Amunt els punys!

Reforma i revolució

Aquesta manera de contemplar la història [investigant en profunditat quines poden ser les forces impulsores] es reflecteix plenament a l’escrit Reforma social o revolució? Hi ha dues sèries d’articles publicats al “Leipziger Volkszeitung”, la primera del setembre de 1898, com a resposta a l’article de Bernstein al “Neue Zeit”; la segona, de l’abril de 1899, adreçada contra el llibre de Bernstein.

En el debat amb Bernstein es discutia l’essència del moviment obrer socialista, per la qual ja s’havia lluitat des d’un principi i per la qual el moviment es va acabar escindint en dues grans faccions. El llibre de Bernstein es resumia en el consell que feia a la socialdemocràcia de trobar el valor “d’emancipar-se d’una fraseologia que, de fet, ha quedat obsoleta i adoptar l’aparença del que realment és: un partit democràtic-socialista de reforma”. Això plantejava la qüestió: reforma o revolució? O, més aviat, la qüestió de les relacions entre reforma i revolució. Aquest és el tema no només del petit escrit amb què Rosa va debutar a la socialdemocràcia alemanya, sinó el de tots els seus treballs més importants en cinc anys de lluita intel·lectual. Els reformistes defensaven el seu afany de noves reformes aconseguides per la via legal com a mètode realista, lent i segur, que permetria que la societat evolucionés progressivament cap al socialisme, mentre que la revolució era, en opinió seva, un recurs que potser fos necessari contra l’absolutisme, però que en una societat en què regna la democràcia només podia ser preconitzada per exaltats perillosos. A aquest punt de vista, Rosa Luxemburg hi va contraposar el seu: reforma i també revolució! I desenvolupava aquest problema fonamental en una forma que revela la seva dialèctica i els seus recursos polèmics amb una força desconeguda:

“La reforma legal i la revolució no són dos mètodes diferents del desenvolupament històric que poden ser objecte d’una elecció en el mostrador de la Història com si es tractés de salsitxes calentes o salsitxes fredes, sinó moments diferents en l’evolució de la societat de classes, que es condicionen i es complementen mútuament, però que també s’exclouen com, per exemple, el Pol Nord i el Pol Sud, com la burgesia i el proletariat.

“L’ordenament jurídic actual és tan sols el producte de la revolució. Mentre que la revolució és l’acte de creació política de la història de les classes, la legislació és el vegetar polític de la societat. La reforma legislativa no disposa d’una força impulsora pròpia independent de la revolució, a cada període històric es mou només en una línia i només mentre perduri l’efecte de la commoció rebuda a l’última revolució, o, més en concret, es mou només en el marc de la configuració social creada per l’última revolució. Aquest és precisament el nucli de la qüestió.

“És completament fals i contrari a la realitat històrica concebre la reforma legal com una revolució distesa i la revolució com una reforma concentrada. Una revolució social i una reforma legal són moments diferents i no pel que fa a la seva duració temporal,sinó pel que fa a la seva essència. Tot el secret de la revolució històrica mitjançant l’ús del poder polític radica precisament en la conversió de les modificacions merament quantitatives en una qualitat nova, en concret, en la transició d’un període històric, d’un ordre social donat a un altre.

“Qui es pronunciï a favor d’una via de reformes legals en comptes de i en contraposició a la conquesta del poder polític no escull en realitat el camí més lent i més tranquil cap al mateix objectiu, sinó un altre objectiu completament diferent.

“En poques paraules, la democràcia és imprescindible, però no perquè faci innecessària la conquesta del poder polític pel proletariat sinó perquè fa que aquesta presa del poder sigui igualment necessària i l’únic canvi possible. Quan Engels revisava la tàctica del moviment obrer actual a la seva introducció a Les lluites de classes a França i contraposava la lluita legal a les barricades, no estava tractant –i això es desprén inequívocament de cada una de les línies del seu pròleg- la qüestió de la conquesta definitiva del poder polític, sinó la de la lluita quotidiana actual, el tema no era l’actitud del proletariat enfront de l’estat capitalista en el moment de prendre el poder estatal, sinó de la seva actitud dins del marc de l’estat capitalista. Breument, Engels parlava de les línies de conducta d’un proletariat sotmès i no d’un proletariat victoriós.

“La mateixa necessitat de prendre el poder polític pel proletariat no va ser qüestionada mai per Marx o Engels. Així que Bernstein no té dret a considerar que el galliner del parlamentarisme burgès és l’òrgan competent per dur a terme la més violenta revolució de la història, l’erradicació de la forma capitalista i la implantació de la forma socialista a la nostra societat”.

Rosa Luxemburg no és, per tant, una enemiga acèrrima de la reforma. Considera que les reformes que millorin el nivell de vida, protegeixin els treballadors i ampliïn els drets democràtics dins de l’estat burgès són l’instrument que prepararà a la classe treballadora per a la revolució, per instruir-la, organitzar-la i donar-li, a través de l’experiència, la convicció que l’Estat capitalista ha de ser derrocat si el proletariat vol alliberar-se de l’esclavitud dels salaris:

“Només en l’alta mar de la vida política, en la lluita àmplia amb l’estat contemporani i en l’adequació a la diversitat de la realitat viva es por instruir el proletariat en l’orientació socialdemòcrata. I aquesta orientació ens la mostra la vida amb una força irrefutable”.

Però en la seva opinió el socialisme no és una conseqüència que es derivi incondicionalment de la lluita quotidiana per les reformes. Estava totalment d’acord amb l’avaluació del “moviment espontani”, és a dir, de la lluita immediata i no dirigida per cap teoria socialista dels obrers contra l’explotació capitalista que feia Lenin en el mateix període contra l’economicisme rus. A la política de les Trade Unions angleses no només trobava a faltar l’afany conscient i conseqüent cap a un socialisme, sinó que, a més a més, veia que havien emprès un camí que les apartava d’aquest objectiu i les duia al caos. I de la mateixa forma jutjava el reformisme, que pretenia suplir la revolució amb una inacabable sèrie de reformes. Només l’objectiu final socialista confereix a la lluita dels sindicats, per millorar la situació de la classe treballadora i per introduir reformes socials, i a la lluita parlamentària, per les reformes democràtiques, un caràcter fonamentalment socialista.

Si el 1893 havia fonamentat teòricament en el seu informe al Congrés Internacional de Zurich les relacions entre la lluita diària i l’objectiu socialista, i havia assenyalat la necessitat que l’acció diària perseguís objectius més modestos enfront de les tendències blanquistes i el moviment polonès, els seus raonaments ara anaven més lluny. Va deixar establert el principi estratègic: la lluita quotidiana del proletariat ha d’estar orgànicament unida a un objectiu final. Qualsevol solució a un problema quotidià s’ha d’orientar de tal manera que porti a aquest objectiu final i que mai se’n separi. “I com a objectiu final no hem d’entendre, amb Heine, una o altra representació d’un estat futur, sinó allò que ha de precedir a tota societat futura, és a dir, la conquesta del poder polític”. Sobre aquest pensament guia va fonamentar Rosa tota la política proletària i les seves conclusions tàctiques. Sovint el feia servir com a pedra de toc per demostrar la ineptitud de determinades proposicions o mesures pràctiques. En aquell temps (1898), el diputat Wolfgang Heine havia intentat demostrar el valor pràctic de la política de Bernstein assenyalant què podia guanyar la classe treballadora si estava disposada a aprovar els canons del Govern i a negociar a canvi els seus drets de classe. A un partit burgès no se li podria reprotxar una política com aquesta, però aquesta “política de compensacions” s’avaluava en ordre a una conquesta del poder. Perquè tot èxit tàctic momentani que es pogués aconseguir, s’havia de considerar com un regal funest. A canvi se sacrificava la victòria final o se l’obstaculitzava greument. L’enemic obtenia els canons amb els quals podia acabar amb qualsevol conquesta democràtica. I encara que es pogués considerar que l’Estat no depenia de la socialdemocràcia per als seus plans d’armament, aquests preparatius havien de destorbar per força, en la classe treballadora i el partit, la consciència d’una oposició fonamental enfront d’aquest Estat, enfront del militarisme i enfront de la política imperialista del capitalisme, a més a més d’afectar intel·lectualment a la classe i al partit i d’incapacitar-los per a la lluita decisiva. Aquest principi estratègic de Rosa Luxemburg es va consolidar a través de moltes experiències i, és clar, també a través d’algunes experiències amargues en els casos en què no es va tenir en compte.

Si la qüestió de la reforma o la revolució apareixia com un problema teòric a finals dels anys 90, perquè no era previsible una revolució a Europa occidental en un termini curt, l’estudi de les relacions entre reforma i revolució fet per Rosa Luxemburg va portar a unes conclusions pràctiques que van ser decisives a l’hora de determinar el contingut i l’essència de l’acció quotidiana del proletariat. La va arrencar de temptejos i experiments empírics, i li va donar una orientació i un objectiu.