Amunt els punys!

de Sabadell al món

15 de gener de 2014
0 comentaris

De l?emergència social a la catàstrofe ecològica

(De la lectura de l’article de J.B.Foster i B. Clark a Mientras tanto, núm. 120).

La situació d’emergència social és tan bèstia (desnonaments, atur massiu, pobresa… ) que sembla gairebé una frivolitat parlar de canvi climàtic, de malbaratament o de crisi ecològica. Però el fet és que ens trobem també davant d’una situació d’”emergència planetària” . Estem tan sols a una generació d’assolir un punt d’inflexió, un punt de no retorn, en què les capes de gel de l’Antàrtida i Groenlàndia es fondrien, fent pujar el nivell del mar i alliberant alhora més diòxid de carboni i metà de la descomposició de la matèria orgànica atrapada avui sota el permafrost (la capa de gel permanent de les regions properes als pols).

Els plans per reduir les emissions de carboni i mirar d’impedir aquest escalfament planetari d’efectes catastròfics no s’estan portant a terme. Fins i tot la idea que la crisi econòmica mundial “ajudaria” a aquestes reduccions, s’ha revelat una il·lusió irreal. Si bé l’any 2009 les emissions de carboni es van reduir un 1,4%, l’any següent, amb una economia estancada, aquella reducció es va veure més que compensada amb un augment del 5,9%. I és que, a mesura que el capitalisme a nivell global cau en la trampa de l’estancament, més fort és l’impuls per cercar formes de producció intensives en l’ús de combustibles fòssils. Aquest factor explica l’increment en la producció de carbó, el fracking, l’obtenció de petroli de les sorres asfàltiques,… La humanitat sota el capitalisme sembla disposada a xuclar fins a l’última gota de carbó o de petroli, tot i que això representa córrer cap al precipici d’una crisi definitiva, la de la destrucció de la humanitat.

Hi ha qui confia en la tecnologia per si sola com a sortida a l’amenaça de l’escalfament planetari. En realitat, alguns científics ens alerten que no hi ha sortida sense reestructurar la producció existent, els models de transport i els models residencials. I això vol dir enfrontar-se als interessos dels capitalistes. El potencial social de la tecnologia és evident, però mentre la tecnologia segueixi estant en mans privades, mentre es mantingui la propietat privada dels mitjans de producció, aquell potencial seguirà estant sepultat sota el domini aclaparador d’una ínfima minoria.

Així, l’alternativa és implementar nous models de producció, de transport i de residència, i enfrontar-se als poders econòmics i polítics que impedeixen aquests canvis. Pensem també en el model capitalista present i en tot el malbaratament que representa la despesa militar, la publicitat, l’especulació financera,… Això es considera riquesa, es comptabilitza en el PIB dels diferents països, però no té cap ús social, no aporta cap benestar a les persones. Un exemple: l’any 2005 el màrqueting als EUA va representar més d’un bilió de dòlars. I què es pot dir de l’obsolescència artificial dels productes, que ens empeny a un consum i a unes despeses totalment prescindibles?

El biòleg Eugene P. Odum, mort el 2002, insistia que calia eliminar el “malbaratament i el luxe” econòmic i ecològic. D’entre els 13 punts que plantejava, els cinc primers eren: 1) que la indústria desplacés el focus cap al manteniment (inversió en reposició); 2) fixar un límit màxim als ingressos individuals; 3) reduir la renda dels interessos i els dividends, 4) reduir el tamany de les empreses disminuint els salaris dels directius en comptes d’acomiadar empleats; 5) proporcionar programes de treball públic per als desocupats. Un programa, com es veu, que lliga el canvi de model en la producció amb qüestions socials clau, de distribució de la riquesa i del treball, i que, com ell mateix assenyalava, exigeix una ruptura amb el capitalisme.

La producció capitalista absorbeix, com hem vist, una quantitat ingent de recursos per a les vendes (publicitat, canvis de model, obsolescència artificial…), i sense vendre, sense col·locar els productes, el cicle de l’acumulació capitalista s’atura. Cada dia es fa més clamorós que aquest en el que vivim és un sistema econòmic que ha deixat de ser socialment necessari. Un sistema que, a més, és una amenaça per a la humanitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!