Raiers i canons l’any 1705

Lluís Obiols Perearnau
(Article publicat al núm. 28 —primavera-estiu de 2014—)

Aquest any 2014 un dels temes històrics més mediàtics és, sens dubte, la commemoració del final de la Guerra de Successió, amb la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714. Al marge de les qüestions més èpiques i conegudes, el conflicte va tenir un seguit de repercussions que no ocupen les pàgines dels grans llibres d’història però que ens serveixen per a entendre millor el nostre entorn més proper.

Comencem uns anys abans. El 1691 l’exèrcit francès, que baixava des de la Cerdanya, va arribar a la Seu i va assetjar la ciutat. Per poder traslladar les peces d’artilleria, els francesos van obrir un camí pel coll de Queralt, sobre Arànser, que travessava la muntanya de Bescaran i els permetia arribar fins a la Seu. La muralla de la ciutat, vella i pensada per a les armes medievals, no va poder resistir els canons francesos i va ser destruïda en la seva major part.


Un rai davant de Balaguer (Arxiu Plandolit)

Continua llegint

Estudiants de l’Alt Urgell a Osca

GRADUATS I ESTUDIANTS D’ORGANYÀ I OLIANA A LA UNIVERSITAT D’OSCA (1700-1845)

Josep M. Lahoz Finestres, Doctor en Dret
Cal Florèncio (Fígols)
(Article publicat al núm. 26 —hivern de 2011-2012—)

La Universitat d’Osca, fundada el 1354, va ser una de les més antigues d’Espanya i una de les primeres de la Corona d’Aragó: el 1300 s’havia creat la de Lleida i el 1350 la de Perpinyà. De les tres citades, Osca va haver de tancar molt aviat a causa de les calamitats dels temps, com la Pesta Negra o les guerres amb Castella. En els últims segles de la Baixa Edat Mitjana (segles XIV i XV), les universitats hispanes no van tenir la vitalitat ni la importància de les franceses o italianes. Només Coïmbra, Salamanca, Valladolid i Lleida van obtenir certa entitat (especialment en Dret). A les aules de Lleida, per exemple, van estudiar alguns personatges molt coneguts com Alfons de Borja (futur papa Calixte III). A causa de la mediocritat general dels estudis superiors a Espanya, molts estudiants catalans van haver de formar-se a Bolonya, Tolosa o Montpeller, on els seus graus acadèmics tenien més prestigi.

Les universitats catalanes fins al 1714

Per la seva banda Osca va haver de ser refundada i rebre suport reial per poder començar a contractar professors i atraure alumnes. Això es va aconseguir a finals del segle XV, l’any 1462, durant el regnat de Joan II. Des de llavors l’Estudi va funcionar ininterrompudament fins al 1845, any en que va ser clausurada en virtut de l’aplicació del Pla Pidal. A l’Edat Moderna, és a dir, des de finals del segle XV fins a començaments del segle XIX, van ser creades nombroses universitats a Espanya. Però des d’un punt de vista geogràfic estaven desigualment repartides. Algunes regions (com Canàries o Extremadura) no en tenien cap. El País Basc només comptava amb la Universitat d’Oñati. El Regne de Navarra amb diversos centres mediocres (Irache i Pamplona). A la Corona d’Aragó el Regne de Mallorca comptava amb una (a Palma de Mallorca), el Regne d’Aragó amb dos (Osca i Saragossa), el Regne de València amb tres (València, Gandia i Oriola) i el Principat de Catalunya amb un nombre considerablement major: Barcelona, Lleida, Perpinyà, Girona, Vic, Solsona, Tortosa i Tarragona. Les dues primeresvan ser les més importants.

 


Façana i vista aèria de l'antiga Universitat d'Osca, 
avui Museu Històric Provincial

Fins a començaments del segle XVIII, Catalunya va ser el territori de la monarquia hispana que va comptar amb major nombre d’establiments universitaris en proporció amb la seva extensió territorial. Després de la guerra de Successió (1702-1714), en temps de Felip V, van ser suprimits els estudis catalans esmentats i en el seu lloc es va crear la Universitat de Cervera.

Continua llegint

El mirall màgic

EL MIRALL MÀGIC

(o la desventura d’un cisteller homosexual al Pirineu dels anys 60)

Joan Graell i Piqué
(Article publicat al núm. 24 —estiu de 2009—)

El Moiset havia nascut dins d’una cistella. Si més no, això era el que més li agradava d’explicar sempre que algú li donava peu a encetar una conversa. Tots els que l’havien conegut tenien gravada la seva fesomia riallera i el seu caràcter plàcid i alegre en un racó de la memòria. Físicament era un tap de bassa, camacurt i roig de cara, amb les faccions arrodonides i menudes i la pell reblerta de pigues. Parlava sempre pels descosits, amb molta expressió a les mans. La seva franquesa i honestedat el caracteritzaven: arreu on anava, ell hi entaulava amistat.

 Moiset     
Com molta gent en aquell temps de postguerra, el Moiset es guanyava la vida amb penes i treballs. El seu ofici era senzill i escarit, però ell l’exercia com si fos un art: l’art de trenar vímecs i canyes. La feina l’obligava a recórrer tots els pobles de la comarca a cavall d’una moto, una Ossa 250, una mica atrotinada, amb un sidecar acoblat, carregat de cistelles, tantes com n’hi podia encabir, una sobre l’altra, lligades amb una corda. Nit i dia, el Moiset gaudia de la companyia inseparable i fidel d’un gos petaner, de morro curt i mirada trista, cofoi dels seus ascendents d’atura, dels quals havia heretat el pelatge llarg i aspre, color canyella, entremesclat de negre, que el seguia a estones corrent darrere i davant de la moto i a estones ajagut dins el sidecar, al costat d’un vell acordió diatònic que, quan el sol s’amagava rere les muntanyes, ell tocava a meravella.


Philippe Lavaill

Continua llegint

Xart: el volum de l’el·lipse

Vicenç Llorca* 
Article publicat al núm. 2 —hivern 1998-99—)

El darrer alè de Cyrano ve marcat per la convicció d’emportar-se al cel una sola cosa: l’orgull. Un orgull que significa la confiança en el propi talent i la pròpia força física i moral fins a esdevenir un mosqueter de la llibertat. El tarannà de l’escultor d’Organyà Josep Maria Xart manté, com en l’admirable personatge Cyrano, un doble orgull.

L’orgull
D’una banda, eleva amb energia la bandera de ser artista. Més encara, sovint ha comparat la tasca de l’artista com un agent modificador de la realitat més potent, malgrat el paper menor que se li atorga, que el polític. I això perquè l’artista és, com diria Carles Riba, el sincer i el sencer i, per tant, pot oferir constantment humanitat. Potser per aquest motiu, Xart ha insistit tant en el fet de declarar-se alumne de Leonardo i Michelangelo. El Renaixement porta a l’ésser humà al centre del món i la seva ha de ser una tasca de vida i bellesa.

[*] En la seva obra Atles d’Aigua (Poesia 3i4, 1995), que obtingué el premi 
Vicent Andrés Estellés, dedicà uns poemes a diferents indrets de Tresponts Avall 
i de l’Alt Urgell. Vinculat a Organyà a través de la seva esposa, l’Anna Maria Solans 
de Cal Cucut, en l’actualitat Vicenç Llorca és Secretari de l’Associació d’Escriptors 
en Llengua Catalana.

Continua llegint

El carrer de les Feres · Aportació a l’estudi dels noms de casa d’Organyà

Amadeu Rocamora
(Article publicat al núm. 1 —estiu-tardor de 1998—)

Recordo que de petit cada vegada que passava pel carrer del Sol em mirava, amb una barreja de curiositat i de respecte, el carreró que popularment es coneix com a carrer de les Feres: Cal Cucuc, Cal Guilla, Cal Xerego, Cal Segall, i Cal Crestó. Un carrer sense sortida amb tots els noms de casa pertanyents al regne animal.

Confesso que per a mi el nom del carreró constituïa un autèntic misteri; els cucucs sabia que eren ocells inofensius i catalogar la guilla o la guineu com una fera em semblava un pèl exagerat.

La qüestió és que no sabia què podien significar xerego, crestó i segall; aquests noms no eren d’ús habitual al meu entorn i els llibres de ciències naturals i de zoologia al meu abast no parlaven de crestons, de xeregos ni de segalls. Davant d’un nom de carrer tan expressiu com carrer de les Feres, no podia fer altra cosa que imaginar crestons, segalls i xeregos com a sers fantàstics, quasi mitològics, qui sap si una mena de dracs o de grius.

Mes tard vaig comprendre que aquest nom, carrer de les Feres, no era res més que una ironia. Precisament, de la mateixa manera que s’ha format el nom popular d’un carrer, amb la utilització d’una ironia, és com s’han originat alguns noms de casa.


Carrer del Sol

La gènesi dels noms de casa és molt diversa: n’hi ha que provenen d’un nom propi o d’un cognom, d’altres d’un ofici o del lloc d’origen del propietari de la casa, també n’hi ha de motivats per una característica física, per un tret del caràcter, per la possessió d’una finca o d’un animal, per un fet anecdòtic, etc.

La veritat és que el coneixement i l’estudi dels noms de casa és una riquesa cultural que no podem deixar perdre. Per aquest motiu, i amb l’ànim de facilitar l’estudi a qui el vulgui emprendre, aprofito “Lo Banyut” per a publicar una relació de noms de casa d’Organyà que vaig obtenir per atzar.

La llista en qüestió es va elaborar el primer terç d’aquest segle i crec que devia servir com a índex d’un llibre de registre de la parròquia de Santa Maria d’Organyà. Els noms de casa, que són els vigents a l’època, s’hi troben per ordre alfabètic i classificats per carrers.

Tot i que no sóc un especialista, en alguns casos no m’he pogut resistir a corregir alguns noms i els he escrit de la forma que crec correcta; per endavant us prego que m’excuseu si cometo algun error. Els noms modificats, els he escrit en cursiva.

Continua llegint