Sobre crims d’Estat

Fragment de la intervenció de Wayne Morrison en “Diálogos sobre criminología, genocidio y daño social” (Delitos de los Estados, de los Mercados y daño social, Anthropos 2014).

Però si ens fixem en els principals llibres de criminologia, A General Theory of Crime (Una teoria general del delicte) de Gottfedson i Hirschi, per exemple, totes les estadístiques que ells analitzen són les estadístiques dels Estats Units. Així que arriben a una teoria en què el crim és ordinari, és falta d’auto-control. Però si ens fixem en el nombre total de les estadístiques d’homicidis als EUA des de 1900 a 1950, són menys que la quantitat de persones que van morir a Hiroshima i Nagasaki. Així que una decisió de llençar dues bombes va generar més… com ho anomenem? Homicidis? O una matança deliberada de persones major que 50 anys de crim normal? Però, què és el que ells consideren com un fet a tenir en compte a A General Theory of Crime? Aquella decisió no. Únicament el tipus de delicte que he anomenat al llibre (“Criminologia, civilització i nou ordre mundial”) com a crims de l’espai civilitzat.
Així que el llibre de Gottfredson i Hirschi no hauria de tenir aquell títol. Hauria de ser “la nostra teoria del delicte, en base a les estadístiques que nosaltres incloem, la visió de la societat que nosaltres tenim aquí, i aquesta és la nostra teoria”.
Era Adolf Eichmann una persona amb baix auto-control social? No! Tot el treball sobre Eichmann (per exemple Hitler’s Bureaucrats de Lozowick de 2002) mostra a un dedicat caçador de jueus que tenia alts nivells d’auto-control. Gran professionalitat de tracte, gran enginy, habilitat raonable per persuadir fins a persones més poderoses que ell per donar-li els recursos necessaris per assolir el resultat, l’objectiu de l’eliminació dels jueus d’Europa. Al principi ell estava content d’organitzar la migració, l’expulsió; després, de seguir l’ordre d’organitzar l’exterminació física: la solució final de l’anomenada “qüestió jueva”. Tot i que ell també podia perdre el control, quan va rebre els informes de grups locals que participaven en actes de disparar indiscriminadament sobre jueus; i no pel fet d’haver assassinat jueus, sinó perquè ells no comptaven els nombres correctament, i aleshores els seus càlculs detallats, els seus informes, no podien ser fiables al 100%!
Doncs bé, si tractem d’incloure aquests temes, la conseqüència és que es fa evident que gran part de les teories criminològiques estan realment enfocades de manera molt estreta.
Però és molt més que això. Considerem la controvèrsia que va tenir l’ús del terme “banalitat del mal” que va emprar Hannah Arendt quan va presenciar el judici contra Eichmann. El terme va ser mal comprès. Lògicament ella no estava qualificant el mal que van causar els nazis com a “banal”, sinó que estava intentant fer front a quelcom que ella va pensar que era un fenomen nou. Un oficial conscient, racional i amb tota l’atenció posada en dur a terme ordres totalment immorals i malvades d’un règim legítim. Ella va dir que Eichmann va exhibir un “pensament irreflexiu”, una “total incapacitat per a pensar”. Però ella no volia dir que ell no pensés d’una manera calculada, ella estava, seguint la terminologia que ha emprat Raúl Zaffaroni, quan diu que a Eichmann li faltava actuar amb una “orientació avaluativa”, que no estava pensant de manera global, que per a ella significava considerar la pluralitat i heterogeneïtat de la vida humana. En comptes d’això, Eichmann estava pensant dins dels confins de l’Estat totalitari nazi i volia dur a terme la seva particular visió sobre el món. I el tribunal a Jerusalem no volia escoltar-lo a ell. En termes de Raúl, ells estaven compromesos en prendre una decisió judicial, però ells no volien tota la informació. Per contra, ells estaven relacionats amb el projecte polític de mantenir el nou Estat jueu com el protector dels jueus, de ser l’únic organisme que podia proporcionar justícia per al poble jueu. En termes similars, el Tribunal de Núremberg tampoc volia fer front a una nova entitat criminal (l’Estat legal cometent atrocitats massives i violant els drets humans), sinó que van protegir el sistema d’Estat-nació, fent que el crim més greu fos el de “lliurar una guerra d’agressió” i només considerar els crims de guerra i de lesa humanitat com a secundaris en l’acusació principal. Ara podem veure a l’Estat nazi com a continuador de les polítiques del colonialisme i l’imperialisme (aplicades radicalment), ja no sobre els pobles del “nou” món, sinó sobre els d’Europa de l’Est.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *