Amunt els punys!

Publicat el 18-11-2011 a Occupy Wall Street per Matt Taibbi, autor de Cleptopía: fabricantes de burbujas y vampiros financieros en la era de la estafa (lengua de trapo, 2011)

Et van robar en l’assalt més gran a la història dels robatoris

Si participes a les diferents ocupacions al Baix Manhattan, a Joliet, Illinois; Outremont, Quebec; o Rapid City, Dakota del Sud; o a qualsevol dels centenars de llocs a tot el continent americà, segurament tens les teves pròpies raons per fer-ho. Tot i així, si llegeixes això i encara et preguntes què t’ha fet Wall Stret, pensa en això:

Et van robar en l’assalt més gran a la història dels robatoris. No importa si ets jove o vell, republicà o  demòcrata: si ets un nord-americà propietari d’un habitatge, cobres una pensió, pagues impostos o tens un compte d’estalvis, és gairebé segur que t’han estafat en els últims tres anys.

Els noticiaris locals han catalogat la caiguda del 2008 i els rescats financers com una resposta lògica a un accident històric incert –simplement un contratemps econòmic que ocorre de manera esporàdica.

I si has vist documentals televisius que obliguen a gratar-se el cap, com “Too Big To Fail” (Massa grans per caure), hauràs notat aquesta narrativa: en moments difícils, els líders reguladors i bancaris es van posar les botes i van prendre decisions crucials que ens van rescatar a tots de l’abisme.

Tot això és mentida; les coses no van ocórrer així. El que va ocórrer va ser un assalt massiu que es va dur a terme en quatre passes: el robatori va començar quan els bancs van crear una infinita cadena de deutes i prestamistes amb pocs escrúpols com Countrywide i New Century van prestar bilions per crear una quantitat exorbitant de préstecs hipotecaris. Tan sols 20 anys enrere, els bancs no aprovaven préstecs amb risc per por a caure en problemes a l’hora de recol·lectar el diner. Però en aquest cas, els bancs mai van tenir la intenció de retenir els préstecs; el seu pla era vendre’ls tan avait els firmaven.

Després, els bancs van tornar a comprar tots aquests préstecs hipotecaris de qualificació “escombraria” dels bancs Countrywide a nivell mundial per agrupar-los, trossejar-los i revendre’ls a tontos a Europa, l’Orient Mitjà, la Xina i els Estats Units com a inversions de qualificació AAA. Això és similar a comprar muntanyes d’orenga, dividir la càrrega en deu mil bossetes i després recórrer concerts de rock a tot el món per vendre la mercaderia com marihuana d’alta qualitat. Com que els bancs sabien com de precaris eren aquests préstecs, els més llestos van fer apostes massives en contra d’aquests préstecs al món financer.

Finalment, quan els préstecs hipotecaris mortals van esclatar, va sorgir un tsunami de pèrdues que va arrossegar en segons a companyies centenàries valorades en milers de milions de dòlars (fins i tot el seu corredor principal d’apostes, AIG, va col·lapsar). Els bancs van recórrer als rentaplats, conserges, bombers, mestres –a tots nosaltres, els contribuents- perquè saldéssim les seves apostes.

Molts dels millors clients dels bancs que van comprar aquests préstecs “orenga” fraudulents van ser inversionistes institucionals com fons de pensions de l’Estat. Quan les hipoteques van col·lapsar, els fons de retir per als treballadors i sindicats estatals es van enfonsar a tots els Estats Units. Així s’explica per què mestres jubilats, de Los Ángeles a Minneapolis, es van despertar un matí al setembre de 2008 i es van assabentar que els seus estalvis s’havien depreciat un 40%.

Els banquers de Wall Street van enfonsar a tots els que van poder amb aquells préstecs mortals. Cada cop que celebraven un contracte amb un fons d’inversions xinès o amb un sindicat de fusters de Mississipi per desfer-se del seu producte explosiu, corretejaven delerosos d’un costat a l’altre i es felicitaven mútuament des de les seves oficines en aquells gratacels que probablement estàs mirant des del banc a la plaça de la Llibertat en el que estàs assegut.

En canvi, Wall Street no corre sol amb la culpa. En lloc de forçar a aquests criminals financers a tornar els diners a les seves víctimes, el nostre govern –a través de dues administracions igualment corruptes, una demòcrata i una altra republicana- se la van jugar a doble o res i van forçar a aquells mateixos mestres jubilats a que buidessin les seves butxaques per segon cop perquè, amb les seves contribucions, saldessin totes les apostes que els banquers van fer en contra de les inversions que els van vendre.

Aquest nivell de crim institucional altament orquestrat no ha tingut paral·lel a la història dels Estats Units. Després de la crisi d’estalvi i préstecs dels vuitanta, el nostre govern va referir més de 1.100 casos per ser processats a nivell judicial; avui, després de l’estafa hipotecària massiva a la indústria financera, ni un executiu de Wall Street ha estat arrestat.

Després de la caiguda, la Reserva Federal va posar a disposició dels bancs milers de milions de dòlars en rescats financers i préstecs sense interessos, amb un acord implícit en el qual els bancs havien de posar en marxa l’economia i crear ocupació després de rebre els nostres rescats financers. Però la primera moguda dels bancs va ser restaurar els seus salaris exorbitants.

El 2009, menys d’un any després que els contribuents salvessin els bancs d’una implosió, les víctimes rescatades com Goldman Sachs (16,2 mil milions de dòlars en compensacions el 2009) i Morgan Stanley (10,7 mil milions de dòlars) es van repartir uns fons de compensació de nivells rècord. Aquesta tendència continua fins el present, perquè l’any passat, els ingressos anuals de Wall Street van pujar a més de 417 mil milions i les compensacions a 135 mil milions de dòlars; ambdós van arribar a nivells rècord.

A tres anys d’aquesta “recuperació”, s’ha creat poca ocupació i un quart de milió de famílies encara perd les seves llars cada tres mesos. Els rescats financers no ens van ajudar. Al contrari, van ajudar a les persones que ens van desnonar i ens van deixar al carrer.

Hi ha mil raons per ocupar Wall Street: guerres inacabables, un sistema de salut deteriorat, la necessitat de llocs de treball i salaris, una massiva desigualtat de riqueses… Però si necessites una raó per unir-te a aquest moviment, és aquesta:

Et van robar i el teu govern els va facilitar la feina.