La Comuna de París, 1871

Un fragment de l’obra de Karl Marx, La guerra civil a França el 1871.

París, seu central de l’antic poder governamental, i, alhora, fortalesa social de la classe obrera francesa, havia pres les armes contra la temptativa feta per Thiers i els seus rurals per restaurar i perpetuar aquest antic poder governamental que l’Imperi els havia llegat. París només podia resistir perquè, a causa del setge, s’havia desempallegat de l’exèrcit i l’havia reemplaçat per una guàrdia nacional, la massa de la qual era constituïda per obrers. Ara es tractava de transformar aquest estat de fet en una institució durable. El primer decret de la Comuna va ser, doncs, la supressió de l’exèrcit permanent, i el seu reemplaçament pel poble en armes.

La Comuna es compongué dels consellers municipals, elegits al sufragi universal en els diversos districtes de la ciutat. Eren responsables i revocables en tot moment. La majoria dels membres, naturalment, eren obrers o representants reconeguts de la classe obrera. La Comuna havia d’ésser, no pas un organisme parlamentari, sinó un cos actiu, executiu i legislatiu ensems. En lloc de continuar essent l’instrument del govern central, la policia fou immediatament despullada dels seus atributs polítics i transformada en un instrument de la Comuna, responsable i en tot moment revocable. Igual fou per als funcionaris de totes les altres branques de l’Administració. Des dels membres de la Comuna fins al capdavall de l’escala, la funció pública havia d’ésser assegurada per un “salari obrer”. Els beneficis d’usatge i les indeminitats de representació dels alts dignataris de l’Estat desaparegueren amb els alts dignataris. Els serveis públics cessaren d’ésser propietat privada de les criatures del govern central. No solament l’administració municipal, ans també tota la iniciativa fins llavors exercida per l’Estat fou posada en mans de la Comuna.

Una vegada abolits l’exèrcit permanent i la policia, instruments del poder material de l’antic govern, la Comuna s’imposà la tasca de trencar l’eina espiritual de l’opressió, el poder dels capellans; va decretar la dissolució i l’expropiació de totes les Esglésies en la mesura en què constituïen cossos posseïdors. Els capellans foren tornats al tranquil recer de la vida privada, perquè hi visquessin de les almoines dels fidels, a la manera de llurs predecessors, els apòstols. Tots els establiments d’instrucció foren oberts al poble gratuïtament i, al mateix temps, desembarassats de tota ingerència de l’Església i de l’Estat. D’aquesta manera, no solament la instrucció era feta accessible a tothom, ans també la ciència era alliberada dels grillons amb què els prejudicis de classe i el poder governamental l’havien carregada.

Els funcionaris de la justícia foren despullats d’aquella independència fingida que no havia servit sinó per a disfressar llur vil submissió a tots els governs successius als quals, per tanda, havien prestat jurament de fidelitat, per violar-lo tot seguit. Tal i com la resta dels funcionaris públics, magistrats i jutges havien d’ésser elegits, responsables i revocables.

(…)

La gran mesura social de la Comuna va ser la pròpia existència i la seva acció. Les seves mesures particulars no podien sinó indicar la tendència d’un govern del poble pel poble. Tals foren l’abolició del treball de nit per als companys forners; la prohibició, sota pena de multa, de la pràctica corrent entre els patrons, que consistia a reduir els salaris deduint-ne multes sobre els obrers amb pretextos diversos, procediment pel qual el patró combina en la seva pròpia persona els papers del legislador, del jutge i del botxí, i a més a més s’embutxaca diners. Una altra mesura d’aquest ordre va ser la restitució a les associacions d’obrers, sota reserva del pagament d’una indemnitat, de tots els obradrs i les fàbriques que havien tancat, tant si els capitalistes interessats havien desaparegut com si havien preferit suspendre la feina.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *