Arxiu de la categoria: Calaix

Advent o la recuperació del temps perdut

(Publicat al blog de Cristianisme i Justícia) La nostra postmodernitat, tan líquida i accelerada ella, té una relació estranya amb el temps. Primer vam desconnectar el temps dels cicles de la natura i la vida, sobretot a mesura que aquesta vida entrava en un progressiu procés de desnaturalització. Les estacions ja no eren tan marcades perquè fèiem el possible per deixar de sentir la calor de l’estiu o el fred de l’hivern, fins més enllà dels límits raonables. Tampoc els cicles de la vida tenen ja aquell caràcter inexorable, s’imposa arreu l’ideal d’una permanent i difusa joventut. Els mateixos esforços en aclimatar alguns habitatges a una temperatura única per tot l’any, els ha dedicat la cirurgia i la cosmètica en aconseguir rostres sense arrugues. Ni en un cas ni en l’altre ens n’hem sortit del tot, però seguim intentant-ho sense deixar d’esmerçar-hi tots els recursos, fins i tot els que no tenim.

Després vam despullar el temps de tot simbolisme religiós. El temps religiós es portava malament amb el capitalisme. Preveia un dia de descans setmanal, uns períodes on es cridava a l’austeritat i a un cert ascetisme. Interrompia el progrés productiu… En alguns llocs, a vegades governats per gent molt de missa (que una cosa no treu l’altra), es va demanar que els comerços estiguessin permanentment oberts. I fins i tot, en una mena d’abducció sense límits, es va girar la truita convertint uns determinats temps litúrgics en uns temps d’especial intensitat consumista. Com diu un amic meu, “el capitalisme s’alimenta de tot, fins i tot de les coses més sagrades”.

(més…)

Drets fonamentals i democràcia en estat d’alarma

Drets fonamentals i democràcia en estat d’alarma

Santi Torres.  (Post publicat el 5 de gener al blog de Cristianisme i Justícia) El passat 14 de desembre, i dins el cicle de conferències “Els dilluns dels drets humans”,  va tenir lloc una taula rodona moderada per la periodista Lídia Heredia i que va comptar amb la participació del professor de dret constitucional Jordi Jaria i de María del Carmen Ramírez, presidenta d’Amnistia Internacional Catalunya.

Les dues intervencions van ser interessants i es complementaven molt bé. Resulta difícil resumir-les en poques paraules i, per això, no ho faré. Sí, però, que voldria aturar-me en la reflexió del professor Jaria perquè anava més enllà de l’estat d’alarma i de la pandèmia actuals i obria un debat que vaig trobar molt necessari abordar. Segons el professor Jaria, el decret d’estat d’alarma tal com queda recollit actualment en la Constitució espanyola queda circumscrit a un seguit de situacions excepcionals que en justifiquen la seva aplicació. Entre aquestes situacions s’hi inclouria una pandèmia com la que hem patit el darrer any i, per tant, l’únic que podríem rebatre en aquest cas (i així ho ha fet Amnistia Internacional amb informes i denúncies constants) és que la seva aplicació sigui correcta i proporcionada, no vulneri drets fonamentals i no serveixi d’excusa per imposar mesures que van més enllà de les necessitats provocades per aquesta situació excepcional (per exemple, limitar la llibertat d’expressió, vulnerar el dret a la privacitat….).

(més…)

Gomorra

Fa un any vaig llegir amb passió i mal al cor el relat que Saviano fa de la camorra italiana a Gomorra. Havia vist primer la pel.lícula però, al contrari del que es diu sovint, en aquest cas l’impacte de les paraules va ser superior al de les imatges. És veritat que un és de la tradició de la lletra i el relat, però és que a més a més, Saviano és capaç de narrar el seu informe amb una sang no sé si freda o calenta, però certament inquietant.
Una de les coses que sorpren, és veure com els riquíssims capos han de viure amagats en caus infectes lluny de l’amenaça de la policia o dels altres capos. La seva riquesa no els garanteix una vida còmoda sinó una vida permanentment amenaçada. I això serveix també pels altres nivells de la trama. Però mentrestant, la trama continua alimentant-se de nous reclutes que esperen …. fer fortuna.
He recordat això veient aquests dies la detenció de bona part del clan Russo. Hi ha una realitat humana de màfia, violència i odi que manté uns esquemes molt semblants a Itàlia, Colòmbia, Mèxic, la Xina o ves a saber quin altre racó de món. Plenament adaptada a la globalització i cobrint a cada pas, aquells sectors del mercat més nous i atractius.
Una mena de submón que condiciona però a vegades la mateixa economia. Algun dia s’haurà d’investigar a fons d’on va sortir a la costa meditèrrània tants diners per tant de ciment.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Crepuscle

Dissabte pel matí a Sitges es van reunir prop de dos mil  adolescents, la majoria eren noies. Algunes venien des de Madrid acompanyades pels pares, es clar,  per a fer cua i veure un trailer de 10 minuts d’una pel·lícula. El motiu era, a més, que venia el seu ídol: un actor de nom Jaime Campbell, que a la pel.lícula diu dues frases.

Que voleu que us digui, quan llegeixo això em sento vellíssim, i em pregunto si la meva realitat o els meus interessos, o les meves preocupacions tan transcendents tenen a veure amb el món que naix o amb el que mor…  Perdoneu, és dilluns, s’ha mort la Sousa i la setmana serà llarga.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

De Cadaquès a Núria

Combinant GRs (el 92, l’11, l’1) hem acabat una ruta a peu de 10 dies per aquesta part de país que diu ser frontera amb França quan de fet ho és amb un tros de la mateixa Catalunya la que està més al Nord.

Hem seguit una mena de traçat paral.lel a la frontera començant a Cadaquès i passant per l’Espolla, la Jonquera, Maçanet de Cabrenys, Albanya i ja després per estalviar-nos Pirineu hem seguit per l’Alta Garrotxa (Oix, Vall d’en Bac, St Pau de Seguries …) i el Ripollès (Serra Cavallera, Planoles, Núria…).

Del mar a la muntanya, dels 0 m als 2000, en una experiència que fem cada any unes persones que hem fet del caminar una manera de conéixer i estimar el país. Perquè ja sigui l’any passat de Tortosa a Montserrat, ja sigui en la ruta d’aquest any de Cadaquès a Núria, un en surt sempre amb un mapa mental més complert del territori. Ja sé que ens falta encara el País Valencià i Ses Illes però tot arribarà. De moment hem gaudit contemplant els contrastos de paisatge, hem compartit el sentiment d’amenaça que generen algunes infraestructures com la MAT, hem deplorat l’estat en què es troben alguns territoris agrícoles molt abandonats i despoblats per manca d’ajudes, i hem admirat l’arquitectura de poblets que abans ni tan sols coneixíem.

Ara que es parla d’AVEs, aeroports i altres vies ràpides, segurament necessàries, es tracta de no oblidar una altra dimensió: la que surt del pas a pas, de la conversa tranquil·la, de la lentitud d’un paisatge concebut amb dimensions molt més humanes.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Pedro Arrojo i la nova cultura de l’aigua

Aquest vespre Pedro Arrojo farà a Cristianisme i Justícia una xerrada sobre els Principis ètics per a una mobilització mundial  sobre la crisi de l’aigua. Serà sobretot una presentació del document aprovat durant el Foro sobre l’aigua celebrat a Saragossa l’any passat. Per allò que en diuen el “gran públic” els temes tenen la premura de les urgències immediates: l’any passat l’aigua era tema prioritari, aquest any en canvi, sembla que ja no ho  és.

La realitat però és que l’aigua, i en general, la gestió dels recursos escassos, és i continuarà  sent el gran tema dels propers decennis per no dir segles. Per això  anirà bé escoltar de  Pedro Arrojo els seus plantejaments de fons. Més enllà de les conjuntures mediàtiques,  cal anar generant una nova consciència que asseguri un  futur per a les properes  generacions.

La xerrada serà a les 19.30 a la seu de Cristianisme i Justícia al c Roger de Llúria n 13

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Heroismes

Són els que sostenen la nostra societat. Els que impedeixen que tot
plegat peti en mil petits bocins. Parlo en masculí, però segurament una
majoria  són dones. Herois i heroines de peu de carrer, de peu de
bressol, de peu d’oficina, de peu d’obra … Enlluernats pels
“campions  de l’altruisme” és possible que no ens n’haguem ni adonat de
la seva existència. Els herois sempre són uns altres, el que van lluny
i surten fotografiats en paratges exòtics envoltats de nens i nenes, de molts nens i nenes.  Com més idealitzem la solidaritat més l’allunyem del nostre  dia a dia.

Però en canvi hi són, i ben aprop. Hi són en temps de bonança però d’una manera especial quan val mal dades, ja sigui per la
crisi de l’economia, la crisi de salut o la cada vegada més comuna crisi
de nervis.

Són ells els que calladament saben
escoltar,mirar, somriure, donar un cop de mà, esperar, donar optimisme,
sentir compassió …  No els fa especials ni els seus estudis,  ni la
seva capacitat d’oratòria, ni la seva fe, ni el fet de ser  d’esquerres
o de dretes. El seu secret resideix en un interior  treballat pel dolor
i el  silenci, i per una tendència innata  o apresa a la
paciència i a la bonhomia.

N’he trobat arreu. L’altre dia en
acabar una pel.lícula el vaig veure en la dona que passava l’escombra
entre sessió i sessió. Em va somriure amb una amabilitat que res  tenia a veure amb el dia, ni amb l’hora ni amb el sou que devia guanyar. Un dia el
vaig veure en la manera de tractar  els malalts d’una infermera i un altre dia en un guarda de seguretat atent amb algú amb problemes de mobilitat. L’amabilitat i la simpatia poden desarmar més la  gent que qualsevol violència.  

Són
els que sobreviuen a sous  lamentables, a horaris lamentables,  i a mil
i una violències (declarades  o subtils). Són però els que aguanten el
món, en un incomprensible misteri,  que manté intacta la fe  en la
persona humana i en les  seves possibilitats. No aneu pas lluny a
buscar-los potser a casa en teniu més d’un o d’una d’aquestes persones.
Si és hagi doneu-els-hi una abraçada de part meva. És gràcies a elles/ells que som  vius.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

No és país per a vells

A la novela de Cormac McCarthy No country for old men, que el 2007 va donar lloc a una pel.lícula dels germans Cohen amb el mateix títol, hi apareix la figura d’un sheriff que a més d’investigar els seus casos mira de formular i entendre la realitat que li toca viure. El sheriff, ha d’acabar retirant-se de la seva feina no pas perquè sigui un policia poc diligent o complidor, sinó desbordat per unes formes de violència que ja no tenen cap mena de lògica ni d’explicació. Ell s’hi refereix com a formes noves de violència o de delicte sense cap mena d’aturador, executades per plaer, per joc i sempre amb el rerefons d’una gran arbitrarietat i un immens menyspreu per la vida humana.

Aquestes formes de violència segurament han existit sempre i han anat lligades a psicopatologies greus. En l’actualitat però surten de tant en tant mostres d’això, realitzades per persones sense cap mena d’historial delictiu ni patològic. És el cas dels anglesos que per “plaer” van matar fa uns dies un sense sostre (aquí vam tenir un cas semblant fa més o menys un any), o el cas dels exhibicionistes que es graven al youtube abans de cometre alguna massacre, o altres casos que amb comptagotes van apareixen en els mitjans de comunicació.

Són casos excepcionals, certament, però no puc deixar de pensar en el vell sheriff de Nou Mèxic i en les seves reflexions al voltant d’un nou món que naix ple de contradiccions i d’ombres. Ell s’ho mira encara des d’uns criteris morals als quals s’aferra però la seva derrota i el seu prematur retir al refugi de casa seva, no deixa de ser una derrota significativa.

Què fer avui amb tanta violència latent, amb tanta agressivitat mal païda? Com re-construir un món amb referents sòlids i amb uns mínims que retornin a la vida la seva dignitat?

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Territori i paisatge

El Departament de Política Territorial i Obres Públiques i l’Observatori del Paisatge, juntament amb el Departament d’Educació, han elaborat una web i uns materials en paper perquè els alumnes de la ESO puguin estudiar i analitzar 12 paisatges “diferents i representatius” del nostre territori.

He entrat al web (us ho recomano!)  i de debó que val la pena. Aquest tipus d’iniciatives fan falta en un país amb un divorci enorme camp-ciutat, i amb un desconeixement brutal per part d’una bona part de la població del seu territori. Fins ara eren els esplais i els centres excursionistes els que cobrien el buit, però feia falta que l’escola s’hi impliqués a fons.  Un dels valors del nostre país, i ho de dit diverses vegades  en aquest bloc, és un territori magnífic però amenaçat per una manca de cultura que confon progrés amb asfalt, i món rural  amb productivitat o  amb turisme de cap de setmana.

Un “però” a la proposta del Departament. Els paisatges “representatius” continuen reproduïnt l’imaginari barceloní de cap de setmana: Vall d’Aran, Cerdanya, Costa Brava, … Hi ha un buit al mig de Catalunya que és el que formen els Pallars, l’Urgell, la Noguera (tota l’àrea del Montsec), la Segarra , el Solsonès i també al Sud (Montsià, Terra Alta …) . Són paisatges molt despoblats que potser no responen a la lògica urbana que dèiem abans però que mereixen ser tinguts en compte i valorats.

 Es tracta de passar d’una lògica depredadora, en les quals les coses tenen valor en relació a l’ús que en fem, a una lògica més passiva o contemplativa, les coses tenen valor també en elles mateixes a vegades per criteris ben allunyats dels del pur consum.

El pas d’una lògica a una altra és també qüestió d’educació.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Bon Nadal!

Qui sap si uns dies de Nadal seran suficients per pair un any tan intens . Moltes situacions personals i familiars s’han vist trastocades per aquesta maleïda crisi, que té rostre més enllà d’un cert afartament de dades i anàlisi econòmiques. Les dificultats per abastir els bancs d’aliments en són un indicador però no pas l’únic. No crec pas que a hores d’ara ningú pugui pensar que ens en sortirem sols en una mena de campi qui pugui, perquè segurament aquest campi qui pugui ha estat també a l’arrel d’aquest desgavell.

Potser cal pensar en recuperar alguns elements que creiem d’altra època, digueu-li solidaritat, digueu-li responsabilitat, digueu-li compassió, digueu-li caritat… Ah, i sobretot l’esperança, que és més forta que les conjuntures econòmiques i que ja sigui arrelada en la fe o en valors ha de servir per tirar endavant malgrat tot.

Des d’aquest bloc irregular i escrit amb massa presses, desitjar-vos de tot cor un bon Nadal i una bona entrada d’any! Un servidor ja es deleix per poder tastar ni que sigui per un dia els -6º de la Segarra i gaudir de la companyia de les persones a qui estimo i a qui no puc veure amb la freqüència que voldria. Els lligams humans fonen sempre tota mena de glaç i gebrades.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Endreçant el bloc

Feia temps que no tenia una estona per endreçar el bloc, i sobretot per escriure-hi. Sembla que era ahir quan tenia en perspectiva la ruta a peu per mig país , i ja han passat més de dos mesos de crisis financeres globals i d’estretors financeres locals. Com més va no sé si som més pobres però estic segur que si  estem més acollonits. Qui vulgui fer política en serio s’ho haurà de treballar molt a no ser que caigui en la temptació de convertir la por en populisme que sempre és una temptació fàcil.

Malauradament, em queden ja una mica lluny els noms de Tortosa, Roquetes, Benifallet, Rasquera, Tivissa, Colldejou, Pradell de la Teixeta, Arbolí, Montral, La Riba, Cabra del Camp, Bellprat, Santa Margarida de Montbui, Sant Pau de la Guàrdia o Montserrat (quina meravella de territori i gent que tenim!). Però afortunadament porto ja aquests noms posats, per sempre, a la meva “motxil.la”. És el que té caminar: hi ha molt de temps per recordar, i els noms  deixen petjada en el cos i en les sensacions. Ara quan dic “Catalunya” o “país” o uns quants abstractes més, penso en aquests noms, en la gent que hi viuen, en els boscos que vaig trobar ufanosos, en les vinyes que vam veure vorejant el Priorat.  I, també,  en aquells altres que vaig recórrer en  rutes i estius passats.

Potser és per això que he canviat també el nom del bloc que havia començat dient “losanti” però que ara he posat “de solanes i obagues”. Potser perquè el meu país és així amb llums i ombres. Potser perquè el món és així. Potser (vaja segur!) perquè jo mateix ho sóc, i perquè segur que aquest bloc ho continuarà sent, si Déu vol.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Fent l’Espinàs

Divendres començo les vacances i ho faré aquest any, com ja fa dos estius, amb una bona travessa. Ja vaig parlar en un altre post, de la importància que dono al passejar, que és més que la d’un simple esport, i és també una manera de concebre els espais, les distàncies i els temps, potser la mateixa vida. Experimentar els moments de desànim, quan la calor apreta de valent, i també el goig de veure l’indici d’un campanar que vol dir hostalet, refugi, llit i aigua fresca.

L’any passat vam recórrer la cara nord (sona seriós dit així) del Montsec des del Pont de Montanyana fins a Oliana, Sant Llorenç de Morunys, Solsona i Montserrat. Aquest any ens hem decidit pel sud, i començarem a Tortosa tot reseguint el Gr 7 fins a Bellprat i d’allà agafant el Gr 172 i acabant a Montserrat.  Sí sempre acabem a Montserrat, per situació geogràfica però també pel que representa pels que ens hem animat a fer tot o una part del recorregut.

Quan torni a reobrir aquest bloc pel setembre, ja en faré cinc cèntims. Comptant, com sempre, que al bloc (afortunadament pels que el llegeixen) només hi posem una petita part d’allò que vivim. Segurament la més informativa, la més superficial. La part més important quedà sempre maldestrament explicada entre les pàgines del quadern de viatge o mig oculta en una memòria feta només de sensacions.

P.S- Entre el brevíssim equipatge m’emporto un llibre per rellegir: Camí de sirga de Jesús Moncada. Mequinensa cau més amunt d’on passarem, però m’ajudarà en les estones mortes a peu de riu a respirar una mica més d’Ebre.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

“Vella” cultura de l’aigua

La meva mare em comenta que sempre paga el mateix per la factura de l’aigua. Li demano que me l’ensenyi, ja que és estrany que no hi hagi cap variació entre l’estiu i l’hivern. Quan aconsegueixo desxifrar la factura, me n’adono que el tema és ben senzill. Hi ha un mínim de consum a pagar, independentment del consum real que en el seu cas és força inferior.

Ella que és més ecologista que no pas jo, no gastarà més per arribar al mínim, però em pregunto per quina raó hi ha aquesta mena de penalització absurda pels consums baixos.

Quan es parla de “nova cultura de l’aigua”, suposo que vol dir en molts
aspectes recuperar la “vella cultura de l’aigua”, es a dir, la de
l’aprofitament, la de la reutilització etc… Suposo que vol dir baixar
“els mínims” de consum o directament treure’ls, perquè qui per raons
diverses consumeix molt poc no hagi de pagar una aigua que no gasta.
Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Laporta

Sóc un aficionat al futbol de gamma mitja-baixa. És a dir, no vaig al camp, però m’agrada seguir els partits del Barça per la tele, cosa cada vegada més difícil, almenys en obert, en català i “de gratis” (ja sé, estava mal acostumat). Com que aquest any no he seguit el dia a dia del Barça, m’està superant tot el que sento i veig aquests darrers dies al voltant dels jugadors i sobretot del president.

Laporta va agafar el club en una situació lamentable económica i esportivament, i en tres anys el va portar fins a una respectable salut econòmica (diuen), dos títols de lliga i una copa d’Europa. El que després va passar ja no ho sé, i és bastant inexplicable.

La tendència d’aquest país a trobar caps de turc i a cremar-los a la foguera pública comença a fer una mica de por. El president del Barça està pagant segurament una manera de fer que en alguns moments d’èxit no va cuidar prou. Està pagant protagonismes preelectorals a deshora, actituds una mica xulesques, mitges veritats per tapar el curriculum de parents … però tot això, que voleu que us digui, forma part d’aquest “nostre pa de cada dia” que hem muntat al voltant de l’esport i sobretot del futbol.

El que fa por és el que s’amaga darrera tanta visceralitat i mala llet. La incapacitat, per part de molts, per articular judicis més o menys equitatius, i amb una certa (ja sé que parlem de futbol i futbol és passió!) una certa racionalitat. Aquest tipus d’escenaris d’indignació cega, fa que apareguin de cop, personatges que se n’aprofiten, que canalitzen tota la mala llet i que son elevats al càrrec amb la mateixa rapidesa que al cap d’un temps son defenestrats. Laporta pujà en part així i ara li toca el rebre.

Però no sé si aquest és el millor camí per generar projectes a mig o llarg termini. Envejo equips com el Manchester amb entrenadors d’anys capaços de dirigir canvis de cicle des de dins i sense fer destrosses. Serà el Mediterrani, o serà potser que el futbol, com més va és més lloc de manifestació de tanta frustració col.lectiva. Ara li ha tocat al Laporta, d’aquí un temps li tocarà a un altre, i així anar fent. El que desitjo però és que això sigui només “coses del futbol”, i no una metàfora del país, perquè sinó estaríem ben arreglats.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Etudes

És un goig poder escoltar algú que porta a les espatlles una llarga trajectòria i experiència, i que ho porta bé sense nostàlgies i amb una intacta curiositat pel present i pel futur. Ha estat el cas de les entrevistes que vam tenir ahir amb els jesuïtes Jean Yves Calvez i amb Pierre de Charentenay

El primer persona vinculada des de fa anys als centres d’estudi i recerca social, i que ara col.labora amb el centre CERAS que els jesuïtes francesos tenen al Saint Denis (un centre que avui tenim previst visitar). Amb ell parlem del moment, no pas fàcil, que passen aquest tipus de centres i de la dificultat de trobar l’equilibri en la identitat “fe i justícia” per la qual treballen. En un món molt més secularitzat i també molt més complex, aquest centres que van ser sovint pioners en el camp dels estudis socials, laborals, sindicals i polítics, avui passen per dificultats per trobar lloc i veu: per un costat la societat en menysprea l’experiència i els titlla de confessionals, per l’altre l’església d’innecessaris. Sort que la bonhomia de Calvez, pot més fins i tot que la seva intacta lucidesa als vuitanta anys, i en sortim animats i amb algunes reflexions a tenir en compte pel Centre Cristianisme i Justícia de Barcelona.

Per la tarda anem a la rue d’Assas on ens espera el director de la revista Etudes, Pierre de Charentenay, que ens explica el funcionament i la filosofia d’aquesta publicació. La capçalera ha complert 152 anys! i té una tirada mensual de 12000 exemplars. Ara estan a punt de penjar online tots els articles, cosa que suposarà tenir a disposició una història interessantíssima del pensament i els principals esdeveniments mundials de finals de segle XIX i de tot el XX, això sí des de la visió francesa, molt francesa. Perquè aquest és en part el secret i la permanècia de la revista: està elaborada des d’una cultura i d’una visió local, però oberta al món i interessada per tot allò que s’hi cou. No és estrany doncs que una bona part dels qui reben la revista siguin persones d’altres països. Què bé que ens aniria a Catalunya disposar de revistes així!

Ha estat un dia complert, amb moltes notes preses que caldrà pair i mirar de traslladar i traduir a la nostra realitat allà a Barcelona.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari