Amunt els punys!

Per a una perspectiva històrica de la Diada d’ahir, cal rellegir a Pierre Vilar, Catalunya dins l’Espanya moderna

Per dolorosa que sigui la constatació –ho és des del moment que no hi ha una acceptació serena d’una pluralitat, sinó l’expressió d’un conflicte-, cal reconèixer que la consciència de grup dels catalans, a penes afirmada, topa amb l’opinió de la major part de les altres províncies. En la controvèrsia econòmica del segle XIX, en la controvèrsia política del segle XX, la reacció castellana s’anticipa fins i tot a les pretensions regionalistes, moderades durant molt de temps. A la resurrecció de les glòries catalanes per part dels hereus de la Renaixença ha respost el castellanisme exacerbat dels Azorín, dels Unamuno. En la teoria de la nació espanyola elaborada per Menéndez Pidal, el fonament erudit amaga malament el prejudici passional. L’exaltació de grup, en un país que no té problemes exteriors, ha derivat cap a l’amenaça de secessió. Les violències anticatalanes, nombroses al Parlament, han recollit els aplaudiments d’una burgesia de petites ciutats i d’una part de la massa camperola. Hom no pot pas dissimular que el fracàs de la República del 1931, les probabilitats d’un cop d’Estat, la formació d’una doctrina feixista, recolzaven en amplis sectors de d’opinió, sobre l’unitarisme anticatalà, pres com a finalitat nacional.

A l’apogeu de la Dictadura de Primo de Rivera hom no podia pas preveure tot això. Els qui sostenien el règim preferien de minimitzar, de negar el problema. Els oponents castellans, callaven llur desconfiança envers el bloc català davant la seva importància política. Però jo notava llur repugnància a veure-hi un “moviment nacional”. Per a la immensa majoria d’espanyols només existia una nació: la de l’Estat històric. I, amb tot, els més intransigents a refusar a Catalunya la categoria de “nació” hi combatien un “nacionalisme”. Tot afirmant que aquest era una “invenció” de minoria, consideraven qualsevol català responsable de l’existència d’un “catalanisme”. Era reconèixer el grup i, per això mateix, reforçar la consciència de grup. Tots els adversaris d’un jove moviment nacional han esdevingut culpables de les mateixes contradiccions.

De tota manera, el grup existia. Els vots del 12 d’abril de 1931, la florida de banderes a les finestres de Barcelona, el plebiscit de l’Estatut: tot em confirmà aviat, estadísticament, que les meves observacions del 1927, no eren gens enganyadores. En un Estat que durant molt de temps havia pogut creure’s un “Estat-nació”, les greus crisis contemporànies feien ressorgir, en els fets i en els esperits, una antiga estructura multinacional.

 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!