21 de juny de 2025
Un mal costum
La matinada del 10 d’agost de 1809 un grup de criolls il·lustrats es van reunir a la residència de Manuela Cañizares y Álvarez i constituïren la Primera Junta Autònoma de Govern de Quito aprofitant la debilitat del govern de la metròpoli envaïda en aquells temps per l’exèrcit napoleònic. La majoria dels participants en aquest acte que es coneix com el “Primer grito de independencia Hispanoamericana” van acabar essent executats sense judici al Quarter de Quito, on havien estat empresonats, juntament amb uns altres 300 criolls i rebels el que representava l’1% de la població (quelcom com si avui en pelessin 17.000).
El juliol de 1811… “nosotros los representantes de las Provincias Unidas de Caracas, Cumaná, Barinas (…) que forman la Confederación americana de Venezuela… reunidos en Congreso y considerando la plena y absoluta posesión de nuestros derechos… queremos, antes de usar de los derechos de los que nos tuvo privados la fuerza por más de tres siglos, y nos ha restituido el orden político de los acontecimientos humanos, patentizar al universo las razones que han emanado de estos mismos acontecimientos y autorizan el libre uso que vamos a hacer de nuestra soberanía”. El principal impulsor d’aquesta declaració unilateral d’independència de la Primera República de Veneçuela, un tal Sebastián Francisco de Miranda y Rodríguez Espinoza, conegut com Francisco de Miranda que ha passat a la història com “El Precursor” de l’emancipació americana, va ser empresonat en diversos castells, masmorres i fortaleses espanyoles a Amèrica fins que el van dur al penal de Cuatro Torres a prop de Cadis on, aïllat i incomunicat, va morir el juliol de 1816.
José Martí, l’heroi de la independència cubana i considerat un dels principals protagonistes del procés d’emancipació de les colònies americanes, ja fou condemnat a sis anys de presó, quan només en tenia disset, per pertànyer a grups independentistes. El maig de 1895, a la zona de Dos Rios a prop de Palma Soriano, va morir de tres trets disparats per soldats de l’exèrcit espanyol.
Tot i que el seu ideari consistia a reivindicar que Filipines fos una província i no una colònia i que, doncs, tingués representació a les Corts; que les parròquies regentades per capellans espanyols fossin cedides al clergat nadiu; que es concedís a la gent de Filipines llibertat de reunió i d’expressió i que s’establís la igualtat legal entre espanyols i nadius malais; malgrat aquest “programa” gens independentista, per instigació dels dominics i dels franciscans, José Protasio Rizal Mercado i Alonso Realonda, més conegut com a José Rizal, heroi de la nació i fundador de la Lliga Filipina, fou acusat d’associació il·lícita i, convicte per sedició, fou condemnat a ser afusellat i efectivament l’afusellaren la matinada del 30 de desembre de 1896.
Aquest mal costum d’eliminar o d’empresonar aquells que lideren els moviments independentistes, pervers hàbit del qual també van estar víctimes Sabino Arana processat i condemnat sis vegades, Prat de la Riba al que la presó per més que breu el va afectar greument la salut, el president màrtir Lluís Companys condemnat a trenta anys el 1934 i afusellat el 1940, Jordi Pujol condemnat a set anys de presó el 1960, Antonio Cubillo que es va escapolir de l’escomesa que li paraven a Alger el 1878 els serveis secrets espanyols i, en fi, el 1992 desenes d’independentistes acusats de pertànyer a Terra Lliure que feia temps s’havia dissolt, aquesta viciosa pràctica que sembla immanent a tot govern espanyol sigui del color que sigui, es perpetua ara amb l’actual envestida contra els nostres líders independentistes civils i polítics.
Una vegada més, la història es perpetua a si mateixa, l’estat espanyol fa gala de la seva incapacitat o de la seva nul·la voluntat de negociació i de pacte quan veuen en perill la unitat territorial de la “seva” pàtria. Tampoc avui, com en temps pretèrits, se’ls ocorre mirar de seduir als que volen marxar en lloc de lligar-los curt i atemorir-los empresonant, si no eliminant físicament, els seus líders.
Avui, tanmateix, hi ha elements nous que, com l’art. 7 del Tractat de la UE, fan nícia la pulsió d’envair militarment el territori insubmís, o d’altres que, com la pertinença a una comunitat internacional amatenta al “procés”, impossibiliten una repressió bèstia i generalitzada (tot i que déu-n’hi-do).
És així com el govern de l’estat espanyol, reu de si mateix, se’n desdiu del repte llançat per l’independentisme català arran de la sentència del TS de 2010 contra l’Estatut i, en un error històric l’abast del qual encara no som capaços d’albirar, li passa la pilota al poder judicial al qual considera fàcil de controlar ja que és l’únic poder que encara no s’ha desempallegat de l’herència franquista i que, a més, a causa del sistema de nomenaments i ascensos, ha renunciat vergonyantment a la seva necessària independència. Però amb aquesta decisió el govern perdia el control del procés contra l’independentisme i no sol el dels tempos, de la mateixa manera com amb la inesperada sortida d’Espanya del president Puigdemont i de part dels seus consellers, el poder judicial espanyol també perdia la capacitat de decisió última sobre el destí de tot plegat.
L’estat espanyol, doncs, obligat per les circumstàncies ha de fer cas a la recomanació del Príncep maquiavèl·lic i, no podent usar la força, decideix usar la “llei” i la “justícia” per combatre d’independentisme tot empenyent al poder judicial a endegar una mena de causa general que denominen lawfare contra Catalunya.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!