Som i serem

En Jaume Bosch en el llibre “Fer política”  (Ed. Tres i Quatre, 2025. Pàg.141) diu que la Constitució espanyola (CE) no reconeix el dret d’autodeterminació. Malgrat el respecte personal i intel·lectual que em mereix, o potser per això, em permeto dissentir de la seva opinió que, d’altra banda, és força compartida.

Premisses:

Al BOE de 30 d’abril de 1977 es publicà la ratificació pel regne d’Espanya del Pacte Internacional de Drets Civil i Polítics, l’article 1 del qual diu que “Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació”.

Poc després, l’1 d’agost, la Comissió d’Assumptes Constitucionals i Llibertats públiques del Congrés dels Diputats nomena una ponència de set diputats encarregats d’elaborar un projecte de Constitució, procés que va resultar  feixuc i llastat puix que en anar-se’n coneixent detalls del projecte els ponents van rebre pressions de tota mena provinents singularment de les forces armades (el famós soroll de sabres), i de l’església com sempre al llarg de l’historia (la creu i l’espasa) i de determinades forces polítiques singularment d’AP (avui PP). Abrevio perquè tot això no ve al cas i el que importa és el resultat que es va concreta en el Text Constitucional ratificat en referèndum el 6 de desembre de 1978.

L’article 96.1 d’aquesta Constitució diu que “Els tractats internacionals vàlidament celebrats, una vegada publicats oficialment a Espanya, formaran part de l’ordenament intern”. I l’article 95.1 adverteix de què “La celebració d’un tractat internacional que contingui estipulacions contràries a la Constitució exigirà la prèvia revisió constitucional”.

Argumentació:

En virtut de l’art. 96.1 CE el Pacte Internacional de Drets Civil esdevé, doncs, normativa interna a l’estat i, a més, en virtut del 95.1 la CE no es pot oposar a les determinacions d’aquest Pacte sinó que, si fos el cas, és la CE qui s’hauria d’adaptar a llurs previsions que certament són prou clares i no necessiten interpretació.

És cert, però, que a la CE no  hi ha referència ni positiva ni negativa al dret d’autodeterminació; tanmateix, tampoc n’hi ha a l’amnistia i el TC l’acaba de declarar constitucional.

De maneres que no cal que la CE reculli expressament el reconeixement del dret d’autodeterminació perquè el Pacte Internacional de Drets Civil forma part del “corpus” jurídic de la mateixa CE i aquest tractat internacional el reconeix expressament i de manera clara, absoluta i sense restriccions.

També és cert, d’altra banda, que la CE tampoc nega aquest dret d’autodeterminació de manera que podem recórrer a la màxima jurídica de què allò que no està expressament prohibit està tàcitament permès. I més, si tenim en compte que poc després d’aprovar-se la CE es va dur a terme una amnistia (cosa no prevista, però tampoc prohibida expressament en el text constitucional) el que ens ha de servir d’argument analògic per al dret d’autodeterminació: no previst, no prohibit… però en aquest cas recollit al Pacte Internacional de Drets Civil ratificat pel regne d’Espanya i incorporat, en conseqüència,  a l’ordenament jurídic de l’estat en virtut de la mateixa previsió constitucional.

Són, si voleu, arguments simples i senzills, virtuts, però, i no defectes puix que la norma, qualsevol norma, ha de ser clara i senzilla i el que diu la norma, com el que calla, no necessita interpretació quan és obvi, diàfan, comprensible, intel·ligible… (1281 Codi Civil) “perquè les lleis van adreçades a llecs en dret de manera que cal evitar l’ambigüitat i l’obscurantisme” (Ihering) i això mateix, afegeixo jo, cal tenir present a l’hora d’interpretar-les

Una altra cosa és el debat, en el que ara no entraré, sobre el concepte “poble” que empra el Pacte Internacional, el concepte “nació” que la CE amaga sota l’ocurrència de la “nacionalitat” i sobre qui és qui té dret a l’autodeterminació. D’acord que aquest és l’altre debat. Però, el reconeixement del dret a l’autodeterminació correspongui a qui correspongui és un dret reconegut, per incorporació del dret internacional, al “corpus” constitucional espanyol. O així m’ho sembla a mi, salvat millor entendre de sas senyories perquè al final de tot plegat qui té sempre la darrera paraula és el poder judicial… quin error vas cometre Montesquieu!

I una altra cosa és, també, que qui creiem tenir dret a l’autodeterminació, com en tenim els catalans com a poble, com a nació que som, vulguem o hàgim d’esperar el moment històric oportú per a exercir aquest dret, amb el benentès que autodeterminar-se no implica necessàriament declarar la independència, sinó que suposa el dret del poble a decidir la fórmula en què es vol constituir en el futur: estat independent, si és l’opció estriada, però també es pot optar (de manera finalista o transitòria) per un model confederal o per un federalisme plurinacional.

Personalment crec que el nostre únic destí és la independència i per aquest fi treballo; tanmateix, això (que, qui, com, quan) ho hem de decidir entre tots i en això em sembla que sí que coincideixo amb en Jaume Bosch.

Pere Blasco