Amunt els punys!

Els atemptats del 7 i 9 gener 2015 en contra de la redacció de Charlie Hebdo i a un supermercat jueu a París van causar profundes emocions i van afectar a totes les sensibilitats.
Molts africans els van viure gairebé en directe a través dels mitjans de comunicació. L’11 de gener, el president del Senegal, Macky Sall, va participar en la marxa de protesta a París contra els atacs, al costat dels caps d’Estat africans i estrangers que havien fet el viatge. En ser preguntat al seu retorn a Dakar, va afirmar que havia expressat la seva solidaritat contra el terrorisme.
Fortament criticat per líders religiosos i una bona part de l’opinió pública senegalesa poc acostumada a les caricatures, el president va fer prohibir l’edició especial de Charlie Hebdo, percebut com un insult a l’Islam. Es van produir marxes de protesta els dies 16 i 23 de gener a Dakar i altres ciutats de l’interior. Si bé alguns podrien lamentar que els atacs van ser comesos en nom de l’Islam, les multituds eren clarament no “pro Charlie”; portaven pancartes molt hostils amb les caricatures. A la del 23 de gener, al capdavant de la marxa, hi havia el primer ministre, dirigents de partits polítics, líders religiosos i membres de la societat civil.
Les manifestacions van ser certament molt sorolloses, però ben enquadrades, no van donar lloc a derives. Consignes anti-franceses i banderes franceses cremades van ser els únics senyals de violència. El president probablement havia enviat al seu primer ministre per justificar la seva presència a París. La condemna de les caricatures, arran de les protestes, haurà sobretot servit de pretext per atacar fortament la laïcitat, la democràcia i les llibertats fonamentals. Se’n pot anar tan lluny com per proposar una llei per a la protecció del culte al Senegal. No és aquesta una altra forma de llei contra la difamació de les religions?
Níger, on el president també havia participat en la marxa de París, no va experimentar la mateixa fortuna davant les caricatures. El país ha vist esclatar una sèrie de protestes amb una brutalitat extraordinària, que va fer una dotzena de morts. En dos dies, vint esglésies van ser cremades, els seus fidels atacats, edificis i botigues saquejades. Aquestes violències van fer desenes de ferits i morts. Hem vist les mateixes escenes de violència en molts països musulmans a l’Orient Mitjà i Àsia.
Morts per què, per qui?
Tots aquests esdeveniments ens han interpel•lat i han provocat la nostra ira per raons probablement diferents segons el nostre context, les nostres creences i temors. Tots els desafiaments que enfrontem com a xarxa Dones Vivint sota Lleis Musulmanes (WLUML) ens han colpejat de la manera més violenta possible. Aquests esdeveniments es produeixen després o al mateix temps que altres esdeveniments, igualment dolorosos i insuportables: assassinats massius per Boko Haram, que assetja actualment Maiduguri, una ciutat al nord de Nigèria; execucions de manifestants arran de protestes per tot arreu; detencions, judicis, condemnes i actuacions salvatges, amb o sense justícia, d’activistes pels drets humans de totes les generacions.
Jo hauria pogut, com a africana subsahariana, esmentar també les atrocitats comeses per les rebel•lions en nom de la religió esdevingudes arma política amb la qual els Estats responen de manera igualment violenta. L’Exèrcit de Resistència del Senyor (Lord’s Resistance Army, LRA) es va plantejar com un moviment cristià. Des de 1988, ha continuat, en nom de Déu o Jesús, massacrant i segrestant un gran nombre d’adults, joves i nens d’ambdós sexes i emprant-los com a soldats o esclaus, a Uganda , a Sudan, a l’est del Congo i a la República Centreafricana.
Des de desembre de 2012, el rebel Seleka musulmà i els anti-Balaka cristians competeixen pel poder a l’Àfrica central amb una violència extraordinària, que causa milers de morts. Què dir dels gihadistes de Mali, que l’any 2012, van tallar el país per la meitat i van aplicar les lleis musulmanes injustes al territori que controlaven? Hi va haver tanta violència en nom de l’Islam durant aquest període, que el Govern de Mali es va veure obligat a poclamar que la laïcitat és un principi constitucional. Malgrat això, l’Estat va donar una ganivetada als principis de la laïcitat amb la transformació, el 2009, del nou Codi de la Família “progressista” en un codi musulmà ultra arcaic, proposat per associacions islàmiques molt conservadores.
En tots aquests casos, com comprendre aquests esdeveniments, on situar les responsabilitats, sense fer una amalgama?
És extremadament útil empènyer les anàlisis més enllà dels camins recorreguts. Ha esdevingut còmode culpar el colonialisme, el post-colonialisme, l’imperialisme, Occident i la modernitat, que tenen la seva part essencial de responsabilitat en aquest món globalitzat. Però és més difícil anar més enllà de la islamofòbia. Aquesta existeix, però no pot excusar les violacions de drets i els crims de tots els fonamentalistes d’extrema dreta dels nostres països i de les nostres regions. No s’ha de passar per alt o ignorar l’opressió de les ideologies polítiques, religioses i culturals i els seus efectes.
L’auge dels fonamentalismes culturals i religiosos és una font d’amenaces diàries. Són senyals d’advertència, que formen part de la nostra realitat. Quants problemes i persecucions en nom de la difamació de la religió! Tots som víctimes potencials. L’islamisme que ens afecta ha provat, en aquests esdeveniments, que continua donant suport als crims en nom de l’Islam i en qualsevol circumstància. Els milers de víctimes de Boko Haram al nord de Nigèria, pateixen la mateixa sort que les del Front Islàmic per a la salvació de la Dècada negra dels 90 a Algèria.
Una nena de deu anys es va fer explotar en un mercat a Maiduguri: ella ha estat executada, igual que els estudiants assassinats en els seus dormitoris. Igual que les anomenades parelles adúlteres que van ser apedregades al nord de Mali. Igual que les poblacions que han estat atacades, martiritzades, ferides i mortes. Com els nens de Peshawar. Com els dibuixants de Charlie Hebdo. Com ho poden ser aviat pel delicte d’apostasia Àsia Bibi al Pakistan i Mohamed Ould Cheikh Mkheitir a Mauritània.
El fonamentalisme autoritza violències insuportables perquè els dóna justificacions. Hem d’atrevir-nos a denunciar-los.
Fatou Sow és directora internacional de la xarxa de solidaritat internacional, Women Living Under Muslim Laws

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!