La mort
Deixa un comentariComenço la primera setmana de vacances amb dues noves d’aquelles que t’entristeixen i et deixen un xic baldat.
La primera, m’atrapa tot dinant en una casa de postas cordobesa, tot anant camí de Rota. La segona, en tornar del parque de los patos d’aquesta vila sureña que calafelleja en l’oceà.
La mort de la Mundra em xoca. Desconeixent estat i situació, totalment allunyat d’aquell Poblenou de festes i joventut, se’m dibuixa el seu somriure en veure-la per darrera vegada a la Sala d’Exposicions de Catex, amb en Joan Marc per companyia. Em pregunto raons, em questiono la vida que ens ha anat separant i acabo barrejant els homenots d’en Joan Marc i el detallisme hiperrealista d’en Joan Pons.
La pintura, l’art, esclat de vida i mort perdurable, eterna, natural.
La mort de l’Àngel és vermella i tendra. En coneixia la batalla amb el càncer que anava vivint el pare de la Mireia. Els castells, fins i tot per les mòmies castelleres com jo, generen família. Gran, immensa família construida al voltant d’un objectiu sublim: tocar el cel amb la mà més innocent possible.
L’Àngel era reconegut periodista tecnològic, però, per un servidor, era pare i avi de castellers, tot i compartir territori i interessos professionals. La seva mort ha estat més suau i és que, com deia sa filla a facebook, la iaia Maria ha preparat escudella pel retrobament familiar allà on la carn esdevé record i les algues es gronxen sl ritme de la dansa de la mort.