Amunt els punys!

de Sabadell al món

12 de setembre de 2014
0 comentaris

Qüestió nacional i lluita de classes

Continuació del fragment de la introducció de Catalunya dins l’Espanya moderna, de Pierre Vilar.

I, amb tot, al cor mateix del grup català, les contradiccions internes, les lluites de classes, ¿podien ésser amagades gaire temps per la unanimitat en l’oposició? La impressió oferta per l’opinió catalana sota la Dictadura tenia el perill, en la seva cohesió, d’ésser bastant enganyadora. Suprimint les manifestacions folklòriques, sostenint els interessos agraris contra els industrials, aixafant el moviment obrer, Primo de Rivera havia unit tots els elements d’aquesta opinió: intel•lectuals, burgesos, populars. Des de la seva caiguda, aparegueren les contradiccions entre aquests elements –contradiccions de classe-. O, per dir-ho millor, reaparegueren. Car, perceptibles des dels orígens, en les lluites polítiques i socials dels anys 1836-1840, aquestes contradiccions havien esdevingut esclatants des del 1917. Alguns episodis, que emmarquen cronològicament les observacions directes que hem revelat, en donen prova:
a) El juliol del 1917, la Lliga de Cambó havia provocat a Barcelona una “reunió de parlamentaris” il•legal, destinada a substituir les Corts espanyoles decadents, i que havia d’ésser un senyal revolucionari per a tot el país. Però cal llegir en els records del militant obrer anarcosindicalista Manuel Buenacasa les desdenyoses al•lusions a les Cortes facciosas, que “un copet a l’espatlla” (palmaditas en el hombro) bastà per a dispersar. La decepció popular fou encara més gran quan, després de la brutal liquidació de vagues, l’episodi portà a un “gran ministeri” Maura-Cambó. No solament el moviment obrer, sinó àdhuc la petita burgesia liberal reaccionaren violentament. Hom assistí al naixement, durant els anys següents de nombrosos grups catalanistes “d’esquerra” –Acció Catalana, Unió Socialista de Catalunya- futurs quadres de les lluites polítiques del 1931. Una escissió profunda amenaçava la unanimitat del grup.
b) Amb tot, el desembre de 1918, experimentant els efectes de la seva tàctica, Cambó havia passat a l’oposició, amb un discurs famós, que intentava d’oposar aquesta unanimitat a les preses de posició polítiques: “¿Monarquia? ¿República? Catalunya!” Només, però, del 1919 al 1929 –reacció molt natural en un clima social dramàticament agitat- les “forces vives” burgeses havien sostingut els pitjors procediments de la policia contra el moviment obrer. I el cop d’Estat de 1923, àdhuc quan el dictador hagué demostrat amplament les seves intencions anticatalanes, fou aprovat per la veu del president de la Mancomunitat, representant de la Lliga Regionalista. Barcelona parlà de “pacte”, de “traïció”. No és fins el 1926, que el patronat català, alineat darrera la Lliga, oblidant els seus terrors, i amenaçant en els seus interessos, retrobà, com hem vist, una actitud, si no un programa, “catalanista”.
c) Una mena de llei, però, semblava arrossegar sense parar les classes acomodades, els medis econòmicament dirigents, cap a compromisos xocants pel sentiment de grup. El 1930, a la caiguda del general Berenguer, i de la seva semidictadura de transició, la Lliga acceptà de participar en el gabinet de coalició encarregat de salvar la monarquia espanyola: aquest, però, la liquidà involuntàriament, per l’organització d’eleccions municipals. La derrota del rei, a l’abril de 1931, podia així semblar també la desfeta del vell partit català. El 12 d’abril, electoralment, la Lliga fou anihilada. I, el 14, durant tot el dia, vaig sentir la gentada barcelonina cridar incansablement: “Mori Cambó! Visca Macià!” Així, el “nacionalisme” pur, aureolat pel record insurreccional de Prats de Molló, i tintat d’una confusa ideologia d’extrema esquerra, triomfava, amb l’ajut obrer, damunt el “regionalisme” conservador, acusat, després de fer una crida a la “nació” catalana, de “traïció” contra aquesta.
El “catalanisme” reforçant una hostilitat de classe, s’escapava així de les mans de la burgesia massa sovint disposada a abandonar-lo, i es girava contra ella.
d) De 1931 a 1934 sorgiren d’altres complicacions. L’”Estatut” de 1932, votat gairebé unànimement, acordà una “Generalitat” catalana dotada de tots els poders de l’Estat, menys la diplomàcia i l’exèrcit. Hom elegí un Parlament català, de majoria d’esquerra. I bé: des del 1933 –i en part per rancúnia anticatalana- la dreta s’emparà del Parlament espanyol. Greu contradicció! Una de les primeres lleis catalanes, la llei agrària en favor dels rabassaires, arrendataris vitícoles, la base social més sòlida del partit de Companys i de Macià, fou denunciada al “Tribunal de Garanties” de Madrid, com a inconstitucional, per la Lliga Regionalista, en nom dels propietaris catalans. L’esperit de classe, feia, doncs, un recurs davant l’Estat espanyol, contra la primera realització de l’autonomia!
e) Una prova de força es preparava. La Generalitat, davant la coalició del poder central i de l’oposició regional, ¿disposava del suport del moviment obrer? De 1931 a 1934, mai no havia gosat donar-li la raó. Havia lluitat contra la CNT anarcosindicalista i contra els comunistes. La seva premsa havia condemnat els putschs obrers de 1933 com a traïció contra Catalunya i la República, sense aprofundir sobre les causes profundes d’agitació. Més encara, un sector nacionalista català exaltat –Nosaltres sols-, sensible a les influències feixistes, pretenia, amb una joventut reclutada sobretot entre els dependents i organitzada en grups de xoc, de plantar cara alhora a les forces de Madrid, a la reacció regional i a les organitzacions anarcosindicalistes. Quan, el 6 d’octubre de 1934, davant l’entrada al gabinet de Madrid de ministres obertament monàrquics, el president Companys proclamà “l’Estat Català dins la República Federal”, el seu ministre de l’Interior, Dencàs, només va prendre precaucions contra la massa obrera. El sindicalisme adoptà aleshores una actitud de neutralitat irònica. El 5 d’octubre, quan fou tramesa l’ordre de vaga, per tot Barcelona, pels grups de joventuts catalanistes, un conductor de tramvia em digué: “Avui són els qui tenen por els qui fan vaga”; en boca d’un anarcosindicalista barceloní, no hi havia condemnació pitjor. En aquest clima, l’exèrcit, en poques hores, liquidà la temptativa revolucionària. Era el fracàs, aquesta vegada, d’un catalanisme de les classes mitjanes.
f) El febrer de 1936, però, després d’una dura repressió, el govern Companys fou portat de la presó al poder, per una majoria electoral, on de nou entrava la classe obrera, contra la Lliga de Cambó, aliada de nou amb els pitjors anticatalans. Hom sap, en fi, com, pocs mesos després, davant l’unitarisme violent de la revolta militar i falangista, Catalunya, el 18 de juliol de 1936, obtinguda la victòria sobre el general Goded, féu resistència darrera la seva capital.
No cal pas estendre l’anàlisi d’aquest joc alternat fins als episodis obscurs de la guerra civil. Podem concloure ja: que és impossible de separar l’estudi dels orígens i de l’evolució d’un “moviment nacional”, de l’estudi dels fenòmens de classe; que hom no pot, per altra banda, reduir tals moviments a creacions ex nihilo, purs instruments d’interessos parcials i momentanis.
Si el “catalanisme” ens ha pogut semblar, en efecte, lligat algunes vegades a les aspiracions precises d’estrets medis dirigents, i d’altres com un lloc de confluència d’oposicions, conjugades però de natures distintes, cal tenir en compte, però, que un nombre prou gran d’esperits s’hi ha sentit vinculats intensament. Això ha fet que la massa de la població, tot dividint-se per altres motius, no trobés millor manera de desacreditar-se mútuament que intercanviant acusacions alternades de “traïció nacional”. De fet, sense un conjunt de dades estables, l’arsenal intel•lectual d’un “nacionalisme” restaria buit. El problema radica a saber per què, com i per qui, aquest arsenal, en tal moment de la història és muntat eficaçment i utilitzat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!