Haikus

Nayeli és una adolescent ocaina que ha arribat a un centre de la salut situat al cor de l’Amazònia fugint de l’horror d’un atac a la seua aldea. Maria, una de les metgesses, acaba per fer-se càrrec de la jove com si fos la filla que no ha tingut. Així arranca Silenci hostil, una colpidora novel·la de Mercé Viana (Alfafar, València, 1946. Escriptora i pedagoga)

“Inicialment la novel·la estava ambientada al País Valencià i partia de l’experiència que una amiga meua havia viscut al Perú, concretament a la missió franciscana del pare Joan, però el compromís social i el personatge de Nayeli van agafar força fins a esdevenir el centre de la novel·la”, comenta Viana.

Amb una gran domini narratiu, molt documentada, i amb alguns elements propis del realisme màgic, Silenci hostil és una narració adreçada a tots els públics lectors. Es mou entre la novel·la realista i la faula. La història de Nayeli no sols descobreix al lector el maltractament que està patint l’Amazònia i els seus habitants, sinó que esdevé una presa de consciència sobre els drets humans, l’etnocidi que pateixen molts pobles i cultures, i el significat de ser dona i indígena. Un feminisme lligat a les reivindicacions vitals dels grups ètnics de la selva i la desaparició de llengües que han estat parlant-se durant segles. Aquesta última crida la podem traslladar a la realitat lingüística valenciana amb la minorització del valencià.

“En el meu cap no estava la possibilitat d’introduir res de la problemàtica de les llengües en extinció”, afegeix Viana, “però en la mesura que anava llegint sobre els problemes de l’Amazònia peruana i allò que havia passat a una sèrie de ètnies, entre elles l’ocaina, va fer que m’interessara pel tema. Aquestes cultures patiren la conquesta dels espanyols, desprès els abusos de l’església i finalment l’explotació del cautxú. Moltes persones van ser esclavitzades i les seues cultures i llengües amenaçades. Actualment només queden a l’Amazònia uns 40 parlants d’ocaina”. I conclou Viana, “hem de prendre consciència i lluitar contra la desaparició de les llengües. La mort d’una llengua ens porta a una gran pobresa cultural. No ho hem d’oblidar. Hem de prendre consciència i lluitar pel valencià, una llengua minoritzada. L’única manera de lluitar és parlar el valencià, fer-ne ús en la nostra vida social”.

Originaris del sud de Colòmbia, els ocaines són un grup ètnic de l’Amazònia que viu a les ribes del  Paranà i els seus afluents, al departament de l’Amazònia colombiana, però la majoria de la població habita les ribes del riu Ampicayú, al Perú. Encara que són coneguts com ocaines, ells s’autodenominen Dyo’xaiya o Ivo’tsa.

L’explotació de cautxú, a mitjans del segle XX, va minvar considerablement la seua població a causa de les malalties i els maltractaments laborals, per la qual cosa moltes famílies ocaines migraren al Perú. Tradicionalment vivien de la caça i la pesca, així com del conreu de la dacsa, iuca, pinya i cacauet. Actualment, les poque famílies que  continuen en la zona pateixen la violència i la carència d’aliments pel narcotràfic, la sembra il·legal de coca i els grups armats paramilitars.

La llengua ocaina pertany a la família Huitoto, tronc comú de les set llengües indígenes que es parlen a Colòmbia, Perú i Brasil. Actualment és una llengua en perill d’extinció i ja no es transmès com a primera llengua, sinó que ha sigut completament desplaçada per l’espanyol en quasi tots els àmbits d’ús social, a excepció d’alguns rituals i cerimònies.

Enfollit xiscle.9nhu

Gavina al capvespre.

Sense resposta.