Haikus

Des de molt abans de la la memòria, hi ha dues coordenades que assenyalen el pas del temps en el temps d’un any. Són dos rellotges de sorra que no marquen l’hora, sinó que cremen amb el foc d’una foguera més gran: el Temps. Una per Nadal i l’altra per Sant Joan, són dos punts cardinals amb què estenem l’any com un llençol sobre la taula. Al vespre la pararem per celebrar els que hi som i els que se’n van anar temps enllà.

Solstici d’hivern i solstici d’estiu. El Sol està més lluny que mai i s’allarguen els dies després de Nadal, i s’escurcen després de Sant Joan. Dues fogueres per l’astre brillant, dues fogueres que encenem a la nit més llarga i a la nit més curta de l’any. Des de temps immemorials més guardem en el calendari dues fites per transmutar tot el que passa al nivell quotidià. Les pors, les carícies, les nostres ferides i les absències. A la nit foc i espelmes i cants. Segurament tot canvia molt de pressa. Cada Nadal és diferent i és un granet de sorra en aquest transcurs ancestral. Hi ha qui és queda a casa, qui marxa de viatge, qui vol passar-ho sol, qui s’estrena en una altra família… A vegades ens hi sentim estranys, com si busquéssim reconèixer alguna cosa que no sabem exactament què és. Què és, al cap i a la fi, el Nadal? Però sempre, en un moment o altre, ens visita la melancolia que tanca la porta de la infantesa.

Més enllà de com decidir passar aquests dies, el que resulta preciós és que, des de fa tant temps, ens reservem col·lectivament dos moments a l’any pel recolliment i la festa, respectivament. Són els dos solsticis, els dos focus imaginaris de l’el.lipsi que dibuixa un any, els dos punts de  referència per a les estacions. Foc e trobada i foc de renovació. Nits plenes d’estrelles amb companyia i solitud. I quan el Sol arriba de nou al seu límit en el punt més allunyat de nosaltres, quan tot queda suspès abans de reprendre l’òrbita normal, llavors com diu el poeta, “ens morim tocats per aquest món que hi som a dins i que no el coneixem”. Mirem el Temps cara a cara i cadascú es pregunta, per encarar aquests dies de festes i també per preparar l’any que comença: Què busquem? Què volem? (La Perla 29)

En mar moguda,

aquell Estel tan tendre

cerquem-lo sempre.

Carles Riera