marginàlies

On és la quietud? Se n’ha anat abans de la primera llum de l’alba i serà inútil demanar si qualcú l’ha vista passar: no és costum, de poc ençà, reparar en detalls i en aquelles passes que no taconegen. L’entabanament té presos els quídams que només parlen per molestar i frisen d’arribar a l’escac i mat. A més, ens hem deixat créixer les ungles i el cel s’ha omplert de rapinyades, cilicis assedegats que mortifiquen la claror escarransida. I sota el ball de fulles de poll no hi fa estar de res: tot és desori, terra d’oracles poc fiables que dicten novenes i fan aixecar oratoris. Profetes de baixa estofa que es repten a veure qui la diu més grossa. Comença el més vell: mon cor odia les xapetades maldestres i sangonoses a les arrels rouroses dels meus anhels. I li replica el més jovencell sense haver-lo escoltat: que callin els rosers, que no deixen sentir les justes demandes de les vinagrelles. I els moltons, que s’aquietin, que els llops platiquen i tant d’esvalot els distreu. Deixau avançar els corbs, que han d’escriure la crònica de l’assemblea. On deu ser, la quietud? Per paga, sempre li ha agradat passar desapercebuda, no sortir mai de botador, i això que és un confit, bella a voler. No fa molt, un poetastre reparà en la seva fermesa i li digué:

Espanten la por,
els teus ulls que es fan estels.
Aquesta teva mirada
que ve del foc estella la follia.

Ja hi tornam a ser: la sirena se les dóna de versaire i acluca els ulls per dir: Si cal sembrar per fruitar, plantem les mans que ens han d’alliberar de l’imperi de la cobdícia. La sent la vella asilada, que juga distreta amb les pepes de pedaç que encara conserva de quan era nina, i sense mirar ningú, com si fos part del joc, entona:

Els abrusadors de clarors i dignitats
dicten la lletjor que impedeix acolorir
la bastida dels somnis.

De veres que ningú no ha vist passar ma quietud? Anava amb pantalons vaquers ajustats, i un jersei fúcsia coll pujat…