Amunt els punys!

de Sabadell al món

4 d'abril de 2014
0 comentaris

Un flirteig arriscat amb la deflació

Guillaume Duval www.alternatives-economiques.fr

La inflació disminueix perillosament a la zona euro. Una evolució que impedeix el desendeutament i frena l’activitat.

Amb només 0,7% d’inflació al febrer passat, per un 1,8% un any abans, la zona euro s’apropa perillosament a la deflació. Entre el desembre i el febrer, els preus ja han baixat un 0,6% de mitjana a la zona. És el cas en particular de 10 dels 18 països que la composen, com França, Holanda, Espanya i Itàlia, segons Eurostat. Una evolució que corre el risc de fer entrar la zona euro en un període d’estancament a la japonesa.

En l’immediat, el cop de fre a l’alça de preus contribueix a sostenir l’activitat restaurant una mica el poder de compra dels assalariats. A França, el ritme dels increments salarials ha baixat notablement l’any passat: en lloc del 2,1% de l’últim trimestre de 2012, a finals del 2013 ha estat de l’1,6%. Però en el mateix temps l’alça dels preus havia baixat de l’1,6% de finals del 2012 al 0,6% de la fi del 2013. És a dir, el poder adquisitiu de l’assalariat ha augmentat 1 punt en el darrer trimestre del 2013, per un 0,5 punts d’un any abans. Aquest increment del poder adquisitiu ajuda a explicar la petita reactivació d’activitat actual.

La cursa cap a la deflació comporta, però, seriosos inconvenients. En primer lloc afebleix l’efecte de la política monetària del BCE. Quan l’alça dels preus era de l’1,6% a finals del 2012, la taxa d’interès del BCE era de 0,75%. És a dir, el BCE prestava als bancs 0,85 punts per sota de la inflació; finals de 2013, la taxa va caure a 0,25%, però en el mateix temps la inflació va baixa a 0,6%: la subvenció aportada pel BCE als bancs va ser, en termes reals, de 0,35 punts, per tant, 0,5 punts menys que un any abans.

Injectar liquiditat

La incitació a prestar per als bancs ha esdevingut, doncs, més feble, que cada cop ho fan menys, frenant l’activitat. En paral·lel, quan la inflació desaccelera, això significa també que les taxes d’interès reals sobre els deutes contractats anteriorment pugen. Mentre que el capital d’aquests deutes passats no es devalua més. En resum, en un període d’inflació molt baixa, és pràcticament impossible desendeutar-se pels actors privats o públics. I si n’hi ha una cosa de la que Europa en té necessitat, és desendeutar-se.

Una les causes principals d’aquesta caiguda de la inflació té a veure amb què el BCE no injecta liquiditat a l’economia europea, al contrari que la FED nord-americana. En retira, en la mesura que els bancs li retornen els préstecs excepcionals acordats al cor de la crisi. Aquesta diferència d’actitud fa pujar l’euro –escàs- en relació al dòlar –abundant. El que al seu torn accelera la deflació fent baixar els preus dels productes importats i complicant la feina dels exportadors.

Fins ara, el BCE ha estat paralitzat per l’oposició del Bundesbank a qualsevol laxisme monetari suplementari. Però a finals de març, Jens Weidmann, el patró del Bundesbank, ha indicat que no s’oposava més a què el BCE injectés liquiditat a la zona euro per fer front a l’amenaça de la deflació.

A la foto: Jens Weidmann

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!