Amunt els punys!

de Sabadell al món

7 d'abril de 2014
0 comentaris

Crisi a l’eurozona

Un capítol del llibre de Costas Lapavitsas, Crisis en la eurozona (Capitán Swing, 2013)

L’euro: una nova forma de divisa internacional de reserva

Els mecanismes institucionals de l’eurozona van incidir en les tendències de la crisi mundial a Europa. L’euro no és únicament una moneda comuna concebuda per facilitar els fluxos financers i comercials entre els països membres. És més important el seu paper com a divisa internacional de reserva o, en termes més precisos d’economia política, una forma de moneda internacional. Aquesta és bàsicament la raó per la qual ha impactat amb tanta força sobre les economies perifèriques i la causa per la qual la UE ha aplicat una austeritat tan implacable per protegir l’euro.

El mercat mundial manca del corresponent estat mundial per dotar-lo d’homogeneïtat en les seves pràctiques comercials i comptables, dret, normativa i fins i tot pesos i mesures. Manca també d’un sistema de crèdit integrat que pogués proporcionar facilitats de liquiditat i de pagament sota la supervisió d’un banc central mundial. En conseqüència, el seu funcionament depèn fortament d’una divisa internacional que s’espera que actuï com a mitjà de reserva de confiança (atresorament) i mitjà de pagament per a operacions internacionals, comptant que ja funciona com a unitat de compte fiable. A més a més, la divisa internacional de reserva ha d’actuar també com a mitjà de pagament i reserva fiable entre els països que operen en el mercat mundial. El domini de la divisa de reserva representa un mitjà per establir una jerarquia entre els estats i, en última instància, un arma de poder imperial.

Històricament la divisa de reserva solia consistir en una matèria primera, or o plata, però a la major part del segle XX l’or s’ha vist reduït a reserva d’últim recurs. Actualment són les monedes nacionals, sobretot el dòlar nord-americà, les que funcionen com a monedes de reserva. Aquest desenvolupament ha fet de la divisa de reserva una entitat econòmica parcialment dirigida que permet tenir un poder extraordinari a l’estat que l’emet. Per aquesta raó, el dòlar ha estat exposat a la contínua competència d’altres formes de diner. Aquesta és la perspectiva des de la qual s’ha analitzat la Unió Monetària Europea al llarg d’aquest llibre, establint el seu caràcter contradictori i discriminatori.

L’euro és el principal competidor del dòlar com a divisa de reserva; aspira a complir els requisits de pagament i reserva de les grans empreses europees i a facilitar les operacions mundials dels països europeus. Tot i així, l’euro és una forma molt poc usual de divisa internacional de reserva. A diferència del dòlar, no és una moneda nacional preexistent que hagi estat catapultada al seu paper mundial pel poder intrínsec de la seva economia i estat. Tampoc ha sorgit de manera natural a partir d’operacions financeres i comercials dels grans capitals d’Europa i altres zones. En canvi, ha estat creat del res per una aliança de països europeus. La construcció peculiar de l’euro és una font de força considerable però també de debilitat pel seu paper com a divisa internacional de reserva.

El marc institucional de la zona euro ha estat determinat pels grans bancs i empreses d’Europa que utilitzen principalment l’euro. Per tant, el BCE va assumir la responsabilitat de mantenir la inflació per sota del 2% alhora que creava un mercat homogeni per a la liquiditat bancària a tot Europa. El Pacte d’Estabilitat i Creixement va donar forma a la disciplina fiscal, però la responsabilitat del seu acompliment era de cada estat sobirà. Finalment, l’eurozona ha dirigit les pressions de l’ajust econòmic al mercat laboral: la competitivitat en el mercat intern dependrà del creixement de la productivitat i dels costos laborals a cada país, mentre que la mobilitat laboral quedaria relativament limitada a la pràctica. Com a resultat, ha sorgit una competició a la baixa dels salaris i de les condicions a la zona euro que beneficia al gran capital industrial.

A més, els mecanismes institucionals de la UEM han reflectit relacions jeràrquiques entre els Estats membres. La inclusió d’estats més petits i dèbils com a membres de l’eurozona va ser un pas racional per crear un mercat intern important que permetés a la nova moneda operar com a mitjà mundial de reserva i pagament. Els països de la zona central –especialment Alemanya- van exercir aleshores un control parcial sobre els estats menors. L’euro ha proporcionat al capital industrial i financer alemany avantatges competitius en el mercat europeu i mundial. Per al capital industrial, ha representat menors costos de transacció dins del mercat comú i una millora de la dotació de capital, facilitant la subcontractació de parts de la capacitat productiva. L’euro ha eliminat també un dels principals instruments que els països europeus han emprat enfront de l’habilitat exportadora alemanya: la depreciació de la moneda.

Però l’aspecte més atractiu de l’euro per al capital alemany ha estat el seu paper com a divisa de reserva, creant potencialment un substitut molt més fort del vell marc alemany. L’avenç de la financiarització a Alemanya i altres països del nucli ha fet de l’euro un instrument decisiu a l’hora d’obtenir fons en els mercats financers internacionals, concedir préstecs a tot el món i fer transaccions financeres per a obtenir beneficis empresarials. A Alemanya, tant els bancs com el capital industrial han intentat aconseguir un euro fort, que fos acceptat mundialment com a divisa de reserva, i que ha fet d’Alemanya un important centre financer internacional alhora que ha facilitat un major accés del capital industrial als mercats de capital i la seva reubicació per tot Europa.

Un últim requisit per a una divisa de reserva mundial controlada consisteix en posseir un vel ideològic. En el cas de la moneda interna, aquest vel ve donat pel nacionalisme, que considera la moneda com a part de la identitat nacional. Com que no es podia fer servir aquest nacionalisme dins de la UEM, l’euro ha hagut de confiar en la suposada solidaritat i unitat entre els pobles d’Europa. L’euro és l’essència mateixa de l’europeisme neoliberal que domina actualment a la UE. Alhora, el seu ús real ha reforçat la ideologia europeista, sobretot entre els estats més petits de la unió.

Però el nucli no ha estat preparat mai per acceptar costos fiscals en nom dels seus socis menors. Alemanya, en concret, no voldria permetre que l’eurozona esdevingués un camp de transferències fiscals sistemàtiques. La ideologia europeista de la unió monetària ha estat molt clara a l’hora de reflectir el caràcter subjacent de la moneda comuna. Aquest aspecte ha estat de vital importància en el desenvolupament de la crisi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!