Amunt els punys!

De Josep Maria Huertas Clavería, a Taula de Canvi, desembre 1976

Juan Paredes Manot, “Txiki”, afusellat a Montcada el 26 de setembre de 1975

Allò que primer cridava l’atenció del Txiki era el somriure permanent que lluïa a la cara, tot i com era de delicada la seva situació. Juan Paredes Manot, àlias Txiki, immigrat extremeny al País Basc, de 21 anys d’edat, era un home de curta alçada, que no devia passar d’un metre cinquanta-cinc.

Va estar incomunicat des de la seva detenció, a primers d’agost –concretament el dia 4-, fins a la seva execució, el 26 de setembre. En tot aquell temps les úniques sortides de la seva cel·la –V Galeria de la Model, cel·la 444, després 443, la de Wilson, quan aquest fou traslladat a Burgos- foren per a veure el seu advocat i, excepcionalment, la seva família quan la sentència era ja en ferm i no li restava cap esperança llevat de la mort.

Fins i tot els funcionaris trobaven simpàtic aquell noi, que trobà la manera, incomunicat i tot com estava, de participar a la vaga de fam que declararen nombrosos presos polítics el 28 d’agost, davant el consell de guerra que condemnaria a mort Garmendia i Otaegui a Burgos. Sempre hi hagué qui els ajudà a resistir mitjançant terrossos de sucre, un dels mitjans més emprats per a sostenir la moral i l’estómac en una vaga de fam.

Un funcionari s’interessà per l’actitud del Txiki i li va fer una reflexió sobre el fet que fos la seva mare vídua i tingués un suport en ella. Txiki respongué que la seva actitud, els ideals que l’havien dut a enfrontar-se amb la mort, no la mantenia només per la seva mare, sinó per les mares de tots els reprimits.

Personalment, vaig veure en Txiki unes quantes vegades com a bibliotecari de la V Galeria, i li duia un parell de llibres cada dos dies. La tarda anterior a la seva mort, ignorant jo encara que estava en tan greu situació, el vaig oferir que triés dos llibres, va dir: “No, gràcies, amb un en tindré prou aquesta vegada.” (El darrer llibre que entrà a la seva cel·la Te veré en el infierno, un llibre sobre les lluites dels minaires de Pennsilvània al segle passat.) També n’hi va haver prou perquè jo entengués els motius de la seva resposta.

“…sin ofender su personalidad humana”, diu un fragment de la introducció de la “Cartilla del recluso”, tot referint-se al pres. A l’home que era acusat de tenir Txiki a casa seva, que es trobava a la mateixa galeria que aquell, li fou oberta la porta aquella mateixa nit, vetlla de l’execució, quan no sona cap toc dels habituals, amb l’angoixa dels sorolls de forrellat i pany, per lliurar-li el bassiol, l’os de netejar pipes i altres petites pertinences, com ara tabac de pipa, de Txiki: “Toma, esto lo deja Paredes Manot para ti.”

Poques coses impressionen tant en la vida com la nit que precedeix una execució. Els caporals, que fan tota la feina dels corrents –més ben dit, que la fan fer als presos sense càrrec-, desapareixen i els mateixos funcionaris són els qui treballen. Tot és tancat i barrat des que acaba el pati i la feina de la tarda, i només s’obre la porta per donar el sopar i l’esmorzar de l’endemà. Cap trompeta no trenca el silenci, obsessionant, anguniós.

Els recomptes són passats pel procediment de guaitar pel xivato, o sigui l’espiell que hi ha a cada porta, i només quan l’execució s’ha consumat, retorna tot al seu ritme rutinari i aleshores entranyable la vida de la presó. Aleshores entranyable perquè tot és preferible a una nit com la ressenyada.

Segons vam saber, Txiki es va comportar com un valent, i va passar la nit amb la família i els advocats. Una nit diferent de les cinquanta nits que va viure incomunicat a la seva cel·la, sempre amb el llum obert, com tots els incomunicats, com tots els condemnats a mort que esperen.

A partir d’aquell moment, quan vaig continuar fent de bibliotecari, i algú mirava per sobre Te veré en el infierno, per si l’agafava o no, d’una manera inconscient, sentimental, jo aclaria:

–          – És el darrer llibre que va llegir en Txiki.