Amunt els punys!

de Sabadell al món

6 de febrer de 2015
1 comentari

Islamofòbia o fòbia a les classes populars?

Fragments d’un article molt interessant a Le Monde Diplomatique (febrer 2015).

B. Bréville (historiador)
Islamofòbia o fòbia a les classes populars?

A l’endemà dels assassinats perpetrats a Charlie Hebdo i dins del supermercat Hyper Cacher, uns alumnes van rebutjar fer el minut de silenci en homenatge a les víctimes. Un dels arguments exposats pels recalcitrants es referia a les “dues mesures” de la llibertat d’expressió a França: per què es parla tant d’aquests assassinats mentre la gent mor en la indiferència al Pròxim Orient? Per què Charlie Hebdo pot injuriar una figura sagrada de l’islam mentre que Dieudonné té prohibit criticar els jueus? La qüestió es considera tant important que la ministra d’educació nacional, Najat Vallaud-Belkacem, va plantejar, el 15 de gener passat, que cal formar els professors per a donar-hi resposta.
Sens dubte, la formació proposada reprendrà l’argument desenvolupat pels principals mitjans de comunicació i els partits polítics des de l’inici de l’assumpte de les caricatures: hi ha una diferència de naturalesa entre uns dibuixos considerats blasfems per creients i unes declaracions antisemites que constitueixen delicte en la mesura que afecten la dignitat de les persones. És igualment probable que l’explicació no farà callar tots els rebels. Perquè el cas de Dieudonné i el de les caricatures amaga un problema més profund: editorialistes i intel•lectuals com Alain Finkielkraut, Eric Zemmour, Philipe Tesson, i diaris com Le Point, L’Express, Valeurs actuelles, i també Le Figaro, poden mostrar el seu rebuig de l’islam, de vegades descrit com una creença retrògrada, d’altres com una “amenaça per la identitat del nostre país” –en paraules d’una enquesta encarregada per la web Atlantico.fr, que és difícil imaginar que evoca una altra religió. “La popularitat de Dieudonné prové del fet que si un es pot posar impunement amb negres, àrabs i musulmans, és a dir, amb els “subalterns”, és pràcticament impossible tocar un sòl pèl als jueus o posar-s’hi amb Israel sense ser acusat immediatament d’antisemitisme”, diu l’etnòleg Jean-Loup Amselle.

(…) En menys de tres anys, el debat s’ha buidat del seu contingut social. Des d’aquest canvi, els estrangers i els seus descendents se’ls recorda constantment la seva “comunitat”, la seva religió, amb el risc d’exacerbar la bretxa entre els francesos “autòctons” d’un costat i els immigrants i els seus descendents de l’altre. Els temes directament relacionats amb la immigració (el racisme, la discriminació, etc.) es tracten com a qüestions culturals, alimentant els prejudicis, el fantasma d’un “xoc de civilitzacions” i l’ascens de l’extrema dreta. Qualsevol fet, tot esdeveniment geopolític, social o fins i tot esportiu, que impliqui una majoria d’actors d’origen àrab o musulmà reviu inevitablement el debat sobre l’islam, la immigració i el lloc d’aquests a la República: guerra del Golf, atemptats de l’11 de setembre, conflicte israelo-palestí, enfrontaments entre joves i policia als suburbis, futbolistes d’origen algerià abstenint-se de cantar la Marsellesa, etc.

(…) Als anys 2007-2008, dos sociòlegs van seguir discretament patrulles de policia prop de les parades de metro Gare du Nord i Châtele –Les Halles a París. Recopilant dades després de 525 controls, van veure que les persones identificades com a “negre” o “àrab” tenien, respectivament, 6 i 7,8 més probabilitats de ser controlats que els blancs. Però una altra variable també es revela molt important: l’aspecte en el vestir. Les persones amb indumentària “juvenil”, especialment les de look hip-hop, tenien 11 cops més probabilitats de ser controlats que algú vestit més d’oficina. En unes altres paraules, un “blanc” amb xandall i gorra –la imatge de la joventut dels barris populars- està més exposat a la repressió policial que un “negre” vestit amb jaqueta i corbata.
Evidentment, la frontera entre aquestes variables no és tancada. Els joves d’origen immigrant són força nombrosos entre la població de “look hip-hop”. Les discriminacions racials s’afegeixen a les desigualtats socials, reforçant-les, i fent indissociables els dos problemes. L’opció de centrar-se en un o altre criteri determinat –el color de la pell o la pertinença a les classes populars- és alhora política i estratègica. Participa en la definició de les fractures de la societat francesa. Subratllar el component social de la desigualtat ajuda a combatre la idea que l’origen magribí o africà constitueix un problema específic, completament diferent de les onades immigratòries anteriors i de les classes populars en el seu conjunt.

  1. Unes quantes apreciacions al pamflet:

    Charlie Hebdo se n’enfotia dels musulmans. Però tambè se’n fotien dels jueus i dels cristians. I cap jueu se li va passar pel cap carregar-se als ímpius redactors o ninotaires de dita revista.

    Dieudonné NO té prohibit criticar els jueus. El que té prohibit és atiar l’odi i fer l’apologia del crim i de l’assassinat. Prohibició que té qualsevol ciutadà a l’Estat francès.

    “La gent mor en la indiferència al Pròxim Orient”: Raó per la qual matar a 11 ninotaires, a uns quants polícies i a un corredor de footing… Ah! m’oblidava dels assassinats [que potser tindría de dir “ajusticiats”?] al supermercat Hyper Cacher. Però bé, per alguns aquests assassinats/ajusticiats no poden formar part de les classes populars o subalternes pel sol fet de ser jueus (que com tothom sap, tots ells són rics i són els amos dels bancs mundials).
    Sapiguen els set-ciències que no tots els que comprem o ens alimentem de productes kacher o halal som jueus o musulmans.

    Atentament

Respon a JRRiudoms Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!