Amunt els punys!
de Sabadell al món
El juny del 2007, la sala V del Tribunal Suprem va acordar la denegació del recurs de la causa 106, la que, dirigida per un jutjat militar de Barcelona, va condemnar a mort a Puig Antich el 1974. L’aute del TS no només tancava per segon cop les portes a una revisió del cas, sinó que seguia reconeixent el període de la dictadura com “l’ordre institucional vigent”. Però qui formava part d’aquesta sala V del Tribunal Suprem? El llibre de Gutmaro Gómez Bravo (Puig Antich. La transición inacabada) ens ho explica:
El president, Ángel Calderón Cerezo, pertanyia a l’Asociación Profesional de la Magistratura, de la qual en va ser el seu portaveu molt temps. La seva destinació com a jutge es va produir, precisament el 1973, a la ciutat de Baena, però aviat va passar a l’Audiència Nacional i , posteriorment, al Tribunal Suprem, on s’ha manifestat sempre en contra de tots els processos de revisió de sentències del franquisme. A l’abril del 2012 va ser condecorat pel president del Govern Mariano Rayoy, amb la Gran Cruz al Mérito Naval.
El primer vocal, el general Agustín Corrales Elizondo, membre de l’Opus Dei, va desenvolupar la seva carrera plenament al Cos Jurídic Militar. Va començar el 1970, com a tinent auditor de la Fiscalia de la Zona Marítima de l’Estret de Gibraltar, i el 1974 ja dirigia un jutjat d’instrucció militar a València. El segon vocal, el general i assessor del Ministeri de Defensa Javier Juliani Hernán, procedia també del Cos Jurídic Militar i era fill del general Antonio Juliani, uns quants cops condecorat pel Caudillo “por su servicio a España”. El fiscal togat militar, Fernando Herrero-Tejedor y Algar, era fill d’un dels últims ministres de la dictadura, el secretari general del Movimiento Fernando Herrero Tejedor, qui havia estat també fiscal al Tribunal Suprem, membre del Consell d’Estat i fiscal de la sala V des del 2003. El 2012 va ser nomenat fiscal cap de la Secretaria Tècnica de la Fiscalia General de l’Estat. Germà del periodista i eurodiputat del Partit Popular, Luis Herrero.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El traspàs del feixisme franquista a la democràcia vigilada, tan lloat pel propi estat espanyol i tan ben venut a la Comunitat Internacional i rebut per ella, doncs calia fer-ho ràpid tot i que les garanties democràtiques quedèssin amputades, es va voler anomenat transició, però molts dels que en aquell temps (que joves que érem coi) militàvem a la diàspora de l´esquerra d´aquell moment, vàrem rebatejar el procés com a trans-acció, perquè les úniques passes importants les van donar les víctimes, obligades per la situació a absoldre, perdonar i oblidar les maleses, bestieses, tortures i assassinats que van cometre els botxins.
Com diuen els espanyols, “así nos luce el pelo”, o sigui que els actuals dirigents polítics espanyols i també alguns de catalans, repartits en el ventall que va des del PP fins al PSOE passant per CiU, són el fruit, fills i nets, d aquells que vàrem absoldre i no castigar com a feixistes, i és clar, els que abans mataven i després van ser perdonats, tenen un fidel reflexe actual en els que ara roben, menystenen llibertats i drets i amenacen, pensant que són intocables.
Aquesta és la camama que ens ha tocat viure durant 35 anys de democràcia vigilada i controlada per la famosa casta que no mora mai i que es va reproduint generació rere generació. A Catalunya ens ha arribat l´hora de poder trencar i denunciar tot això i tots aquests que ens encotillen. Denunciem d´una vegada els 500 cognoms que des de mitjans del XIX detenten el poder de forma despòtica i tirana.
Catalunya Lliure de botiflers, de dèspotes, de fatxes i de lladres.
Catalunya ha de decidir entre l´actual model econòmic o emprendre un camí diferent i sostenible.