Amunt els punys!

Del llibre d’Atilio A. Boron, Tras el búho de Minerva. Mercado contra democracia en el capitalismo de fin de siglo (Fondo de Cultura Económica, 2000).

En els darrers anys ha aparegut una literatura crítica dels enfocaments tradicionals sobre les “transicions” i les “consolidacions” democràtiques que puntualitza les moltes deficiències, extraviaments i insuficiències de les “democratitzacions realment existents” i, de passada, de les teoritzacions que en el seu moment van fer els “transitòlegs”. Es tracta, en el cas llatinoamericà, de democràcies minades per la pobresa i la polarització social, la crisi i la dissolució institucional, la corrupció política, la indiferència governamental davant les necessitats de la societat civil i el conseqüent desencantament de la ciutadania. Ara bé, ens podem preguntar el següent: quines són les implicacions que una situació com aquesta té sobre la vida –i la qualitat de vida- d’una democràcia?

Per respondre a aquesta pregunta és convenient prendre nota dels comentaris fets per George Soros en un reportatge publicat pel diari italià La Reppublica. Com es recordarà, Soros és el multimilionari nord-americà d’origen hongarès que va sacsejar els mercats mundials amb les seves temeràries intervencions a la plaça de Londres i que va produir, entre d’altres, l’ensorrament de la lliura esterlina. A l’entrevista esmentada el magnat assegurava que “els mercats voten tots els dies”. A l’Argentina aquesta opinió havia estat expressada pel diari de negocis Ámbito Financiero quan en mig d’una corrida bancària ferotge –produïda a inicis del 1989- va celebrar amb alegria l’adveniment de l’era dels “cops de mercat” en substitució dels ja anacrònics cops de quarter militars. Però Soros va elaborar força més el seu argument: “No hi ha dubte”, va continuar dient, “que els mercats forcen els governs a adoptar mesures impopulars que, en canvi, són indispensables. Decididament, el sentit verdader de l’estat recolza avui en els mercats”.

A la seva entrevista, i en escrits posteriors, Soros va venir a ratificar el que els crítics del capitalisme havien defensat sempre. Com es recordarà, tant Marx com Engels es van referir repetidament a aquest afer. El xantatge dels capitalistes mitjançant els emprèstits als governs, les especulacions a la borsa, el “risc país” i la vaga d’inversions són manifestacions molt clares al respecte. Si això és així, si els mercats voten tots els dies, ¿en quina posició queda l’humil i anònim membre del “demos” –l’últim pilar d’un règim polític que diu governar en el seu nom i per al seu bé- que a països com els nostres vota quan el deixen? Si té l’oportunitat de votar regularment el ciutadà de l’Amèrica Llatina ho pot fer cada dos anys, i en eleccions molts cops caracteritzades per: (a) la seva irrellevància en funció de la seva impotència per reorientar les polítiques governamentals, tret de casos excepcionalíssims; (b) la poca transparència pel que fa al finançament de les campanyes electorals, el que col·loca als partits de l’establishment en una situació de radical superioritat en relació als altres; (c) l’accés desigual als estratègics mitjans de comunicació de masses, que reforça el vot conformista i conservador; (d) el recompte dubtós dels vots, que en alguns casos es tradueix en fraus escandalosos, com per exemple el que li va costar la presidència a Cuauthémoc Cárdenas a Mèxic el 1988 o les eleccions del 2000 al Perú; i (e) els sistemes de representació esbiaixats que tradueixen els vots populars en escons parlamentaris, sobre representant sistemàticament el pes dels partits de la dreta.

En termes generals, el quadre pintat per Soros planteja una sèrie de greus interrogants que els teòrics del liberalisme democràtic s’han afanyat a ignorar. ¿Com comprendre, a la llum dels valors i les normes democràtiques, que hi hagi qui vota tots els dies (i aconsegueixen que les seves preferències es tradueixin en polítiques governamentals) mentre que l’aclaparadora majoria de la societat ho fa un cop cada dos o tres anys i amb escassíssimes possibilitats que l’orientació del seu vot modifiqui la conducta del govern? ¿Fins a quin punt es pot considerar com a democràtic un estat que consent aquesta desigualtat en l’exercici dels drets polítics? ¿Podem dissimular la vigència d’una dominació plutocràtica recoberta per una façana plebiscitària que no té res a veure amb la seva estructura efectiva i el seu funcionament? Aquesta democràcia, en definitiva, ¿és que potser no és una forma benigna de “dictadura burgesa”?

A les vespres de la revolució russa, Lenin i Trotski van fer servir l’expressió “dualitat de poders” per referir-se al fet que junt al govern de la burgesia s’havia anat constituint un altre, dèbil i embrionari, però ja existent: el govern dels soviets. Aquesta situació, però, només podia ser transitòria, i tard o d’hora es resoldria en favor d’un dels dos pols d’acumulació de poder. Si en el marc de la revolució russa aquesta “dualitat de poders” assumia un signe democràtic, la que s’ha configurat en el capitalisme, de fi de segle i que contraposa a un govern que se suposa democràtic, sorgit del sufragi universal, el poder dels monopolis concentrats en el mercat, té evidents connotacions reaccionàries. En efecte, el “vot del mercat” institueix un àmbit privilegiat al qual accedeixen només uns pocs. D’aquesta forma el capitalisme democràtic exhibeix una dualitat destinada a produir conseqüències tant duradores com deplorables. Per un costat, les eleccions tradicionals en les quals s’expressa la voluntat del “demos”. És aquest el lloc on es fa el teatre, el simulacre democràtic en permetre que tots votin. És clar que sota les condicions abans assenyalades aquesta convocatòria esdevé un gest ritual, carregat d’efectes ideològics reforçadors de la il·lusió fetitxista de la igualtat ciutadana però mancats de resultats concrets a nivell de les polítiques estatals. En el terreny de les eleccions clàssiques –descendent remot i gairebé irreconeixible de l’àgora atenenca i de l’assemblea popular imaginada per Rousseau- tots voten però la seva participació gairebé mai arriba a ser decisiva i mai és decisòria. Els “nervis del govern”, fent servir l’expressió de Karl Deutsch, reclamen alguna cosa més que un estímul que fugaçment reapareix cada dos anys. En ocasions, aquest pot ser important, perquè de vegades permet elegir (i no tan sols optar) qui haurà de ser el primer ministre, president o membre del parlament; però aquest “mandat” del “demos” poc té a veure amb el que els magistrats electes efectivament hauran de fer. D’això se n’encarrega “l’altre poder”, el mercat, els pocs i selectes participants del qual fan sentir la seva veu tots els dies –a la borsa de valors, a la cotització del dòlar, als passadissos i els “anells burocràtics” del poder- i les decisions i preferències dels quals són molt presents per als governs perquè aquests saben que difícilment podrien resistir més d’uns pocs dies a l’extorsió, o al suborn, dels capitalistes. Una vaga d’inversions, una fuga de capitals, o la simple desconfiança de les classes propietàries davant d’un anunci governamental o un recanvi de ministres pot arruïnar una obra de govern, o forçar l’abandonament de projectes reformistes, en un parell de setmanes. L’experiència de Salvador Allende a Xile i de François Mitterrand a França són prou il·lustratives al respecte.

Arran d’aquesta perversa “dualitat de poders”, el mercat institueix un segon –i molt privilegiat- mecanisme decisori: un sistema de vot qualificat, essencialment antidemocràtic, i aïllat per complet dels influxos i demandes que poguessin procedir del ciutadà corrent. En un règim com aquest són molt pocs, a penes un grapat, els actors que poden votar tots els dies: en aquest escenari privilegiat on es dirimeixen les grans decisions estatals i l’orientació de les polítiques públiques, els que compten són les grans firmes (la majoria d’elles d’origen transnacional i indiferents davant la sort que poden córrer els països en què operen) i determinats megaconglomerats econòmics que des de centres de poder econòmic i financer internacionals llunyans elaboren una estratègia d’intervenció en els mercats de la perifèria. Els altres no compten: no només els treballadors, sinó que tampoc ho fan les capes mitjanes, la petita burgesia i altres grups i fraccions dels empresaris. En aquests santuaris del neoliberalisme que són els mercats voten tan sols els segments més concentrats del capital. La resta queda exclòs. Alguns podrien argumentar que del costat del poble queda encara la famosa sobirania del consumidor, tan elogiada per la retòrica neoliberal. En canvi, a l’Amèrica Llatina, el continent amb les majors desigualtats de riquesa i ingressos del món, aquesta sobirania brilla per la seva absència i, encara que existís, el seu impacte concret sobre els governs a penes es podria distingir. En síntesi, tenim als nostres països una democràcia escindida i que recolza sobre la dinàmica de mercats altament oligopolitzats les preferències dels quals en matèria de política econòmica són ràpidament reconegudes i ateses pels governs. Alhora, la democràcia es presenta també com un periòdic simulacre de l’escena electoral, però on el “mandat” dels electors té possibilitats mínimes de ser escoltades, tret, això sí, de determinar quins hauran de ser els governants o els legisladors, però no de quina forma hauran de governar o legislar. Ni ciutadans ni consumidors. Som, per tant, en el pitjor dels dos mons: democràcies sense sobirania popular i mercats sense sobirania del consumidor.