Joaquim Torrent
Toni Babia, un “homenàs” descendent de ribagorçans i resident a Catalunya, és especialista en parlars pirinencs i va ser autor del llibre “La Franja de la Franja”, editat ara fa tretze anys justos per Empúries i dedicat al parlar i la problemàtica de la Vall de Benasc. Crec que val la pena reflexionar al voltant de les seues opinions, reflectides en les contestes d’aquesta entrevista, feta amb motiu de l’aparició de l’obra esmentada, i que reprodueixo tot seguit.
J.T.- D’on prové la teua vinculació amb la Vall de Benasc?
A.B.- Primer de tot de tindre arrels familiars a la zona. Això ha estat una porta oberta per al millor coneixement d’aquestes terres, juntament amb la meua gran afició al muntanyisme. Aquestes circumstàncies van propiciar el meu progressiu interès per la parla de Benasc, que em va conduir a adquirir el diccionari benasquès d’en Ballarin, el qual em va proporcionar molta informació i em va servir de base, en combinació amb la pràctica, per a arribar a parlar bastant bé el benasquès.
J.T.- Com veus l’actual situació sociolingüistica de la Vall?
A.B.- Fa uns quants anys hi havia una quantitat més gran de benasquesoparlants. Ara si bé les noves generacions solen conèixer el benasquès difícilment el parlen entre ells, llevat de casos molt puntuals. Es detecta un cert abandonament. Tot i això és l´única vall pirinenca dintre la comunitat aragonesa -tot prescindint d’altres zones de la Franja- on la gent fa servir, tot i la problemàtica existent, la parla local amb una certa assiduïtat. Als altres llocs els parlars locals, a nivell quotidià, o bé s’hna extingit o bé s’han reduït a un nivell purament relictual.
J.T.- Tu subscriuries l’afirmació que el benasquès és una forma de català?
A.B.- Sí, en el llibre “La Franja de la Franja” ho vaig intentar explicar. Tinc enquestes lingüístiques fetes a Benasc al llarg del segle on es pot observar com determinades característiques “catalanes” van desapareixent al pas dels anys. Es veu com han existit participis acabats en “AT”, mentre que ara acaben en “AU” i, fins i tot, està apareixent la terminació “AUS” en els plurals, quan la forma tradicional ha estat “ATS”. Això demostra fins a quin punt és important tenir en compte els factors diacrònics en els estudis lingüístics. De la mateixa manera, si bé actualment a la resta de la concs de l’Éssera hi predomina el castellà, els estudis diacrònics ens demostren que s’hi havia parlat català, fronterer, però català. A més, hem de pensar que els parlars aragonesos no són tan homogenis com a primer cop d’ull pot semblar, així, per exemple, els de la zona oriental tenen molts trets autònoms, com el pretèrit perfet perifràstic, que els acosten al català. I et diria més, la gran batalla de determinats cercles es desvincular el benasquès de tot allò que faça olor de català.
J.T.- Quins són els obstacles més grans als quals s’enfronta el benasquès per la seua supervivència?
A.B.- Evidentment el turisme de masses i la manca més absoluta de prestigi i de voluntat de restituir-li un mínim ús social. Així, per exemple, en la concessió anual dels premis literaris en benasquès la presentació per part de les autoritats municipals s’ha fet usualment en castellà. Hi ha la consideració secular del benasquès per part dels seus parlants com un estigma, com una cosa impròpia per a certs usos. Així no ens hauria d’estranyar la seua exclusió habitual de la programació de ràdio Benasc. D’altra banda les asssociacions que se suposa que treballen pel benasquès tampoc no ho tenen gaire clar. Prefereixen vincular-se, d’una manera forçada, amb l’aragonès en comptes, no ja de vincular-se amb el català, sinó de buscar un “status” autònom, com el de l’aranès respecte de l’occità general. Cal recordar que l’aranès disposa d’una política lingüística pròpia, cosa que no es pot dir del benasquès, al qual li és negada. També, penso, els catalanoparlants hauríem de canviar d’actitud en les nostres visites a la Vall. En el meu llibre demanava als lectors que aprenguèssen les quatre diferències del benasquès i que procuressen parlar-lo; de tota manera també estanal legitimats a parlar en la seua varietat pròpia de català, sense cap problema.
J.T.- Arriben a la vall de Benasc els mitjans de comunicació en català?
A.B.- TV3, almenys fins ara, sí. I sembla que ho seguirà fent. Et puc explicar, al respecte, com en una casa de Grist, on el pare és benasquesoparlant, la mare em va assegurar que el fill menut sempre mirava i entenia els dibuixos animats de TV3.
J.T.- Coneixes casos d’immigrants que s’integren en el parlar benasquès?
A.B.- N’hi ha. Conec una xicota de Sant Boi que va anar a viure a Bissaüri i ara el parla als seus fills, als quals també els ha ensenyat el català estàndard. Ara, és difícil que immigrants no catalanoparlants assumeixquen el benasquès. Un cas molt demostratiu és el de Francho Nagore, estudiós de l’aragonès. Ell sempre ha fet gala del seu coneixement de les parles pirinenques, i quan ha anat a diferents llocs del Piirineu aragonès sempre ha fet servir la parla local, menys a Benasc, on no ho ha pogut fer; cosa que no fa més que constatar les diferències del benasquès amb els parlars aragonesos.
J.T.- Existeixen estudiosos benasquesos favorables a la llengua catalana? S’hi detecta alguna forma d’anticatalanisme?
A.B.- Sí que hi són, fins i tot tinc contactes amb alguns. Podria esmentar, entre d’altres, José Antonio Saura Rami, amb qui he mantingut una amistosa relació epistolar en benasquès. És un lingüista molt vàlid, que, sense cap prejudici preconcebut i des d’una total independència, s’ha dedicat a sistematitzar el benasquès i a ressaltar-ne les característiques pròpies, sense estar tancat a cap opció. Pel que fa a l’anticatalanisme, no crec que hi siga d’una forma generalitzada. Més enllà dels tòpics no hi ha un sentiment d’hostilitat. És més, si mostres bona voluntat i t’esforces a parlar benasquès amb els habitants de la Vall de seguida et mostraran simpatia i els tindràs guanyats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!