Amunt els punys!

L’impacte social de la crisi a l’AMB i a Catalunya. Primers resultats de l’Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya, 2011 (IERMB, Papers, 56)

El panorama descrit en aquest informe és desolador. I com s’assenyala a les conclusions, les dades fan referència a la situació laboral dels residents a Catalunya la segona meitat del 2011, i a les rendes que obtenien l’any 2010. Posteriorment, la situació econòmica no ha fet més que empitjorar amb l’aplicació de la reforma laboral.

Alguns apunts extrets de les conclusions:

1-      L’estructura de l’ocupació ha canviat (terciarització) i la transformació ha tingut més a veure amb la destrucció d’ocupació que amb la creació de nova. Ocupacions típicament industrials com les dels encarregats, supervisors, tècnics i treballadors semiqualificats de la manufactura, que representaven el 23% de l’ocupació el 2006, el 2011 ja només eren un 16% a Catalunya (a l’AMB, un 10%). La destrucció d’ocupació neta a Catalunya entre 2006 i 2011 ha estat de gairebé 500.000 llocs de treball.

2-      La destrucció d’ocupació ha afectat totes les classes socials, però continuen sent, i amb més intensitat, els treballadors sense estudis universitaris i els que tenen contractes precaris qui pateixen més risc d’atur.

3-      A l’AMB, la població aturada que fa 12 mesos o més que busca feina s’ha doblat entre el 2006 i el 2011, passant del 33,7% al 60%.

4-      L’esgotament del dret a rebre les prestacions de la Seguretat Social està deixant una quantitat creixent de persones i de llars sense cap mena d’ingrés.

5-      Major polarització social dins d’una mateixa classe. Es constata un augment de la desigualtat entre classes socials i, a més, una dispersió molt gran de les condicions de vida de llars que pertanyen a una mateixa classe social.

6-      La destrucció d’ocupació ha estat generalitzada, però les classes treballadores han duplicat el seu risc de desocupació. Hi ha hagut, també, un increment notable de desocupació entre els treballadors qualificats, els encarregats i els administratius qualificats.

7-      El risc de perdre poder adquisitiu és ara més homogeni. Hi ha una tendència cap a la compactació salarial de totes les classes socials, excepte dins de la classe treballadora, que manté una elevada dispersió salarial.

8-      Les classes treballadores poc qualificades, pel fet que romanen més temps sense trobar ocupació i per la major freqüència de contractes precaris, es troben més exposats a què s’esgoti el seu dret a les prestacions.

9-      Augment de la pobresa absoluta i extrema. La pobresa severa i extrema (els llindars de les quals es fixen en el 40% i el 30% de la mediana de la distribució de la renda), augmenten de manera preocupant. El 2011 hi ha gairebé dos milions de catalans que viurien amb una renda disponible inferior al llindar de risc de pobresa fixat el 2006, mentre que aquell any aquesta situació afectava poc més d’1,3 milions de persones. Encara més intens ha estat el creixement en el risc de pobresa absoluta extrema, que ha passat d’afectar poc més de 241.000 catalans el 2006 a afectar més de 623.000 persones l’any 2011.

10-      El grup amb més dificultats per consumir béns bàsics és el format pels treballadors assalariats semi i poc qualificats, indicant que aquest grup pateix una pobresa més consistent i estructural. Alhora, s’ha triplicat la proporció de persones que pateixen privació material i privació material severa. La privació material afecta el 22,6% de la població de l’AMB (756.000 persones) i el 9,2% pel que fa a privació material severa (303.000 persones).

11-      El grup de privats amb endarreriments a Catalunya representa el 8,1% de la població (aproximadament 617.000 persones) i a l’AMB el 7,2% (233.000 persones).

Per últim, l’apartat de conclusions planteja dues qüestions interessants per estar amatents, una de positiva i l’altra clarament negativa. La primera, sobre si la proletarització de les classes mitjanes “pot facilitar coalicions d’interessos polítics que entrin en conflicte obert amb les de les classes socials hegemòniques” dominants. Una observació interessant a l’hora de bastir alternatives polítiques a aquest panorama social desolador. La segona, sobre el risc que les frustracions mals assumides per alguns homes quan deixen de ser els sustentadors principals de les llars puguin derivar en un increment dels actes de violència masclista. Un punt sobre el que cal actuar de manera immediata amb mesures preventives i integrals.