Amunt els punys!

Rosa Luxemburg, en el llibre ‘Reforma o revolució’, aborda la qüestió de la conquesta del poder polític. Es tracta d’una resposta a les tesis de Bernstein, que plantejaven una revisió del marxisme en aquest punt.

És necessària la conquesta del poder polític?

Bernstein contraposa reforma i revolució, analitzant el costat bo i el dolent de cada una de les dues opcions. Per a aquest, la reforma és el desenvolupament històric per la via legal, la via “intel·ligent”, basada en un mètode de lent progrés històric, de canvis legislatius, amb una càrrega de força metòdica. La revolució, en canvi, és la via “visceral” o basada en els sentiments, la via dels canvis ràpids i amb una forta càrrega de força espontània.

Rosa Luxemburg replica a Bernstein: a la història, les reformes o les revolucions no es produeixen pels avantatges o inconvenients d’un procediment o altre, sinó per raons més profundes.

En la història del capitalisme, la reforma legal va servir per enfortir progressivament a la classe ascendent, la burgesia, fins que aquesta es va sentir prou forta com per conquistar el poder polític, derrocar tot el sistema jurídic existent i crear-ne un de nou.

“Des de l’aparició de la societat de classes, el contingut essencial de la qual és la lluita entre les classes, la conquesta del poder polític sempre és l’objectiu de tota classe ascendent”.

Així, reforma legal o revolució no són diferents mètodes de progrés històric, sinó moments diferents en el desenvolupament de la societat de classes.

Tot ordenament jurídic és producte d’una revolució (de l’última revolució). La revolució és l’acte polític creador i la legislació només expressa la pervivència política d’una societat.

La reforma legal no posseeix, des d’aquesta perspectiva, un impuls propi, independent de la revolució, i només es mou en el context de l’ordre social establert per l’última revolució.

L’essència de les reformes i l’essència de la revolució són diferents. Revolució vol dir canvi de d’ordre social.

Rosa Luxemburg denuncia que Bernstein, en realitat, en contraposar reforma a revolució, està plantejant un canvi d’objectiu, un objectiu diferent al de la lluita pel socialisme. La revisió de Bernstein ja no pretén realitzar el socialisme, sinó tan sols reformar el capitalisme. No busca la supressió del capitalisme, només l’atenuació dels seus abusos.

A més a més, en el capitalisme, a diferència del feudalisme, en què la relació entre el serf i el senyor era una relació jurídica, la relació entre treball assalariat i capital no és fonamentalment jurídica sinó bàsicament econòmica. Rosa Luxemburg assenyala la contradicció en què cau Bernstein en pretendre eliminar l’esclavitud assalariada per “mitjans legals”. Els privilegis del capitalista es basen en la posició dominant que li atorga la propietat privada sobre els mitjans de producció.

D’altra banda, en la transició del feudalisme al capitalisme, la burgesia va anar aconseguint canvis favorables als seus interessos sota el marc general de la societat feudal, però això no treu que al final, també la burgesia va necessitar la conquesta del poder polític per aconseguir una transformació político-social completa.

N’hi ha prou amb el desenvolupament de la democràcia?

Amb el desenvolupament de la democràcia, s’estén la participació de les capes populars en la vida política. Això pot donar l’aparença d’un “Estat popular”, però sota el parlamentarisme burgès els antagonismes i la dominació de classe segueixen existint.

L’objectiu dels comunistes no és debilitar i atenuar les contradiccions, fer més “amable” el capitalisme. L’enfocament és tot un altre. Eixamplar la democràcia per a la classe treballadora és important perquè aquesta és un punt de suport en la lluita per transformar la societat. I perquè només amb la lluita i l’exercici dels drets democràtics, pren consciència dels seus interessos de classe.

Per últim, esmentem la rèplica de Luxemburg a la prevenció de Bernstein sobre les revolucions “prematures”. Ja sabeu, aquella cançoneta del “no hi havia les condicions necessàries” que s’ha repetit milers de vegades per justificar la passivitat i la traïció en aquests més de 100 anys des que Rosa Luxemburg va escriure aquelles ratlles. La rèplica és clara i contundent, i avui segueix tant vigent com quan va ser escrita: “La transformació socialista és una lluita llarga, en què hi ha, per força, retrocessos inevitables. Però són aquests assalts prematurs els que creen les condicions polítiques per a la victòria definitiva”.