Amunt els punys!

Excel·lent article de Petros Márkaris, escrit el 15 de maig de 2010. Recollit a “La espada de Damocles”, Tusquets, 2012

Tragèdia o comèdia?

El primer ministre grec, Georgios Papandreu, va anunciar des de la idíl·lica illa de Kastellorizo que Grècia havia sol·licitat el paquet d’ajut de la Unió Europea i del Fons Monetari Internacional i va preparar els grecs per a l’inici d’una “nova Odissea”. A l’endemà un periodista li va recordar que, al final de l’Odissea, només Odisseu arriba a Ítaca, perquè cap dels seus acompanyants sobreviu al viatge. No va passar gaire temps fins que les profecies del periodista es van fer realitat: els tres primers companys de camí va morir ja el dimecres 5 de maig de camí a Ítaca, és a dir, de retorn als anys setanta, que és a on ens trobem ara.

No sé per què el primer ministre no va escollir Ítaca per anunciar la nova Odissea. Potser perquè sospitava que el que Grècia està vivint a l’actualitat no s’assembla molt a una epopeia. Més aviat recorda una tragèdia.

Goethe afirmava que les epopeies relaten grans esdeveniments històrics. En canvi, avui a Grècia no es produeixen grans esdeveniments, sinó que ens trobem davant d’una realitat miserable, que està molt lluny de passar a la Història. Si els grecs busquessin una mica en la tragèdia clàssica no els costaria molt trobar un cor adequat per la seva situació. Seria el cor de Les troianes, d’Eurípides, que alcen el seu lament davant les ruïnes de Troia. Un director enginyós fins i tot podria afegir al cor uns quants grecs, perferentment jubilats.

En canvi, la tragèdia que es va representar a Atenes el dimecres 5 de maig va ser Els set contra Tebes, d’Esquil, un text en què dos germans, Eteocles i Polinices, es donen mort brutalment. La tragèdia que segueix a Els set contra Tebes i que constituieix, d’alguna manera, la seva segona part és Antígona, de Sòfocles, en la qual Antígona tracta d’enterrar el seu germà Polinices i es troba amb l’oposició de Creont. En un principi, els grecs esperaven que la senyora Merkel adoptés el paper d’Antígona. En canvi, Merkel va escollir el paper de Creont i va impedir als grecs, forçats a posar-se la màscara d’Antígona, que enterressin els seus germans o, en aquest cas, que enteressin les seves muntanyes de deutes, perquè la relació dels grecs amb els seus deutes ha esdevingut últimament una relació fraternal.

Jo, tot i així, tinc els meus dubtes que la senyora Merkel sigui una figura tràgica. Tampoc George W. Bush ho era, malgrat sí que va desfermar més d’una tragèdia.  Les figures tràgiques no es caracteritzen per la seva duresa, sinó pel seu patiment i la seva ruïna. Willy Brandt en seria un bon exemple. La senyora Merkel em recorda més aviat a la Lisístrata d’Aristòfanes. Com Lisístrata, entestatada a posar fi a la guerra entre Atenes i Esparta, també Angela Merkel sembla, almenys des dels últims dies, entestada a aturar l’ensulsiada de l’euro. Encara no sabem si tindrà èxit, com Lisístrata, ni tampoc si sobreviurem a la crisi. Només si fracassés esdevindria Angela Merkel un personatge tràgic.

Els alemanys creuen que dominen la Grècia clàssica millor que cap altre nació, millor fins i tot que els grecs. Una afirmació un tant exagerada, però que no manca de veritat. Qualsevol que llegeixi la segona part del Faust reconeixerà d’immediat el coneixement dels alemanys sobre l’Antiguitat; per no parlar de de Benjamin Hederich i el seu Diccionari mitològic bàsic o Eduard Zeller i la seva Filosofia dels grecs. Es podria explicar així per què la ràbia dels alemanys cap a Grècia té alguna cosa de “clàssica”. Volen que bevem cicuta, com Sòcrates, perquè hem desafiat les lleis.

Per desgràcia, els alemanys han idealitzat de tal forma la Grècia clàssica que aquesta ha perdut la humitat i la quotidianitat que posseïa. Un cop de vista al Faust resulta suficient per aclarir aquest aspecte. L’Arcàdia mai ha existit a la tragèdia d’Helena, ni a l’Antiguitat ni avui dia. I en el personatge d’Euforion es revela la diferència entre els alemanys i els anglesos. Goethe idealitza a Lord Byron com a Euforion, però Lord Byron no desitjava en realitat salvar la Grècia clàssica, sinó lluitar en el bàndol dels agricultors i dels pastors grecs, senzills i il·letrats, contra els otomans. Això és una cosa que alguns periòdics i revistes, com Bild o Focus, no poden comprendre. Ens reprotxen que en els últims dos mil anys no haguem produït un nou Plató, un Sòfocles o un Pericles i afirmen que, per aquest motiu, som una pila de fracassats. Glorifiquen l’antiga Grècia però la seva actitud és la dels espartans. La seva idealització els impedeix veure que la Grècia clàssica i la Grècia moderna no convergeixen en els grans poetes o en els filòsofs, sinó en el dia a dia.

El dia a dia dels antics atenencs, la seva mentalitat, la forma de dur els seus negocis, les seves argúcies amb les lleis, tot això els resulta als grecs moderns molt proper i familiar. I són aquests també els motius pels quals els espartans menyspreaven als atenencs. La vida a Esparta era ordenada, molt disciplinada, però també molt avorrida. Les coses eren diferents a Atenes, tant a l’Antiguitat com, malgrat la misèria, a l’època moderna.

En aquest sentit, també Aristòfanes està més a prop dels grecs moderns que els grans poetes tràgics, encara que aquells no ho sàpiguen. No cal buscar molt entre les obres d’Aristòfanes per trobar el text adequat. Es tracta de Pluto (“la riquesa”). Aristòfanes va tenir la genial idea de retratar a una riquesa cega. Tots els personatges de l’obra tracten de disputar-se la riquesa i aquesta no pot menys que tolerar-ho, perquè està cega i és indefensa. Si veiem al Pluto actual també com un cec, aleshores tot sembla encaixar: els grecs, els alemanys, l’eurozona, els mercats financers, els bancs, els especuladors. Tot. A l’actualitat també se sacseja a Pluto i ell, com un cec, segueix sense poder defensar-se.

Des de fa algun temps són cada cop més les veus que temen que la nova Odissea grega pugui esdevenir una odissea europea. Esperem que els mandataris de l’eurozona, quan es trobin davant del cíclop, que avui representen els mercats financers internacionals, no facin com Odisseu i li responguin: “Ningú” quan ell els pregunti “qui ets?”.

Aquella seria alguna cosa més que una resposta astuta: seria la pura veritat. Potser aleshores comprenguin els europeus que el problema de la Unió Europea no rau en una qüestió fonamentalment econòmica, sinó política.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!