Arxiu de la categoria: Política

El 15M i el papa Francesc (II): confluències

(Article publicat al blog de Cristianisme i Justícia) Deu anys després del 15M, un no pot sinó constatar una sensació de fracàs en els intents de vehicular políticament i institucional aquella energia social que es va generar durant la primavera del 2011. En paral·lel, també, el caràcter rupturista i subversiu d’alguns dels discursos papals, amb un intent clar de contribuir a la transformació des de baix, s’han anat diluint. L’exhortació directa a la mateixa base eclesial a sortir dels seus problemes i a sumar-se colze a colze amb els moviments socials a la tasca de transformar les realitats de patiment, han acabat sent domesticades pels espais de poder entremig (cúries, dicasteris, sínodes, bisbes…). massa forts, fins i tot, per a un papa. D’aquesta manera el que tenia en el seu inici un gran potencial subversiu ha acabat convertint-se en una cita homilètica, en un paràgraf aïllat dins un full parroquial o com a molt en una nova iniciativa assistencial. El mateix papa a la Fratelli Tutti (capítol 5) reconeixia implícitament el fracàs sortint en defensa pròpia davant les acusacions de populisme, distingint entre el populisme insà que fa servir els seus altaveus en benefici propi, d’aquell altre populisme responsable que es posa al servei del bé comú. El que havia de ser una confluència d’energia transformadora, sembla haver-se convertit, 10 anys després, en una confluència de fracassos i ressentiments. Què fer a partir d’ara?

En aquests casos sembla necessari tornar als fonaments i veure que es pot rescatar. I en el que fa referència a l’intent del Papa en implicar a l’Església en una transformació política des de baix hi veuria com quatre dimensions bàsiques:

(més…)

El 15M i el papa Francesc (I): una política des de baix

(Article publicat al blog de Cristianisme i Justícia) Ara que ens atansem a l’efemèride del moviment social que es va produir el 15 de maig del 2011, més conegut popularment com a 15M, he pensat que seria interessant enllaçar la memòria d’aquella data amb alguns dels posicionaments públics expressats durant aquests darrers anys pel papa Francesc. Hi ha dos elements, un de temporal i l’altre de geogràfic, que poden ajudar a connectar-los. El primer temporal és el fet que el papa es nomenat el 2013, per tant, amb els ressons encara recents d’una sèrie de mobilitzacions que es van produir en diversos llocs durant els anys 2010-2011: la primavera àrab al Magreb, Occuppy Wall Street (als Estats Units), o el 15M a Espanya, entre altres. La crisi financera del 2008 va provocar una llarga ressaca que es va canalitzar en forma de protestes amb un marcat caràcter revolucionari i anticapitalista. I l’altre element, el geogràfic, el fet que Bergoglio en ser nomenat papa, es va definir a ell mateix com a “venido del fin del mundo”, del Sud i, per tant, amb una experiència molt viva sobre els efectes que determinades polítiques i cultures econòmiques neoliberals havien suposat per a països com el seu. Aquests dos elements van confluir en un moment on les mobilitzacions obriren uns horitzons d’esperança i canvi que després no només no van arribar a materialitzar-se sinó que, fins i tot, van desembocar en una reacció autoritària i neoconservadora molt important.

(més…)

Iniciar processos o ocupar espais

(Article publicat a El Matí Digital) Una de les màximes del Papa Francesc els darrers anys ha estat la de reivindicar la necessitat d’iniciar processos per sobre l’ocupació d’espais de poder. Ho ha aplicat a l’església però també ho ha animat en els seus discursos quan ha parlat a moviments socials. Penso que el dilema es podria aplicar en bona part la situació de la política catalana en el moment present.

Després d’iniciar un dels processos populars més multitudinaris i transversals que ha viscut Europa en les darreres dècades, l’atzucac judicial però també social i polític que viu Catalunya obliga a plantejar el paper de tots els actors. I és aquí quan ens n’adonem de la necessitat de deslligar d’una manera més clara el que són els partits polítics dels moviments socials.

(més…)

Drets fonamentals i democràcia en estat d’alarma

Drets fonamentals i democràcia en estat d’alarma

Santi Torres.  (Post publicat el 5 de gener al blog de Cristianisme i Justícia) El passat 14 de desembre, i dins el cicle de conferències “Els dilluns dels drets humans”,  va tenir lloc una taula rodona moderada per la periodista Lídia Heredia i que va comptar amb la participació del professor de dret constitucional Jordi Jaria i de María del Carmen Ramírez, presidenta d’Amnistia Internacional Catalunya.

Les dues intervencions van ser interessants i es complementaven molt bé. Resulta difícil resumir-les en poques paraules i, per això, no ho faré. Sí, però, que voldria aturar-me en la reflexió del professor Jaria perquè anava més enllà de l’estat d’alarma i de la pandèmia actuals i obria un debat que vaig trobar molt necessari abordar. Segons el professor Jaria, el decret d’estat d’alarma tal com queda recollit actualment en la Constitució espanyola queda circumscrit a un seguit de situacions excepcionals que en justifiquen la seva aplicació. Entre aquestes situacions s’hi inclouria una pandèmia com la que hem patit el darrer any i, per tant, l’únic que podríem rebatre en aquest cas (i així ho ha fet Amnistia Internacional amb informes i denúncies constants) és que la seva aplicació sigui correcta i proporcionada, no vulneri drets fonamentals i no serveixi d’excusa per imposar mesures que van més enllà de les necessitats provocades per aquesta situació excepcional (per exemple, limitar la llibertat d’expressió, vulnerar el dret a la privacitat….).

(més…)

La simfonia de la confusió

Santi Torres. (Publicat al bloc de Cristianisme i Justícia) M’assec a pensar una estona (un exercici atrevit, escàs, gairebé un luxe en els temps que corren) abans de posar-me a escriure un post que desitjo ple de seny, de racionalitat, d’elements d’anàlisi, que doni llum etc. etc.  Però no passen ni vint minuts  que me n’adono de la impossibilitat de l’empresa. Intento processar les notícies que com una mena de bombardeig em van arribant de tots costats sobretot via ràdio i Internet, les meves principals fonts d’informació, però no me’n surto. Em sobrepassa la impostura que estem vivint, i em sobrepassa tant, que un servidor, més aviat escèptic en quan a les teories de la conspiració comença a apuntar-se al club dels qui pensen que una cerimònia de la confusió com l’actual deu obeir a un pla premeditat per anestesiar qualsevol intent de resistència moral.

Em sobrepassa pensar que el nou govern espanyol compti entre els seus nous ministres, personatges provinents dels lobbies més importants de la indústria armamentística i de la banca més especuladora. Sé que és un govern legítim, democràticament elegit, però fins i tot aquesta legitimitat no treu la necessitat d’una tria ministerial que tingui en compte elements bàsics d’ètica i honestedat política. En molts estats els ministres són examinats pels parlaments i poden ser vetats per aquests parlaments, de tal manera que en aquest examen l’opinió pública arriba a conèixer quina ha estat la carrera del candidat. Així passa per exemple, en el cas de la Comissió europea, on els nous comissaris han de passar per una sessió d’examen davant el Parlament, on es repassa la seva trajectòria i s’aclareixen possibles conflictes d’interessos. Cal dir que més d’un no ha aprovat i ha hagut de ser descartat per qui el proposava. Aquí en canvi, la composició del govern es reserva a un president que ho manté tot en secret fins el mateix dia en que els escollits juren (o prometen) els seus nous càrrecs.

Em sobrepassa la impostura dels qui parlen de regeneració moral des dels seus atris, mentre els partits que els donen suport i persones rellevants que han ostentat alts càrrecs en aquests partits són imputats en processos judicials per corrupció. Casos com el de Camps, Matas, i tants altres … en el qual es barreja la vanitat personal amb qüestions més de sistema (finançament de partits, contractació d’obra pública etc..) passen per davant els nostres ulls com si res. Fins i tot, hi ha que els considera absolts en la mesura que les urnes els han tornat a revalidar en el càrrec a ells mateixos o als partits als quals pertanyen. L’apel·lació que des dels partits governants es fa actualment de l’esforç, els valors i la regeneració democràtica, no deixa de sonar buida, en la mesura que no hi ha hagut un mea culpa sincer per part dels qui van creure que l’elecció democràtica els donava una mena d’impunitat total.

Em sobrepassa l’aplaudiment que el Congrés va fer fa uns dies a sa Majestat que viu a la Zarzuela, i els elogis que va rebre per part de tots per fer una cosa tan “atrevida” com rendir comptes d’allò que rep per part de l’Estat. És que ens hem begut l’enteniment? Durant anys la Monarquia emparada pels partits majoritaris es va negar a una presentació pública de les despeses de la Casa Reial, i ara, que per una conjuntura que tothom sap i que no repetiré, ara que per un interès de supervivència davant l’escàndol d’un dels seus membres, s’ha decidit amb benvolença a ensenyar-nos una “miqueta” com es gasten els calés, ara els nostres representants els brinden una llarga ovació. Estrany, tot molt estrany, molt confús … ja ho he dit al principi.

I potser el súmmum de tot ha vingut els darrers dies en forma de reacció per la mort d’en Fraga. He de dir que he viscut amb astorament aquesta mena d’elevació als altars de la política d’algú que certament amb llums i foscors, com tothom, que jo sapigui no va mostrar mai ni un àpex de  penediment per haver participat en un dels règims més obscurs del segle passat.

Forma part de la mateixa cerimònia de confusió de valors capgirats. Els còmplices d’una dictadura són enaltits com a demòcrates pels nostres representants democràticament elegits; els imputats per corrupció absolts per les urnes o en tot cas víctimes (“nous Jobs” Camps dixit) en mans de fiscals implacables; els partits que s’han finançat de forma sospitosa durant anys reclamen regeneració moral; la rendició de comptes necessària i obligatòria es vista com un acte de règia generositat  i  segueix…

I a mi el cap comença ja a donar voltes mentre penso que potser sí que som víctimes d’una conspiració, la que vol entre altres coses, que deixem d’escriure coses sensates i normals on tot torni a agafar una lògica: la lògica d’una veritat cada vegada més prima i tergiversada. Potser avui més que grans principis, la resistència consisteixi simplement en no perdre el cap.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Allunyats de la realitat?

Publicat al bloc de Cristianisme i Justícia

Posaré només un exemple del que parlava l’altre dia en relació als
tòpics: el tòpic de què els polítics s’han allunyat de la realitat. A
qui li toca per raons de treball  estar sovint en contacte  amb polítics
de tendències ben diverses sap que, efectivament, això no és res més
que un altre tòpic. El que precisament  un nota en l’actualitat és tot
el contrari: els polítics viuen de fet massa enganxats a la realitat.
Sí, massa condicionats per qüestions personals com les que ens afecten a
tots (mantenir la feina, conciliar vida laboral i professional, …) i
per qüestions que es deriven d’un moment de crisi que no saben com
gestionar. A mi ja m’agradaria tenir més polítics “allunyats de la
realitat”, es a dir, gent de pensament i d’horitzó ample, gent amb
visió, llegits en història amants de l’abstracció i del pensament, gent
de diàleg i de cultura, gent amb pensament
propi i amb llibertat i decisió. Però en canvi, em trobo més aviat amb
persones  espantades i condicionades per una “realitat” que se’ls menja.
Preocupats perquè parlin bé d’ells els diaris, preocupats d’estar bé
amb els sectors on es recolzen, preocupats per uns indicadors econòmics
que ja no controlen, preocupats en mirar ni que sigui de reüll les
enquestes. Preocupats i espantats. I a sobre s’han de sentir dir que
viuen allunyats de la realitat!

Però el tòpic no és només fals sinó també perillós. Provoca reaccions
com les d’aquell polític que per a diferenciar-se  decideix “parlar com
la gent”, “apropar-se a la gent”, “fer seus els problemes de la gent”… i
l’únic que fa es apropar-se a les realitats més radicalitzades per
treure’n uns quants vots ni que sigui precisament a base de deformar la
realitat de “tant que s’hi apropa”. Els populismes són avui més que mai
una temptació i especialment en temes que per la seva complexitat
necessiten d’abordatges molt menys simplificadors.

Per tant, reivindico un canvi de “tòpic”: que no es continuï repetint
allò dels “cotxes oficials”, de la bombolla del poder, o dels sous
astronòmics etc… Potser en determinats nivells es doni però no és pas el
cas de la majoria ni és aquest el “problema” principal dels nostres
polítics. El problema és que no saben que fer, i viuen tan desorientats
com la resta: pressionats per una realitat que no els deixa gaire marge
de maniobra.  O tots plegats disposem d’una mica de serenitat per fer la
nostra feina, d’una mica de confiança, i d’una mica més de democràcia i
poder, o no ens en sortirem. En aquest cas és bo no equivocar-nos
d’enemic, ni que sigui a partir d’una simplificació que no té ni cap ni
peus.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

La lliçó de Xile

Un ha nascut en el país que ha nascut i, tot i les recances, no el voldria pas canviar per cap altre. A vegades, però, sí que un sent punxar el cuquet de l’enveja i li agradaria ser suec, i gaudir d’una protecció social que comparada amb la nostra provoca vertígen; o eslové, i tenir un país ben equilibrat territorialment, de ciutats petites i endreçades, amb mar i muntanya a tocar i una independència tot just estrenada que fa goig… Aquesta setmana ho reconec, m’hagués agradat ser xilè. Després de vint anys de govern del mateix color, i amb una presidenta amb la popularitat pels núvols, el poble ha decidit que era hora de canviar. I ho fa fet amb una transparència i una esportivitat envejables. Que a poc de conèixer-se els resultats i amb una diferència d’uns pocs punts percentuals, el candidat perdedor anès a casa del guanyador, i davant la seva gent! reconegués la derrota és per treure’s el barret.
Que el candidat guanyador parlès  per telèfon davant tothom amb la presidenta sortint, i quedessin per entrevistar-se l’endemà, és molt més que una gest cara a la galeria i mostra cortesia, respecte i bon gust.

Al nostre Estat, en canvi, totes les “alternances” han estat tocades per escàndols o fets dramàtics. La corrupció i els GAL va
acabar amb el primer i llarg govern socialista,  i la mala gestió i l’engany del 13
de març va ajudar a una inesperada victòria socialista. El PP va mantenir la flama
encesa de la ilegitimitat del govern fins ben avançada la primera
legislatura, i només en aquesta segona de Zapatero que estem, han estat capaços d’una “certa serenitat (crisi econòmica hi ajuda!). I el nostre petit
país? La primera alternança va ser de tot però menys tranquil.la, i
encara ara es parla de “reconstruir el país” com si tripartit i
terratrèmol fossin paraules semblants, i com si fos un pecat reconéixer la feina de l’altre. L’abús d’aquest tipus de llenguatge ja sigui tremendista o messiànic fa mal perquè ja ningú se’l creu.

Per això he envejat aquesta
setmana el Xile de la democràcia, no pas per qui ha guanyat, sinó per
com han portat tot el procés els uns i els altres. L’orgull dels xilens
està ben inflat, i és que amb uns polítics així, i una democràcia així,
un poble pot respirar més o menys tranquil. Fins i tot, quan l’ombra de la dictadura és encara ben allargada. El polítics no són la
panacea ni la solució de tots els mals, però tampoc haurien de ser el
principal problema. I sinó que s’ho facin mirar.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Espiritisme constitucional

Si hi hagués un rànking d’expressions més utilitzades aquests dies, una de les primeres seria “esperit de la Constitució”. Resulta que els qui “invoquem” l’esperit som sobretot els qui tenim les de perdre davant la previsible sentència del tribunal constitucional. I l’invoquem com una mena de taula salvadora que permeti que l’estatut sigui passable, i així també anar passant nosaltres en espera de la propera clatellada.

El cert però és que els pares de la Constitució, els de l’esperit, se’ns moren i el que ens queda és una lletra oberta a tot tipus d’interpretacions. I és clar les interpretacions varien segons la situació, i allò que se’ns presenta com una mena de “paraula de déu” resulta que depèn de la conjuntura política de cada moment. Per tant alguna cosa es devia fer malament llavors perquè ara haguem de dedicar-nos a l’espiritisme. Potser la primera, no posar nom a les “nacionalitats” i donar-ho tot per massa sobreentès.

La conjuntura d’ara prou la sabem i no té res a veure amb la del 1978: una bipolarització màxima i un repartiment de poder entre aquells que han de decidir la interpretació de la lletra. La constitució va fer el seu servei però ara ja no ens serveix per a res, per molt que invoquem esperits. La dreta se’ns ha tornat  rància i pràctica “no hay nadie por encima de la Ley” i la Ley és això, una lletra a mans d’uns jutges que posats a invocar esperits, invocaran el de sempre: el de la unitat d’una pàtria que no entén de pluralisme, ni de diversitat ni de democràcia. Més enllà d’esperits, doncs,  el que era una solució ha acabat esdevenint un problema.

 

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Una realitat in-formada o una realitat de-formada?

En tot aquest rebombori que s’està destapant aquests dies em pregunto per què en sabíem tan poc de les sospites. Per què aquells que ens creiem tan informats i seguim tan d’aprop l’actualitat i tenim tants mitjans d’informació al nostre abast, ben just ens havien arribat les denúncies que des de fa temps existien a Santa Coloma, a Badalona i a tants altres llocs?
Ha de venir Baltasar Garzón amb tot el seu aparell mediático-policial  per a despertar-nos d’una mena de son plàcid que ens feia pensar que la corrupció només era cosa del País Valencià, de les Balears o del PP. I ara resulta que n’hi havia molts que ja ho deien, i que no només ho deien sinó que se la jugaven denunciant pressumptes irregularitats… però cap d’aquestes veus va arribar als diaris que “informen” de la nostra realitat.

Compareu les planes i planes que cada any dedica La Vanguardia al
civisme, a la indigència, a la prostitució i als petits furts de
Barcelona, amb aquelles que dedica a investigar seriosament les raons
de perquè en un lloc destinat a equipaments socials es van decidir a
construir-hi blocs d’habitatges o oficines.

En molts altres indrets, el periodisme actua de punta de llança de la denúncia aquí només sap anar a remolc de les notícies, passant de l’exaltació d’un personatge a la seva denigració en poc més de 24h.
Fa pena aquesta realitat de-formada que rebem cada dia dels grans diaris espanyols o catalans, tant se’n dóna. I en canvi caldrà reivindicar cada vegada amb més força les petites plataformes escrites o digitals, els setmanaris com La Directa, que han fet de temes com l’especulació i la corrupció urbanística bandera de batalla des de fa anys. Aquells anys en què tot veient el desori, ningú aixecava un dit.

O la premsa es transforma realment o continuarem immersos en una mena de realitat de-formada plena de sobresalts. No només als polítics hauria d’afectar aquesta vergonya.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Una nova època?

El dijous 24 de setembre del 2009 es produí a Nova York un fet insòlit en molts anys: Barak Obama, president dels EUA, presidia aquell dia per primer cop el Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Deixant de banda la credibilitat del Consell amb tantes resolucions incomplertes, tanta impotència davant alguns conflictes endèmics (pensi’s només en Darfur, en Israel etc) i un equilibri de poder que continua “desequilibrat” a favor de les grans potències nuclears, la reunió no hauria de ser pas menystinguda. La presidència d’Obama va arrossegar també als altres presidents, de manera que per primera vegada el Consell rebia les vitamines de poder necessàries per representar allò pel qual fou creat ara ja fa unes quantes dècades. Allò que avui anomenem multilateralisme, constitueix la única esperança sòlida en política internacional per poder abordar amb un mínim d’eficàcia els grans problemes als quals haurà de fer front la humanitat.

Tot això posa però encara més de manifest, l’època fosca i tenebrosa que tot just hem acabat de passar, amb la boja política exterior dels Bush, Aznar, Blair i companyia. A mesura que van sortint en comptagotes, els informes que desvelen la utilització arbitrària del poder per part de l’administració nord-americana, hom va prenent consciència de fins a quin punt el món ha estat governat durant un temps massa llarg, per forces que han volgut fer de conceptes com “guerra preventiva”, “guerra contra el terrorisme”, “unilateralisme” etc… els arguments per a justificar una brutalitat insospitada en nom de la democràcia i occident. No sé si amb els informes però n’hi haurà prou. No estaria de més plantejar la possibilitat que, els que foren actors principals d’aquell drama, poguessin algun dia ser asseguts davant un tribunal de crims contra la humanitat. Un fet així faria creïble la voluntat d’iniciar una nova època sobre uns nous principis. De moment però tenim l’esperança i això no és pas poc.

Publicat a http://www.cristianismeijusticia.net/bloc

 

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

La velleta d’Arenys

De totes les imatges que es van veure el dia de la consulta d’Arenys de Munt, n’hi ha una que haurà fet més bé a la causa independentista que tots els que, amb bona fe, però amb poc sentit polític, van vestir-se de senyera de cap a peus. És la imatge d’una velleta fent cua per anar a votar i dient a la sortida del Centre Moral que allò era magnífic i que calia participar. Ni sí ni no a la independència, “era magnífic participar”.

Amb més de 300 periodistes acreditats, molts d’ells buscant la foto freak que permetés desacreditar la consulta, la foto de la velleta tirava per terra molts dels tòpics que agrada treure en parlar de dret a l’autodeterminació: extremismes, violència, radicalismes … Ja sabem que no és veritat però a vegades no tenir cura de la imatge i deixar-se endur per l’efecte massa i per una sobreactuació simbólica no ajuda a transmetre un missatge de normalitat.
Contra la velleta d’Arenys i la seva alegria “per participar” no s’hi valen ni falangistes, ni advocats de l’estat ni brunete mediàtica. És el signe de la normalització d’una reivindicació, d’un dret, d’un aprofundiment democràtic que va, com vaig dir l’altre dia, més enllà de la causa independentista. Per això s’estranya la reacció, crec que poc mesurada i nerviosa del PSC i de persones com la ministra de defensa Carme Chacón, que no van fer pas justícia al que fou la jornada.

Tant de bo però l’èxit no escalfi els caps d’aquells que fan mal a la democràcia i a l’independentisme amb pintades a les seus de partit o tirant pedres als autobusos. El camí és llarg i cal jugar més amb l’astúcia i la intel.ligència que no pas amb l’únic element de la passió. En tenim un clar precedent en l’afer de les seleccions catalanes, sobretot de la d’hoquei. En tot cas la passió ho ha de ser per la paciència, el treball i l’esforç, com els que han sabut manifestar la gent d’Arenys. Enhorabona!

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Molt més que la independència

Avui sóc d’Arenys. Perquè a Arenys s’hi juga molt més que la independència o el dret a l’autodeterminació, s’hi decideix una forma d’entendre la democràcia i la participació política. Sempre he cregut que són els municipis els llocs on experimentar formes de participació que vinculin les persones entre elles i generin, poc a poc l’interès per allò que és comú. No es pot aplicar als municipis els principis de delegació política que s’apliquen als parlaments ni al Congrès, com tampoc es pot pretendre que els municipis, a través de models gerencials es converteixin en mers gestors de serveis. La desafecció política m’ha sonat sempre a una melodia interessada. L’ajuntament és escola de participació democràtica i les consultes han de ser un element normal i quotidià, sigui sobre el tema que sigui. I és que el fet que Catalunya sigui o no un estat, no tindria repercussions en la vida municipal?

Em sembla que el que avui passa a Arenys és dels esdeveniments polítics més importants que han passat al país desde feia anys. La manera tan sapastre com l’Estat i el seu braç judicial han tractat la qüestió ha ajudat a posar-hi el contrast i a destacar-ne la rellevància. El fet mateix de la manifestació falangista, no fa sinó accentuar fins a nivells de ridícul aquest mateix contrast. Fan falta més actes com aquesta consulta per anar desemmascarant procediments antidemocràtics, enquistats en algunes zones de l’Estat al qual pertanyem. 
Tant de bo que la iniciativa s’estengui a una bona part dels municipis del Principat. Independentment del que hom voti o deixi de votar, participar-hi és una qüestió de democràcia, i això va fins i tot, més enllà de la mateixa independència.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Ruiz-Giménez

Feia anys que havia renunciat a qualsevol presència pública degut a l’avançada edat (96 anys) i a la malaltia d’Alzheimer. Per això, la seva mort potser ha estat una sorpresa: per tot personatge públic una retirada de “l’escenari” és sempre com una mena de mort anticipada. No ha estat pas així pels familiars que n’han tingut cura afectuosa fins al darrer moment.

En un país que reviu periòdicament, com un malson, la inconsciència del frontisme, la seva figura ha resultat sempre incòmoda, de la mateixa manera que ho han estat tots aquells personatges que en ple franquisme van saber evolucionar (beneïda paraula!) des de postures immobilistes cap a plantejaments liberals i democràtics.

Fou realment una llàstima que fracassés als anys 70 un projecte de centre inspirat en els principis demòcrata-cristians. La política espanyola hagués estat segurament molt diferent d’haver reeixit un programa molt semblant a aquell que representen la majoria de partits europeus de centre. L’espai de dreta fou ocupat, progressivament, desaparegut l’ambigu projecte de la UCD, pels hereus d’Alianza Popular i, per tant, pels hereus directes d’aquells que mai van arribar a condemnar ni a trencar amb la dictadura. I per això avui estem com estem, i la política espanyola té uns dèficits en consens, diàleg i democràcia esfereïdors. Personatges que per intel·ligència i capacitat política haurien d’haver estat en el centre del lideratge foren marginats a la fosca perifèria, si exceptuem alguns càrrecs esparsos que se’ls van concedir amb un caràcter més simbòlic que real.

Pels cristians, la figura de Ruiz-Giménez representa en molts aspectes, l’encarnació dels ideals del Concili Vaticà II, Concili en el qual participà activament com a assessor. La seva tasca política i social, i la seva identitat explícitament cristiana el convertiren en un testimoni reconegut (i sovint criticat) dins i fora de l’Església. En un moment que l’Església corre un risc de sectarització evident, iniciatives com els seus “Cuadernos para el diálogo” esdevenen un punt de referència que convindria no oblidar.

La seva mort es converteix doncs en memòria viva, i enmig d’una hivern eclesial i social tan acusat, en una mena de fanal que fa de referència. El fracàs pràctic de molts dels seus plantejaments, no en treu pas la validesa, ans el contrari. Potser en la seva coherència i en la seva fidelitat hi roman aquella victòria amagada que és la que fa progressar invisiblement totes les societats.


Publicat dins de Política | Deixa un comentari

La regeneració no s’improvisa

Proliferen els discursos morals i s’escampen en tots els àmbits. Es parla de regeneració, de refundació, de recuperar valors …. Es parla de tot això, com si per art de màgia es pogués passar d’una situació a una altra com aquell que fa una mena de “reset” sobre les societats i les persones. Com si les persones joves i grans, tinguéssim una mena de maleabilitat infinita que ens permet a cada moment  començar de nou. Potser estaria bé aplicar a tant discurs una mena de sa realisme, que no ha de coincidir per força amb un total escepticisme.

Posem per exemple, el cas concret de les persones que han de ser agents
d’aquest suposat canvi de paradigma. És possible que siguin les
mateixes que durant anys ens han portat a aquesta mena de desgavell?,
Quan a Espanya Zapatero parla de tot això, té alguna mena de
credibilitat després de cinc anys fent de la mentida i l’incompliment
una mena d’art?.  O podrà fer-ho  una oposició, la del PP, atrapada en multitud de petits i  grans casos de corrupció? Podran fer-ho a Anglaterra els polítics que s’han
passat anys carregant el cost de reparacions domèstiques als
pressuposts del Parlament?. Ho podrà fer a França Sarkozy, que ha fet
de la exhibició de la seva vida privada un impúdic i desesperat  motiu
per recuperar-se en les enquestes d’opinió? Podran fer-ho uns mitjans de
comunicació que han participat activament en tot això utilitzant-ho
sempre en funció d’interessos econòmics i empresarials?

Sant Ignasi de Loiola en
parlar del “pecat” no el veu tant només com un acte aïllat  sinó com
una atmosfera. No es pot produir una regeneració només a base d’actes
aïllats per part de persones concretes i benintencionades, sinó a partir de la creació d’una
atmosfera en la qual  es tornin a delimitar la frontera entre el que és
bo i dolent, entre el que és permissible i allò que és inacceptable.
Això passa tant per un canvi en el cor humà com també en el cor de les
societats, i això no s’improvisa pas.

Em fa por l’extensió d’aquesta diletància moral, perquè em temo que
és només un discurs més d’aquests que ens arrosseguen de manera
irremissible cap a un precipici la profunditat del qual encara desconeixem.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Petites batalles

La votació del ple del Parlament Europeu aquest matí aprovant un
informe que avala la política d’immersió lingüística a Catalunya és
d’aquelles batalles que valen el seu pes en or. Aleix Vidal Quadras ha
fet de de la qüestió lingüística i de l’oposició al sistema d’immersió
lingüística la raó de ser  de la seva presència a l’eurocambra. A ella
ha dedicat tota els seus esforços, tota la seva influència i tota la
seva intel.ligència que certament és molta. Al final però  una posició
conjunta d’Ignasi Guardans,  Raul Romeva i Maria Badia amb la redacció
d’un informe alternatiu, ha servit perquè el ple avalés allò que ja
havien avalat altres institucions europees.

És una petita
batalla que demostra la importància de les properes eleccions europees.
La importància de ser forts a Europa representats per persones que
siguin capaces  de seguir els temes, de cercar consensos i de moure’s
bé per aquells immenos  passadissos de Brussel.les o Strasbourg. Suposo
que el PSC té massa hipoteques amb el PSOE,  però caldria pensar bé
sinó  ens seria més rendible comptar a Europa amb una llista forta de
persones que es prenguessin seriosament el paper de la nació catalana
en el context europeu. Allà com a Madrid sempre som més forts quan
actuem conjuntament.
 
Enhorabona als parlamentaris catalans que han presentat l’informe alternatiu!

Publicat dins de Política | Deixa un comentari