El deute espanyol ha cotitzat per sobre del 6%, s’especula amb la fallida, pugen els CDS (credit default swaps). Standard & Poors rebaixa dos esglaons la qualificació del deute espanyol (de “A” a “BBB+”, amb perspectiva negativa; és a dir, que d’aquí tres mesos preveu seguir rebaixant-la). La qualificació de la banca també baixa: Santander, BBVA, Sabadell…
Una quantitat ingent de diner públic ha anat a rescatar la banca i les entitats financeres (caixes d’estalvis, etc.). El FROB, només en el cas d’Unnim, hi ha posat 469 milions d’euros. I la previsió de pèrdues que haurà de fer front en els propers 10 anys és de 4.825 milions. I aquest és el cas d’una de les petites…
Ja es reclama, per part de la banca, una recapitalització amb fons públics del Fons de Garantia de Dipòsits. Igual que la creació d’un “banc dolent”, que serviria per “nacionalitzar” les pèrdues de la banca. Després que el deute públic s’hagi anat inflant en part per aquesta transferència extraordinària de fons públics a les arques privades, més diner públic per a la banca.
Entre les curiositats d’aquests dies, el Santander, que demana 35.000 milions al BCE (a un 1% d’interès, si no tinc mal entès) i immediatament després diposita al mateix BCE 37.000 milions al 0,25%. Aquesta és la confiança dels capitalistes en el seu sistema! Santander diu que té 8.000 milions d’euros en terrenys, edificis i habitatges. El hòlding de Bankia té, només en sòl, uns 5.000 milions d’euros. A saber realment quant hi tenen invertit i la dimensió del forat immobiliari!
Una altra dada d’aquests dies: la fuga de capitals. Entre gener i febrer els inversors (espanyols i estrangers) han fugit del deute espanyol amb una desinversió de 31.000 milions d’euros. La banca estrangera ha passat de tenir el 50% del deute espanyol al desembre a tenir-ne només el 37% ara. La banca espanyola ha passat del 17% al 29%. Per a la banca espanyola és qüestió de pura supervivència: sostenen l’Estat perquè aquest, alhora, és l’instrument amb què sanejaran els seus comptes, amb càrrec a l’erari públic.
Mentrestant, les mesures per a la classe treballadora consisteixen en imposar una rebaixa salarial draconiana, una mena de devaluació per la via d’abaixar salaris, com la que s’està portant a terme ja a Grècia. Els convenis signats a 7.800 empreses a Grècia recullen rebaixes salarials del 22% al 28%.
Mai com ara ha quedat més al descobert la fusió de l’Estat (qui diu l’Estat, diu el conjunt d’institucions: BCE, UE, FMI…) i de la banca i el sector financer, els “senyors de l’univers”, les elits financeres que ens estan portant al desastre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!