Arxiu de la categoria: Món-Solidaritat

Com podem ajudar més gent?

Santi Torres. (Publicat a la web de l’Església de Barcelona) A la Fratelli Tutti, el papa Francesc escriu: «Un individu pot ajudar a una persona necessitada, però quan s’uneix a altres per a generar processos socials de fraternitat i de justícia per a tots, entra en el camp de la més ampla caritat, la caritat política» (n. 180). Lluís Magriñá no va ser estrictament un polític, però sí que va endevinar des de molt jove, que si es volia ajudar a més persones i, fins i tot, aspirar a transformar la realitat, calien institucions fortes, de caràcter internacional, que responguessin a la “globalització de la injustícia” amb una proposta de “globalització de la justícia”. I a això va dedicar una bona part de la seva vida (els millors anys), primer a l’ONG Oxfam Intermón, i després dirigint des de Roma el Servei Jesuïta als Refugiats.

(més…)

L’agroindústria i el Déu de les coses petites

Santi Torres. Catalunya Cristiana.
Fa pocs dies, en una trobada al voltant d’un tema d’actualitat com el
de la transformació de caixes en bancs, un dels ponents, després de fer
una anàlisi acurada de les conseqüències econòmiques i socials de la
desaparició del model de caixes, va dir, i cito de memòria: «ens hi
juguem un model que creu en la importància de les coses petites». La
mateixa impressió m’ha causat la lectura del quadern de Cristianisme i Justícia L’agroindústria sota sospita, de Gustavo Duch.

«Les coses petites» i, en el cas agrari, un model basat en petites
explotacions, està amenaçat pel desenvolupament del capitalisme a
escala global que comporta la concentració de la terra, l’aigua i els
recursos forestals en mans d’unes poques multinacionals. Sota
els arguments de l’eficiència i el benefici s’imposa un model productiu
estrany a una cultura pagesa que havia optat sempre per mètodes molt
més respectuosos amb el medi ambient. El preu d’aquesta reconversió
salvatge no és altre que la fam, ja que de les formes de producció
tradicionals en depèn encara la subsistència de milions de persones que
veuen ara impedit l’accés als aliments, en haver optat per una
producció dirigida sobretot a l’exportació i a una comercialització a
gran escala.

Darrere el sentiment de «pèrdua per les coses petites», no s’hi
amaga només un conservadorisme nostàlgic, sinó la consciència que allò
que se’ns està imposant trastoca profundament les relacions entre els
individus i també la capacitat que els individus tenen per a decidir
sobre la seva pròpia vida. En definitiva, està afectant la democràcia.
La «comunitat de format humà», respectuosa amb l’entorn, va sent
substituïda per unes relacions d’oligopoli empresarial basades en el
guany i el benefici. Tot el procés des de la sembra fins a la
distribució en grans superfícies, queda controlat per grans
corporacions que s’encarreguen de proporcionar les llavors, dels
tractaments a través d’agrotòxics, de la transformació dels aliments,
del seu comerç i al final de la seva distribució. I això no tan sols en
els productes vegetals, sinó també en el cas de la ramaderia. Resulta
impossible competir amb les grans corporacions, ja que elles imposen
les seves condicions en cada una de les fases del procés, mentre
amplien el negoci a partir de la compra de més i més terres pertanyents
a pagesos o a comunitats de pagesos arruïnats. La conseqüència de tot
plegat no és altra, doncs, que la d’una progressiva pèrdua de control
per part de productors i consumidors sobre el que se sembra i sobre el
que es menja.

Davant d’això neix, però, una alternativa: la sobirania alimentària.
Tanmateix, aquesta sobirania no serà possible sense la complicitat
d’uns consumidors interessats a saber l’origen i la qualitat d’allò que
compren. Uns consumidors responsables que no es deixin enlluernar per
les grans rebaixes, per les grans ofertes i per tot allò gran, i que
tornin a valorar les coses petites. I, entre aquestes coses petites,
aquells valors com l’austeritat, l’amor a la terra i la solidaritat,
que assegurin a la llarga una vida digna per a tothom.

I el cel es tancà…


Publicat a www.cristianismeijusticia.net/bloc

A
la Bíblia no és gens estrany trobar-hi l’expressió “tancat” o “obert”
referent al cel. Quan el cel es tancava era més aviat signe de mal
presagi. Un podia entendre que el cel s’havia tancat en èpoques de
llarga sequera que portaven associades la fam i la pobresa més
extremes. Però també el cel es tancava quan els profetes callaven, i
mancava, per tant, aquella paraula (inspiració) que
guiés l’acció dels homes i de les dones durant un període sempre
indefinit. Es tractava, doncs, de temps durs, on a la pobresa s’hi
sumava una manca de lideratge i una sensació d’injustícia i campi qui
pugui generalitzades. M’ha fet gràcia trobar escrita aquesta expressió
en alguns dels articles dedicats al problema de trànsit aeri generat
per les cendres del volcà islandès.

Ara els cels s’han obert
de nou, però pensava que potser la metàfora hauria de continuar vigent,
i que més enllà de l’anècdota d’aquests dies, haguem de reconèixer que
efectivament vivim temps de cels tancats. En els temps bíblics la
injustícia i les desigualtats es donaven al si de comunitats molt
petites i locals. Certament no es pot dir avui que no existeixi una
preocupació creixent per les desigualtats a l’interior de les nacions,
i fins i tot, en el cas europeu a l’interior d’allò que vol ser una
comunitat de nacions. Una preocupació a vegades més fruit de la
inseguretat que generen les desigualtats i les societats poc
cohesionades, que per una voluntat explícita a l’hora de desenvolupar
polítiques efectives en el reconeixement de drets bàsics (alimentació,
habitatge, educació…). Tanmateix aquesta preocupació acaba per
diluir-se del tot quan pensem a una escala més global. Es fa difícil
trobar una altra època on la injustícia a nivell de comunitat humana
hagi arribat als nivells que ho ha fet en l’actualitat. I el pitjor és
que l’abisme no para de créixer. Davant d’això, els cels semblen
certament tancats. Les declaracions a vegades ben intencionades estan
tocades de mort des del seu origen, i el seu vol no és un vol celest
sinó més aviat gallinaci. Es succeeixen les declaracions, els plans de
reforma, les cimeres inútils, els voluntarismes de “l’ara sí”, però el
cert és que vivim atrapats en la impotència i en una mena de fracàs
desgastador.

Fa por que en aquesta
època apareguin els falsos profetes, aquells que diuen que els cels
s’han obert però que en nom de vés a saber quin déu reivindiquin tota
mena de fonamentalismes, de greuges, de violència i de venjança; fan
por també els que ja fa temps que donen per perduda la clau del cel, i
que “això és el que hi ha”, “agafi-ho o deixi-ho, però no m’atabali
més”, els defensors de la mera supervivència  i del que cadascú miri
per ell; fan por els voluntaristes i els ben intencionats, confiats
només en les seves forces i que acaben engolits i cremats… A vegades
penso que els cels s’han tancat perquè és l’ésser humà qui s’ha acabat
tancant en si mateix, en una mena d’egoisme estèril on no hi ha més
ressò que el de la pròpia por i el dels propis instints.

És curiós però que davant
tot això també se senten algunes veus que indiquen algunes esquerdes.
Són veus encara disperses poc articulades, temptejants, però que
provenen d’una veritat que en res s’assembla a allò que ens hem
acostumat a escoltar. Parlen de justícia i de responsabilitat, parlen
de comunitat i de compromís amb l’altre, parlen de compassió i
d’austeritat. Algunes ho fan en nom de déus diversos altres en nom
d’una saviesa humana vella i antiga que expressa una bondat encara viva
en molts cors. Qui sap si algun dia els cels tornaran a obrir-se, com
aquests darrers dies s’han obert pels avions, i la inspiració tornarà
al cor d’una humanitat cada vegada més ferida i cansada.

2010: any europeu contra la pobresa i l’exclusió social

Publicat a www.cristianismeijusticia.net/bloc

Santi Torres. Aquest any que tot just comencem, conclou el termini que els dirigents europeus es van posar per acabar amb la pobresa a la UE. Doncs bé, estem a l’any 2010 i els objectius són molt lluny d’assolir-se i encara ho haguessin estat més, sinó fos perquè l’any 2005 es van revisar a la baixa davant la previsió d’uns resultats vergonyosos.

Sigui com sigui, i seguint el criteri que una persona és pobra si la seva renda està per sota del 60% del salari mitjà del país on viu, a Europa 80 milions de persones (prop del 17% de la població) viuen per sota d’aquest llindar. No totes són persones en atur. N’hi ha un 8% de les que tenen feina amb uns salaris que no els permeten sortir de la pobresa. Això feia molt temps que no passava, almenys des de la creació d’un cert estat del benestar, i desmenteix a aquells que situen en la “plena ocupació” la solució a la pobresa.

Ara tenim la crisi, i es culpa a aquesta de moltes coses. Però quan es van revisar els objectius estàvem a l’any 2005, en plena eufòria econòmica, i en aquell moment les desigualtats continuaven sent tan escandaloses que va fer falta la intervenció del comissari Barroso i de tot el Consell Europeu per emmascarar aquest escàndol.

Però, això sí, de tot plegat ens en queda un “any” que, almenys ningú s’ha atrevit a desconvocar: “l’any europeu de la lluita contra la pobresa i l’exclusió social”. Ja que hi és, celebrem-lo, fem-lo servir per denunciar aquesta realitat al cor de la rica i desenvolupada Europa. Segurament, vista l’experiència de Lisboa, costarà que els governants tornin a posar-se “objectius tan elevats”, aprofitem-ho, doncs, per prendre consciència de la inviabilitat d’un model que exclou de la vida social i econòmica (també de la política?) a un de cada cinc europeus.

Ara, la comissió ha tornat a plantejar un esborrany que aspira a convertir-se en el document que marqui l’estratègia pels propers 10 anys, i l’ha obert a la consulta de ciutadans i organitzacions. Creieu que s’hi parla d’inclusió social, de lluita contra la pobresa o de reduir desigualtats? Marginalment sí, però es parla sobretot d’ocupació, de creixement econòmic (=PIB), de reforma del mercat laboral, de flexiseguretat,…. Es tracta d’anar repetint el model que ha fracassat amb paraules noves i sostenibles, segurament per garantir que d’aquí 10 anys el nombre de persones pobres amb treball no sigui només del 8% sinó del 15 o del 20%. A l’Estat sempre li és més carregós i molest un pobre de solemnitat, que algú que tot i treballar i contribuir a augmentar la riquesa del país, no acabi d’arribar a fi de mes. És possible que llavors ja puguem enorgullir-nos d’haver assolit una nivell de desigualtat social irreversible.

Em sap greu la ironia, i menys a primers d’any que és sempre època de bons propòsits i d’esperances, però suposo que també l’esperança cal guanyar-la, i no hi ha res pitjor que començar l’any “combregant amb rodes de molí”. Però posats a desitjar, tant de bo a final d’any, poguéssim recordar el 2010 com un punt d’inflexió en la consciència ciutadana respecte a la qüestió de la pobresa i l’exclusió social.

Quina societat estem construint?

El “VI Informe FOESSA sobre exclusió i desenvolupament social a Espanya” que es va presentar a finals de l’any passat, dóna moltes de les claus per a interpretar la rapidesa i cruesa en què s’han notat els efectes de la crisi econòmica que vivim. Deia concretament l’informe: “Si la crisi s’ha deixat sentir tan ràpid i amb tanta potència, és perquè el substrat ho ha permès”.
FOESSA va fer la recerca durant els anys de les vaques grasses, quan els resultats empresarials, els PIB i altres indicadors estaven pels núvols. I ja llavors, els investigadors notaren que tota aquesta riquesa no s’havia traduït en una reducció de la diferència entre rics i pobres. O el que és el mateix, s’observava amb preocupació una creixent tendència a la polarització i per tant a l’aprimament de les classes mitjanes. La crisi, amb l’augment de l’atur que aquesta ha portat associat, ha provocat l’acceleració d’aquesta tendència, de manera que moltes persones que es podien considerar dins la franja de les classes mitjanes han passat a engrossir tant els índexs de pobresa com els d’exclusió. Sobretot aquelles amb un suport social i familiar més aviat reduït.

Les conseqüències de tot plegat les recull l’excel·lent memòria de Càritas Barcelona. De 27.000 persones ateses el 2007 es va passar el 2008 a atendre’n 45.000. D’aquestes un 37% menors. En els cinc primers mesos d’aquest any 2009 ja s’han atès 30.000 persones de les quals el 40% no hi havien anat mai.

Tant les dades de l’informe FOESSA com les de la memòria de Càritas no haurien de passar desapercebudes i haurien de servir, en canvi, per obrir una profunda reflexió sobre la societat que estem construint: una societat molt més polaritzada i amb un risc d’exclusió més elevat. Ni les polítiques de benestar ni la bona fe de moltes ONGs pot frenar, avui per avui, un horitzó certament ennuvolat que sembla portar-nos a models més propis de societats profundament desiguals.

Informe FOESSA

Memòria de Càritas Barcelona

Crisi afegida (III)

En els posts anteriors he parlat de persones vulnerables i dins aquest col.lectiu també dels immigrants, no es pot subestimar però el risc que corre una part de la classe mitjana del país. En el cas de Catalunya és segurament aquest segment social el que sustenta  l’esquelet que possibilita una mínima cohesió i és el que també via impostos col.labora més decisivament en el finançament i manteniment d’un intent d’estat de benestar.

L’esforç del darrers anys del govern de la Generalitat en educació i també en determinats capítols de la despesa social són a hores d’ara insuficients, i ho seran més si continua la crisi i s’aprima la possibilitat recaptatòria. Per tant, és urgent i bàsic que a aquesta “bona voluntat” política s’hi afegeixi una ferma voluntat d’assolir un model de finançament suficient i adaptat a les nostres necessitats. I és aquí on entra la política i on veig més dificultats que l’actual govern doni resposta. El fracàs en aquesta negociació o l’acceptació d’un model, posarà en entredit la possibilitat real del model d’estat de benestar, d’integració de la immigració i basat en les classes mitjanes que és el que Catalunya va dibuixant en els diferents pactes nacionals aprovats fins ara.

És aquest model, juntament amb els signes i símbols, el que dóna identitat al país i això ara està en crisi. Una crisi, doncs, que en el nostre cas és també una crisi afegida.

 

Una crisi afegida (I)

El director de Caritas Jordi Roglà, en una taula rodona que es va celebrar fa uns dies a Cristianisme i Justícia, va fer servir el terme “crisi afegida” (ell en va dir addicional), per a referir-se a com afectaria l’actual crisi econòmica a les persones en situació més vulnerable.

La denúncia que ell feia era que tots aquests darrers anys de bonança econòmica, la despesa social a nivell estatal no va créixer en la mateixa proporció que ho feia el PIB i que, per tant, es va perdre una oportunitat de posar les bases d’un autèntic estat del benestar. Una inflació disparada afectava, ja abans de l’actual crisi, a les rendes més baixes en especial els centenars de milers de vídues amb pensions que tot just arriben als 500 € mensuals, i a aquelles pensions no contributives que encara es mouen per sota d’aquestes percepcions

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4


Així com hi ha hagut una bombolla immobiliària també hi ha hagut una altra bombolla feta de la percepció de què érem molt més rics del que en realitat érem. En desinflar-set tot plegat apareix la realitat d’una societat que no disposa d’uns mecanismes de protecció adequats per prevenir que milers de ciutadans caiguin en una situació d’extrema precarietat. De moment la família, quan hi és, continua substituint o amortint aquesta precarietat, caldrà veure però que passa quan pel canvi de model familiar aquest mecanisme vagi esdevenint més i més débil.

Intermón i Repsol

El 14 de maig va produir-se un fet, si més no novedós com a forma de reivindicació i denúncia. Intermon portava ja temps denunciant que Repsol no complia amb les reglamentacions medioambientals i això produïa enormes impactes sobre pobles indígenes on estaven situades les explotacions.

Per això va decidir demanar a accionistes de la petroliera que cedissin el seu dret d’assistència a la Junta General d’accionistes, i la ONG va aconseguir reunir unes 86.000 accions, fet que li va permetre dur a terme una intervenció demanant a Repsol que respectés els drets dels pobles indígenes.

Em sembla un bon camí el de la conscienciació dels accionistes, per obtenir una presència i una mobilització que pressioni els responsables de les empreses a ser més transparents i respectuosos amb la legislació i els drets humans. És clar, que tot plegat pot semblar poca cosa, davant els que tenen la majoria d’accions i que son els que acaben decidint, però almenys s’utilitzen els canals establerts dins l’empresa per denunciar males pràctiques sovint difuminades per maquillatges publicitaris (vegi’s sinó els anuncis que Repsol emet darrerament).

Foto: Mariló López, d’Intermón Oxfam, en la seva intervenció a la Junta d’Accionistes de Repsol YPF
© Marisa Kohan / Intermón Oxfam

Prostitució: nova esclavitud

(Publicat a TSKV.cat)

És d’aquells temes sobre els quals pesa un silenci absolut i més aviat
molesta quan algú en parla, però el cert és que després del comerç d’armes i del
de drogues, la prostitució en totes les seves formes és el tercer negoci més
difòs i lucratiu. A més és un negoci
creixent perquè s’ha sabut aprofitar d’aquells instruments bàsics en el procés
de globalització: el ràpid desenvolupament dels mitjans de transport i els nous
instruments de comunicació, en particular internet.

Segons l’ ONU els guanys anuals per l’explotació sexual tenen avui un volum
d’entre 5 i 7 mil milions de dolars i el nombre de persones involucrades està
al voltant dels 4 milions. La causa d’aquest creixement global cal veure’l
curiosament en dues cares d’una mateixa realitat. Per un costat la pobresa
extrema en la qual viuen moltes famílies
en molts països i que obliga a alguns dels
seus membres a “sortir” per dur a casa alguna cosa de menjar. Per l’altre
l’extensió de formes d’oci que demanden cada vegada “material més nou” que
satisfaci la clientela provinent en la major part o bé dels sectors enriquits
del propi país, o bé de turistes d’altres països.

Segurament el cas més dramàtic és el cas de l’explotació sexual infantil
amb uns números que fan tremolar: a l’Índia (400 mil), a Tailandia
(200-300 mil), als Estats Units (entre 244 i 325 mil), a Filipines (100
mil)… Tot i les denúncies i les campanyes d’organitzacions en defensa dels
drets dels infants, la xifra no fa sinó créixer any rere any.

Aquest tipus de problemes són els que posen en qüestió els fonaments sobre
els quals s’aixeca l’actual situació del món. En un moment en què milions
d’ésser humans veuen reduïda la seva condició humana a mers objectes de plaer
al servei dels instints més perversos i cruels, hom no pot sinó constatar la
fragilitat d’allò que anomenem progrés tècnic i humà. Sort n’hi ha de les
centenars d’associacions compromeses en denunciar aquestes situacions que
trenquen un silenci general i vergonyós, un silenci semblant a aquell que en
altres segles, envoltava el negoci del tràfic d’esclaus.

per a més informació:

http://www.ecpat.net/eng/A4A_2005/login.asp

“Para” què? (i 3)

El Paraguai que vaig conéixer fa ja més de deu anys no ha parat d’augmentar els seus desequilibris econòmics. Els diferents governs del “partido colorado” han continuat amb les habituals pràctiques de corrupció que han sumit una part de la població en la més extrema pobresa. D’acollir immigrants per colonitzar algunes part del territori, com les colònies menonites o les colònies de japonesos, s’ha convertit en un país emisor de migrants (l’any 2007 un 1% dels paraguaians van sortir del país per motius econòmics).

La victòria de Fernando Lugo, obre almenys una escletxa a l’esperança. Paraguai té recursos per sortir-se’n, sobretot recursos energètics, però la gestió que n’han fet els anteriors governs ha estat nefasta. S’ha parlat molt de la condició d’ex-bisbe o de bisbe suspès a divinis. La meva opinió respecte això és clara.

Un bisbe per la seva condició pastoral no ha d’entrar en principi en el camp directament polític de la militància partidista, o de la competició electoral. Hi ha moltes raons que així ho aconsellen, entre elles la representació simbòlica d’un rol dins la comunitat cristiana que té una dimensió que no s’esgota en les estructures o els avatars de cada temps, ni molt menys en opcions ideològiques concretes (i això encara, que no ho sembli, hauria de valdre tant per les opcions de dreta com per les d’esquerra). El bisbe, que ha d’estar profundament identificat amb la realitat del seu temps i amb les necessitats del poble on es troba la comunitat que lidera, representa uns valors i una manera de fer diferents d’aquells que son propis de polítics i partis.

Tot i això, en casos excepcionals, potser com el de Fernando Lugo al Paraguai , es fa necessari suspendre aquesta condició de bisbe, per deixar mans lliures a una decisió del tot justificada. Certament el pas de Lugo, persona per altra banda profundament catòlica i respectuosa amb la jerarquia, és un pas d’una enorme generositat i risc personal. Tant de bo tingui sort i encert en el seu govern per aixecar una situació que ha deixat milions de paraguaians sense horitzó d’esperança.

“Para” què? (1)

Paraguai és segurament dels països de llatinoamerica que ens és més desconegut. En el nostre mapa mental, vull dir en el mapa que dibuixem els europeus d’algunes zones del món, per ser-hi, cal tenir alguna cosa que cridi l’atenció. O bé importants reserves de petroli, o bé platges de sorra blanca, o bé líders populistes cridaners, o bé ser el país d’origen de molts nouvinguts.

Paraguai no compleix cap d’aquestes condicions, i és per això un simple enclau geogràfic entre gegants (sobretot Brasil i Argentina) que li han fet la guerra i que han delmat una part del seu territori i de les seves riqueses naturals. Ara ha tingut eleccions i després de molts anys de partit “colorado” ha sonat l’hora del canvi.

És un país que em va deixar petjada quan el vaig conéixer el 1997.

Venia d’Uruguai en autobus, un d’aquells viatges d’hores i hores per paisatges monòtons però d’una bellesa i una llum fascinants. Venia d’un país, llavors en recessió i deprimit. No hi ha res més deprimit que un país amb cultura i sense cap mena de futur econòmic. Així era l’Uruguai de finals del segle passat i així segueix sent en part tot i el canvi polític de Tabaré Vázquez.

L’entrada des del sud al Paraguai es fa a través d’un pont sobre el riu Paranà que uneix les ciutats de Posadas (Argentina) i la de Encarnación (Paraguai). Vaig demanar baixar a Encarnación per no arribar tan aviat a la capital i poder passejar-me per una ciutat mig fantasma amenaçada per un pantà que havia de construir-se riu avall. Quan s’acabés, em sembla que no ho està encara, seria el pantà més gran de llatinoamèrica i es menjaria ben bé la meitat d’aquesta ciutat, la segona del país. La part inundable, estava mig buida i en ruïnes però els carrers eren plens de gent i de petits comerços que oferien tota mena de productes.

De Encarnación, al dia següent vaig viatjar a Asunción, la capital. Per la carretera trams sencers en obres i amb uns grans cartells anunciant-ne el promotor “esta carretera se está construyendo bajo el mandato del licenciado Wasmosy”. La capital és un caos com totes les capitals de països en desenvolupament, caos de pobresa, de desordre i de violència. Dues imatges m’han quedat a la retina: la zona de barraques al costat del riu, a tocar de l’edifici del Congrès, i la plaça del Palau Presidencial, una plaça que estava en permanent toc de queda durant la llarga dictadura del sanguinari Stroessner. (seguirà)

Tipus de creixement

S’ha parlat molt de desenvolupament i de creixement econòmic. A mi m’ajuden el criteris que proposa el professor José Ramon de Espínola quan parla del desenvolupament com

“un tipus de creixement durable que produeix cohesió social, que crea ocupació en un mercat de treball que no discrimina, que fomenta la igualtat d’oportunitats i redueix el nombre de pobres i exclosos”.

Son criteris que es poden mirar d’aplicar a l’hora d’avaluar el “creixement” sostingut dels darrers anys. Precisament és ara quan es posarà a prova la cohesió social assolida.

Aung San Suu Kyi

(Publicat a tskv.cat)

Segurament els símbols, quan es tracta de persones, estan plens d’ambigüitats precisament perquè son persones de carn i ossos amb històries apassionants, decisions encertades i altres discutibles, cercles de poder que els envolten o interessos econòmics amagats. A vegades és tanta la necessitat que tenim d’aquests símbols que correm a pujar als altars persones que després ens “defrauden o ens fallen” amb les seves actuacions.

No obstant alguns d’aquests símbols han passat la ITV de la història sobretot per què la seva biografia ha quedat marcada per anys i anys de repressió política i d’empresonament. Ha estat el cas de Nelson Mandela a Sudàfrica i està sent el cas d’aquesta birmana que ha protagonitzat silenciosament, les revoltes a Burma del setembre passat. Filla d’un general birmà assassinat, ha passat onze dels darrers divuit anys detinguda per la junta militar d’aquest, fins ara, desconegut país asiàtic. Aïllada molts cops de la seva pròpia família (el seu marit morí de càncer el 1999) ha dedicat tots aquests anys a estudiar i preparar-se per si arribat el moment es produeix un canvi polític al país que permeti l’arribada de la democràcia. La seva aparent fragilitat física i el seu somriure seré, amaguen una determinació insubornable. El 2002 quan fou alliberada de manera temporal algú li preguntà si havien valgut la pena tants sacrificis i ella simplement va respondre “Vaig fer una elecció, per tant no he fet cap sacrifici”. És aquesta mena de decisions les que donen als símbols, als autèntics símbols, una força que de tant humana ens sembla a vegades sobrehumana.

Aung San Suu Kyi ha esdevingut doncs un símbol, potser ambigu i limitat com tots, però un símbol provat pels anys i per una de les tortures més horribles que es pot infringir a un ésser humà: la manca de llibertat i d’esperança.

Amoïnats per REPSOL (Campanya Intermon-Oxfam)

?Estic molt amoïnat per la intromissió
de l?empresa petroliera en la nostra
comunitat. Aquesta preocupació
és perquè sabem que estan ocasionant
greus problemes en altres comunitats,
destruint costums i valors?.

Líder guaraní de la comunitat de Tentanyiapi.


Aquest home està parlant de Repsol YPF.

Vols sentir el que explica la gent de la seva comunitat?

DEMANA A REPSOL YPF QUE RESPECTI ELS DRETS DELS POBLES INDÍGENES

Te i dolços per Bagdad

Les imatges de les bombes i la violència a l’Iraq formen part de la nostra quotidianitat. Les mirem amb la mateixa desgana que mirem alguns dels anuncis ja vistos i sabuts.

Molts dies, al vespre, entro a una pàgina de la BBC on recullen algunes de les fotografies del dia. Són fotografies que agafen aspectes i situacions que no acostumen a sortir als diaris. Aquesta nit hi havia aquesta fotografia: en un local del centre de Bagdad, algú prepara un te mentre un grup d’homes parlen tranquil.lament al voltant d’una taula.

El que m’ha commogut de la fotografia, ha estat reconèixer que al voltant de tot conflicte, violència, guerra, terrorisme … hi ha una pau de dia a dia trencada. M’ha commogut, en definitiva la fragilitat de la pau. Una pau que a Bagdad, té gust a te i dolços.