El Moviment del 20 de febrer al Marroc vist per un periodista egipci

Malgrat els canvis constitucionals, l’immobilisme preval al Marroc i la repressió contra les estructures independents, especialment l’Associació marroquina dels drets de l’home (AMDH) s’intensifica. Tot i així, mentre que el Moviment del 20 de febrer celebra el seu quart aniversari, els militants treuen lliçons dels seus errors i preparen el futur. Un periodista egipci explica les seves impressions de viatge.

A la meva arribada a Rabat, procedent del Caire, per a la commemoració del quart aniversari del Moviment del 20 de febrer marroquí, porto a sobre un estudi sobre la premsa egípcia i l’exacerbació del culte de la personalitat. Molt ràpidament, vaig sospitar que els meus col·legues marroquins m’assenyalarien els riscos que els meus comentaris provocarien: per tot arreu hi ha els retrats a color del rei, des del hall de l’aeroport fins els bitllets i les més petites peces grogues de la moneda.
El fet és que el retrat del “Comandant dels creients” – títol mantingut, segons la Constitució modificada de 2011 que estableix una monarquia constitucional i parlamentària – us acompanya per tot arreu, pràcticament fins a l’habitació de dormir.
Abans de sortir cap al Marroc, he consultat els arxiu de Al-Ahram, el periòdic egipci més antic i el més important, el que més s’interessa per l’actualitat regional i internacional. He constatat la poca atenció prestada al Moviment del 20 de febrer marroquí. Sis títols només durant l’any d’aparició del moviment; informacions limitades, reproduïdes d’agències de premsa internacionals, amb l’excepció d’un article del 6 d’agost de 2011 que reprèn una entrevista feta pel diari amb la secretària d’Estat del ministeri d’afers estrangers, Latifa Akherbach, que duu per títol: “Cap necessitat de clonar les experiències de transició democràtica”.
Però, a Rabat, escoltant els joves del Moviment explicar les seves experiències, estic convençut que l’onada de canvi impulsada per les dues revolucions tunisiana i egípcia ha tingut un impacte profund al món àrab, fins als confins de l’Atlàntic.
Mobilitzats per a un canvi social i polític
És veritat que les contestacions marroquines van estar precedides per senyals que les anunciaven des de principis de l’any 2000, amb les manifestacions multitudinàries contra l’atur i el cost de la vida. Igualment, els comitès de coordinació i les campanyes van cridar el 2007 a boicotejar el pagament de les factures de la llum i l’aigua a moltes de les viles del regne, després de la privatització dels dos serveis públics i el seu control per companyies europees. Però l’eclosió de la primavera àrab va empènyer els joves presents a Facebook, fora dels partits polítics i de les associacions, a preguntar-se: “Per què no fem com a Tunísia i a Egipte?”.
Seguint els relats de l’aixecament popular que es va estendre per tot Marroc per un temps variable de tres mesos a dos anys segons les fonts, sembla que la mobilització va començar per un comunicat de vuit punts presentat oficialment a la seu de l’Associació marroquina dels drets de l’home (AMDH) a Rabat el 17 de febrer de 2011. Elaborat per joves de diferents tendències polítiques i per independents, el text reclamava una Constitució democràtica que representi la voluntat del poble. Contenia també altres punts polítics, socials i culturals, com el reconeixement de la llengua amazigh. Tot i així, ni les reivindicacions del comunicat, ni els lemes del carrer no van anar fins a reclamar la caiguda del règim o la instauració d’una República.
Els activistes van aconseguir encendre una lluita de llarga durada que es va estendre per tot el país. La mobilització es va anar renovant amb les manifestacions que tenien lloc cada diumenge i el 20 de cada mes. Però no va arribar mai al nivell de la insubmissió civil, ni va aconseguir organitzar una concentració decisiva en un lloc central i simbòlic important.
Els comitès de coordinació es van estendre per moltes ciutats i van sortir joves líders de cada punt. Es va crear un Consell nacional per defensar les reivindicacions del moviment, format per partits polítics, associacions, comitès i sindicats. Tot i així, els joves d’aquest moviment no van aconseguir federar-se al voltant d’una direcció centralitzada a nivell nacional.
Desactivació de la contestació
Tres esdeveniments van permetre desactivar el moviment de contestació més ampli de la història contemporània del Marroc. Primer, les reformes constitucionals, aprovades el 1r de juliol de 2011, acordades pel Palau reial, com el reconeixement de la llengua amazigh. Tot seguit, després de les eleccions parlamentàries anticipades del 25 de novembre de 2011, un partit islamista, el Partit de la justícia i el desenvolupament (PJD) presidit per Abdelilah Benkirane es troba des del gener de 2012 al capdavant del govern i d’una coalició de quatre partits, entre els quals el partit comunista clàssic (reialista!). Finalment, l’organització islàmica Al-Adl wal-Ihsan, una de les forces polítiques més influents i més populars del país (tot i que no hagi estat mai autoritzada), es va retirar del Moviment.
Malgrat la reforma constitucional del 2011, el Marroc és encara lluny de ser una monarquia constitucional i parlamentària. El rei segueix sent la font de tots els poders, incloent-hi el poder medieval sobre el fet religiós. Ell està per sobre de totes les lleis i no és responsable davant de cap altra autoritat. Igualment, el discurs del tro al Parlament no pot ser debatut. A més, les cerimònies anuals de lleialtat, servils i humiliants, es mantenen. Sense comptar que el Palau i el seu entorn compten entre els més grans propietaris i inversors del regne. Aquests últims practiquen una economia original, on les característiques del feudalisme es combinen amb les del capitalisme clientelar. Ells controlen superfícies considerables de terres, béns bancaris, explotacions industrials i mineres (com el fosfat), sense cap control ni la menor transparència. Igualment, quantitats considerables són transferides a comptes a l’estranger, com es comprova als documents del Swiss Leaks que la premsa del nord de la Mediterrània ha publicat.
Una dinàmica en marxa
Tot i així, moltes persones de l’elit política a Rabat coincideixen a dir que els canvis al Marroc segueixen produint-se, arran de les protestes del Moviment del 20 de febrer. Per començar, els ciutadans han superat la por i el marge d’expressió s’ha eixamplat. A més, els islamistes i els laics (militants d’esquerres i liberals) han fet l’experiència inèdita del diàleg i del treball conjunt. Una convicció s’ha instal·lat, que cap corrent per si sol pot ser l’agent del canvi. Una lliçó important també per a Egipte i el Machrek àrab.
Sens dubte, la trajectòria sinuosa i amb alts i baixos de la revolució egípcia, la irrupció del confessionalisme i del tribalisme en les dinàmiques dels aixecaments àrabs (a Líbia, Síria, Iemen, Bahreïn), com l’increment de perill representat per l’organització Estat islàmic han contribuït a la restricció dels marges de llibertat i del desenvolupament democràtic al Marroc. Les forces reaccionàries han fet servir tots els elements esmentats, a més de la necessitat de “preservar el prestigi de l’Estat” com arguments per frenar les dinàmiques democràtiques en marxa. Molts marroquins parlen de regressió. El govern i el Parlament no aconsegueixen que s’apliquin les noves mesures –tot i així limitades- de la Constitució i a fer votar les lleis en concordança amb els nous textos. Les qüestions importants segueixen fora del marge de maniobra de què disposa el govern Benkirane per fer front al poder absolut gairebé absolut del rei. A més, hom es pregunta per les maneres en què el Palau fa servir el govern per fer passar les decisions econòmiques i socials impopulars, en resposta a les demandes del Banc mundial i de l’FMI.
Però el canvi més important al Marroc és el sorgiment de joves líders per tot el país. L’experiència del Moviment del 20 de febrer els ha permès adquirir experiència i competències. Molts d’ells no han perdut l’esperança de veure una altra onada revolucionària, perquè les causes que van desfermar la primera onada són encara presents. Les causes que els retrats en color del rei i de la família reial no poden amagar.

Karem Yehia 19.02.15
http://orientxxi.info/magazine/le-mouvement-du-20-fevrier-au,0815

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *