Som i serem

L’article 2 diu de la CE diu que “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la nación española, patria común e indivisible de todos los espanyoles…”.

Bé, admès que això no és un axioma sinó l’expressió de la voluntat dels que van redactar la CE al compàs del no tan sord soroll de fusells, tal vegada seria interessant fer-ne un parell de reflexions de tipus estrictament jurídic atès que de les de tipus polític i visceral ja se’n vomiten cada dia pels setciències tertulians i pels afamats (de fama no de gana) periodistes (?) que fiquen la veu i la ploma al servei de qui els paga.

Primera. Quan la Constitució diu que la “nación” espanyola es “úna e indivisible” (a banda de semblar una “boutade”) està incidint en una fal·làcia puix que aquesta fórmula és com a molt un desideràtum, una definició que és estipulativa (fruit d’un acord), que en cap cas incorpora una obvietat. En efecte no pot fer referència a una realitat material física puix que la història ja s’ha ocupat de negar la indivisibilitat amb els constants “retalls” a la unitat de la “nació” (?) espanyola començant pel Rosselló, Portugal o la Cerdanya, abastant totes les “espanyes” americanes i d’ultramar, seguint per les espanyes europees (Nàpols, Sicília, el Milanesat i Flandes) i sense acabar encara per les espanyes africanes; i això sense esmentar la vergonyant venda als EEUU dels territoris de les seves bases militars.

La indivisibilitat, doncs, no passa d’ésser un desig que ha estat impossible de fer efectiu al llarg dels anys. I la unitat doncs és una mera formulació mental desiderativa no general en la que sempre n’hi ha hagut qui no hi han combregat i encara en som molts ara, dels que la mateixa CE considera espanyols, que no hi estem d’acord… de manera que de cara al futur seria aconsellable que no diguessin d’aquesta aigua no en veuré.

Segona. La proclamació de la unitat i de la indivisibilitat de la “nació” (?) espanyola incorre a més en una greu incoherència perquè en consagrar la unitat i la indivisibilitat com a elements constituents fonamentals està entrant en contradicció amb el principi de legitimitat democràcia que també recull aquesta carta magna només quatre línies a dalt (art. 1.2.) doncs està desposseint a la ciutadania de la seva capacitat, del seu dret democràtic, de la lliure decisió pel que hem de poder, si ens creiem tal principi, decidir i modificat tot, constitució, unitat i indivisibilitat incloses.

Aquest desajustament constitucional entre el principi de legitimitat democràtica i l’existència  d’elements de l’estat que no es poden tocar no només repugna a la doctrina puix que són dos enunciats contradictoris en només cinc línies del text constitucional sinó que el mateix Tribunal Internacional de Justícia de la Haia , òrgan de les Nacions Unides, té declarat que “Quan hi ha una contradicció entre la legalitat constitucional d’un estat i la voluntat democràtica preval aquesta segona…”.

Tanmateix, és obvi que ni els molesta que els recordem la pertinaç realitat històrica, ni els preocupa gens ni mica que l’article 2 de la CE sigui de facto de materialització impossible atès que cap tot és indivisible, ni  els repugna que el que imposa aquest article esdevingui una contradicció flagrant amb el que consagra el principi de legitimitat democràtica, ni, en fi, els fa ni pessigolles el que pugui dir l’ONU sobre tot això.

Sovint em ve al cap aquella humiliant concentració, aquella vexant imatge de milers de madrilenys convocats ad hoc a la Plaça de Oriente els primers anys de la dictadura cridant enfervorits: Si ellos tiene ONU, nosotros tenemos DOS.