Amunt els punys!

S’ha expressat alt i fort, ahir, aquesta necessitat de retrobar-se, de reivindicar, obrers i aturats, funcionaris i precaris, empleats i estudiants, sindicats o no. Junts. Com per conjurar el verí de la divisió, inoculat per aquell que, després de dies i dies, multiplica les provocacions. Les 300 manifestacions que han assolellat aquest entre-dues-voltes electoral han donat llum a la còlera legítima, legítimament expressada al carrer, amb desenes de milers d’assalariats i ciutadans, que, com ha dit un manifestant de Lille, “volen un tomb a França i que les riqueses siguin més ben repartides”. Flotava un aire de resistència més que benvingut, una mica per tot arreu a França, per rebutjar deixar-se robar el 1r de maig, que, després de cent vint anys, és un moment sindical, una jornada internacional de reivindicacions socials.

La idea d’aquesta jornada va prendre cos el 1889, quan la II Internacional va decidir de fer del 1r de maig una jornada a favor de la reducció del temps de treball, un homenatge al combat dels obrers americans de McCormick que van aconseguir imposar, al preu de la vida de molts d’entre ells, la jornada de vuit hores. Ells aixecaven la bandera roja, roja de la sang dels obrers. Que Nicolas Sarkozy gosi apropiar-se d’aquesta data no porta només a un contrasentit. Tot el seu balanç, tot el seu programa no aspira més que a desregular el treball, a perllongar la durada… Ahir encara, ha blasmat les 35 hores, fustigat la jubilació als 60 anys, ha vituperat tota reglamentació continguda al Codi de treball, ha lloat la baixada del cost del treball.

Però n’hi ha, de pitjor. Sabem ara que l’OPA que ell ha fet sobre el 1r de maig apunta a una ambició molt més perillosa que només la regressió social. Després del 22 d’abril, molts demòcrates, alguns de dretes, s’han alarmat del terreny relliscós que trepitja. Molts s’han dit esglaiats dels seus discursos amb tuf pétainista. Com Pétain en el seu temps, ell ha cridat ahir, a “abandonar aquesta vella lluita de classes”. I a la plaça de Trocadero, Nicolas Sarkozy ha fet un pas més en el seu projecte d’una societat autoritària, permetent-se desposseir la classe obrera de la seva història, de recuperar Jaurès, Moulin, Dreyfus. “Abaixeu les vostres banderes roges i serviu a França!” ha ordenat als sindicats. A la “seva” França del demà, s’obeeix o s’abdica.

En aquest context, batre aquest personatge, que es mostra cada vegada menys compatible amb la República, esdevindrà gairebé una acció de salut pública. Els manifestants no s’han equivocat. Han respectat aquest 1r de maig sindical reclamant ocupació, no precarietat; salaris, no misèria; justícia social per fer front a la crisi i rellançar l’economia. I a més hi han afegit un “Dégage!” (“Fot el camp!”), aquest eslògan esdevingut famós a Tunísia, a Egipte i a tot el món àrab per haver fet caure els dictadors. “Treballador de VERITAT, manifestant de VERITAT, descontent de VERITAT, votant de VERITAT”, “el 6 de maig, no cal que Sarkomenci”, es podia llegir a les pancartes. El 1r de maig té, aquest any, un “simbolisme particular”, deia Bernard Thibault, secretari general de la CGT, situat per l’arrogant candidat de la UMP dins del clan dels “insultadors” perquè ha reiterat la seva crida a enviar-lo a l’oblit de la història d’aquí quatre dies. Més que mai, passar la pàgina del sarkozysme és una necessitat ciutadana.