner.

Em vinc fixant que els missatges de desànim
tenen sobretot origen en els mitjans i els elements més conservadors.
Per ells es fantàstic, que creixi l’atmosfera del pessimisme, la
deixadesa o el desinterès per lo públic. Són els que desaconsellen fer
política, però alhora de defensar els seus interessos no només fan
pinya sinó fan servir totes les institucions i recursos que tenen al
seu abast.

Amb tots els defectes i anomalies, ja en parlaré en
un altre post, és un símptoma fantànstic que amb els temps que corren
tanta gent en tantes llistes estigui més o menys mobilitzada
políticament. Caldrà veure si l’abstenció desmenteix els mals auguris,
o pel contrari ens confirma en un desinterès que a la llarga pot acabar
fent forat.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

L’home que mira

"L’home que mira" és el nom que Ramon Alcoberro va posar al seu bloc de filosofia i pensament quan aquest va aparéixer a finals del 2004. Ara és també el títol d’un llibre que recull aquell primer any de bloc, un lloc on es parla sobretot de Filosofia però també de noves tecnologies i de tot allò que pugui ser observat i pensat, per un home que s’autodefineix com "gras lleig, tímid i escéptic".

El llibre m’ha fet el mateix efecte, que em va produir la persona de l’autor quan ja fa una colla d’anys ens vam conéixer estudiant Teologia els vespres en l’edifici del seminari del carrer Diputació. Un servidor acabava d’arribar del poble, tenia divuit anys i sumava a l’enyorament d’un paradís perdut, un considerable embolic mental de desitjos i projectes. L’home que mira que al matí feia de professor per la tarda, en els descansos entre classe i classe de Teologia, em va iniciar en un món del qual en aquell moment no en tenia ni idea. Em parlava de Filosofia, de política recent, de curiosos fenòmens socials barcelonins … Jo escoltava sovint sense entendre res, però alguna cosa em deia que aquell personatge curiosísissim que s’atrevia a portar les corbates més insospitades, era algú que hi tocava i molt.

Al seu llibre s’hi pot trobar l’estil directe i comunicador de l’Alcoberro, així com el mapa dels autors i el pensament que l’han influït tant en positiu com en negatiu. Perquè aquesta és per a mi la gran virtut del filòsof: hi ha filies i fòbies, però aquestes últimes no l’impedeixen entrar en diàleg amb els autors que més avorreix. És l’actitud antidogmàtica de l’home que mira i que busca, i sobretot que aplica la filosofia per entendre un món que el desconcerta i el fascina a parts iguals.

A mi l’Alcoberro, i sé que ell se’n riurà d’això, m’ha salvat del fonamentalisme al qual estem abocats els qui hem fet opció vocacional ja sigui per una comunitat religiosa o ja sigui per un partit polític. Viure en un món de preguntes i respostes tancades, dels meus i els altres, tant en religió com política (per molts una altra religió) dóna seguretat i deixa dormir tranquil. El repte es fer-se preguntes a risc de descobrir que no existeixen respostes; el repte es descobrir que no hi ha "els meus i els altres", sinó moltes, moltes sol.lituds.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Caciquisme global

Existia la versió coneguda del caciquisme local. "Manel, si em votes aquest tros te’l requalificaré"; "Josep, pel tema d’aquell expedient, si guanyo no et preocupis, cap a l’arxiu". Formes de deficiència democràtica d’aquest estil, n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà.

Això de València però suposa potser una escalada, allò que en diuen "un canvi qualitatiu". Que vingui un "senyor", que representa el més mega-ultra-modern de la indústria de l’oci i l’automoció i que condicioni la celebració d’una prova a qui guanyi les eleccions… n’hi per llogar-hi cadires.

Si l’exemple s’estén, ja em veig els partits buscant-se patrons internacionals que entraran en campanya anunciant implantació d’empreses i esdeveniments milionaris, això si, sempre que guanyin els patrocinats. Ja em veig els partits lluint directament, en els cartells de campanya "Patrocina X" "Amb la col.laboració de.."

És possible que algú amb resignació digui que aquest canvi d’estratègia suposaria de fet la fi de la hipocresia ja que els partits (tema finançament), ja ho estan de patrocinats. Un però encara creu en les formes, i quan en el cas de València aquestes es perden pensa en la fragilitat de la nostra democràcia.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

El PP experimenta amb Badalona

En un altre post del mes de febrer vaig fer referència al dilema del PP entre: participar en l’Acord nacional sobre polítiques d’immigració amb la resta de partits catalans o bé presentar-se com el partit de referència del malestar que provoca aquest fenomen en alguns barris, pobles i ciutats.

El partit a nivell nacional ha reafirmat oficialment la seva voluntat de participar del procés d’Acord proposat pel Govern de la Generalitat, tot i la dura campanya que va fer a les eleccions al Parlament. En alguns llocs però el discurs està sent un altre i aquest discurs, de moment, no sembla desmentit ni deslegitimat pels qui manen al partit.

Un d’aquests llocs es Badalona. A Badalona el PP de García Albiol aspira a superar els resultats del 2003 i per això està explotant al màxim les dificultats que està tenint la immigració en aquella ciutat, on les coses en aquesta qüestió no s’estan acabant de fer massa bé. Utilitzant la immigració com a arma política, el PP vol provar a Badalona quins rèdit li permetria treure la radicalització del seu discurs, tot i el risc que suposa per una convivència força tocada sobretot el darrer any.

No estranyi, doncs, que si la cosa funciona ens trobem amb un PP desitjós de capitalitzar un vot que en alguns llocs se li està escapant cap a formacions noves que sorgeixen a la seva dreta. Sobre el perillós que resultaria això i la dinàmica que iniciaria al país val més no pensar-hi. El que si que cal és que els partits polítics catalans reaccionin en dos sentits:

– amb propostes de polítiques clares sobre com gestionar una convivència que tal com està ara no es pot deixar al "a veure que passa"

– accelerant el procés d’Acord nacional per evitar en el futur discursos que provoquin una politització fàcil i populista sobre la immigració

Un acte digne per la dignitat nacional

L’Auditori Winterthur estava ple de gom a gom. Els que som tardaners i a vegades una mica escèptics, ens va tocar estar a peu dret tota l’estona i encara estirant el coll per veure el que passava a l’escenari.

Va ser un acte digne marcat pels discursos d’Isidor Marí i del president d’Omnium Jordi Porta. Vull destacar sobretot el discurs del primer, que fou interromput en diverses ocasions per aplaudiments d’aquells llargs i sostinguts, que expressen un total acord amb el que s’està dient.

I és que ahir no es respirava ni desànim, ni exaltació, ni falses eufòries, es respirava un ambient de tancament d’etapa. Amb l’Estatut s’han esgotat tots els arguments dels qui, potser amb bona fe, venien apostant des de la transició per  una transformació de l’Estat espanyol en la direcció de respectar la diversitat nacional. Tancat doncs aquest camí cal obrir-ne un de nou que passi, ja no tant per aquest desig de reforma de l’Estat, sinó per una reafirmació del propi projecte nacional que miri més l’articulació d’adhesions i complicitats en tots els àmbits de la societat catalana, que no pas en les ànsies de participar en el poder de Madrid.

Com bé recull Vicent Partal l’aplaudiment més sonor se’l va emportar l’estirada d’orelles als partits catalans i a la seva incapacitat per fer front comú en la defensa política dels interessos nacionals. Segurament, implicat el sector econòmic en la reivindicació de les infraestructures, sigui el sector polític (front polític com en diria en Xavier Mir) el que més problemes té per fer-se càrrec de la nova situació. Mentre CiU continuï somniant amb ser casa comú, pal de paller etc… i mentre ERC aspiri només a l’herència anem malament.

He afegit al post els dos discursos perquè em semblen molt significatius, de la sintonia que ahir es va expressar en l’acte d’Omnium, una sintonia que caldria anar ampliant i sobretot que caldria que els Portabella, Trias, Ridao, Mas i altres que van assistir a l’acte comencessin a anar fent seva.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

La vida dels altres

Als que encara no hi heu anat, us
recomano veure "la vida dels altres", una pel.lícula sobre el règim de
"seguretat" i terror a l’època de la RDA i de la seva coneguda Stasi.

L’austeritat de la pel.lícula, fa que un es pugui centrar en allò
principal i arribar a sentir o almenys intuir,  l’opressió d’un règim que només
tenia com a objectiu mantenir l’status quo del Partit.

Veient la pel.lícula un aprèn quins són aquells elements essencials que
cal tocar per convertir una persona en un mer engranatge de la màquina
i del sistema. Controleu als artistes i tota la creació literària,
musical, teatral….; elimineu l’humor;
aixafeu la dignitat de les persones sotmetent-les a l’autoritat;
convertiu l’amor en una mena de sospitós plaer aburgesat; reduïu el
marge de llibertat de moviment i de viatjar a l’estranger.

No he parlat encara de llibertat política ni d’expressió. A vegades ens
centrem massa en això a l’hora de definir el totalitarisme. On aquest
juga fort, però, no és en el terreny de les llibertats polítiques, sinó
en el terreny de l’humor, l’amor, la dignitat o la cultura, perquè és aquest terreny el que propicia el naixement d’una consciència de
llibertat individual que amenaça tot el sistema.

Penso que potser sigui en aquest terreny, en el de la vida, on calgui defensar la nostra sempre precària democràcia

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari