Dos jutges es van trobar a la porta d’un hotel. Cada un anava amb la dona de l’altre. “A causa de la situació tan peculiar en la que ens trobem, estimat col·lega, crec que el correcte seria que cada un ens n’anéssim a casa amb la nostra dona” digué un d’ells. Al que l’altre li respongué que “Efectivament potser seria el correcte, però no pas el just, ja que vostè està sortint i jo anava a entrar“.
El correcte (el legal) fa referència a la lletra de la llei i pot esdevindré injust; mentre que allò just fa referència a l’aplicació de les normes, a la justícia i pot ser contrari a la lletra de la norma.
Prevaricar és voler anar-se’n amb la mateixa dona (la llei) quan t’acabes de follar a la dona de l’altre (injustícia), perquè el mateix Codi que ho regula diu que prevaricar és prendre una resolució injusta (no diu il·legal, que això es corregeix amb un recurs), diu injusta (que això no es capgira de cap manera).
Jutges com en Marchena, en Llarena, Lamela, García Castellón i tutti quanti són la punta de llança d’una cosa d’allò més repugnant en un estat de dret quina és el lawfare.
En el meu llibre “Cartas Polacas” (*) ja hi dedicava dos capítols al tema i recordava que Maquiavel va dir que hi ha dues maneres de combatre: amb la força o amb les lleis. Com que la força està mal vista a la UE (?) Espanya ha optat per judicialitzar la cosa de tal manera que utilitzen el sistema legal i molt especialment l’estructura del poder judicial contra l’enemic català perjudicant-lo i deslegitimant-lo o fent-nos perdre el temps o intentat aconseguir una victòria en relacions públiques tot fent servir il·legítimament el dret intern: lawfare pur, guerra judicial.
Algú (diuen que fou Lutero) va dir que “Vostè no és només responsable d’allò que diu sinó també del que no diu”, de tal manera que és de general consens entre la gent de bé que callar davant una injustícia te’n fa còmplice.
Des de la meva insignificança, però per no fer-me’n còmplice amb el silenci, no ho callo sinó que afirmo que amb el lawfare la prevaricació s’ha estès entre l’alta judicatura amb el silenci còmplice dels fiscals covards i submisos. I em dol veure com els partits polítics espanyols, tots, tots, miren cap a una altra banda cofois de què els jutges els facin la feina bruta.
No els ho perdonaré mai ni als uns ni als altres.
(*) Escrit el 2019; no n’hi ha en paper, però el podeu descarregar gratuïtament en pdf a “cartaspolacas.blogspot.com”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!