El cicle decennal d’estagnació, properitat, sobreproducció i crisi, que des del 1825 fins al 1867 s’ha anat repetint sempre, sembla certament que s’hagi acabat; però només per abocar-nos en el mar de desesperació d’una depressió permanent i crònica. El període de prosperitat pel qual ens delim no vol venir. Cada cop que creiem albirar-ne els símptomes anunciadors aquests s’esfumen indefectiblement en l’aire. Entretant, cada hivern que ve repeteix la pregunta: “Què en farem, dels aturats?” Però mentre que el nombre de parats s’infla més cada any que passa, no hi ha ningú que pugui respondre aquesta pregunta, i gairebé podem calcular el moment en què els aturats perdran la paciència i aferraran llur destí amb les pròpies mans. En un tal moment caldria escoltar, certament, la veu d’un home tota la teoria del qual és el resultat d’una vida sencera dedicada a l’estudi de la història i la situació econòmiques d’Anglaterra i que aquest estudi l’ha dut a la conclusió que, almenys d’Europa, Anglaterra és l’únic país on la inevitable revolució social podria dur-se a cap totalment amb mitjans pacífics i legals. És cert, però, que mai no ha oblidat d’afegir que no confia gairebé gens que la classe dominant anglesa se sotmeti a aquesta revolució pacífica i legal sense una “proslavery rebellion”.
Friedrich Engels, 5 de novembre de 1886
Fragment del pròleg a l’edició anglesa de El Capital (1886), als tres anys de la mort de K. Marx. (traducció de Jordi Moners)