Amunt els punys!
de Sabadell al món
A l’article, un dels redactors de la revista “Alternatives Economiques” sospira per canvis en la política d’austeritat imposada per Alemanya. Però els canvis no vindran d’un SPD atrapat en la “gran coalició”, com tampoc d’un govern Hollande girant encara més a la dreta (nou govern Valls), sinó, en tot cas, de la resposta al carrer del moviment obrer i la joventut.
Cal (i es pot) empènyer Angela Merkel
Guillaume Duval – Alternatives Economiques
El fracàs de l’esquerra a les municipals s’explica sobretot per la política econòmica de François Hollande. O, podríem bellugar les línies de l’ortodòxia a Europa.
La derrota aclaparadora de l’esquerra a la primera ronda de les municipals el 23 de març es deu principalment a la política econòmica molt restrictiva de François Hollande des del maig de 2012. No ha aconseguit restablir de manera significativa l’equilibri de les finances públiques, mentre que ha sufocat la recuperació de l’activitat i ha crescut la desocupació. Aquesta política resulta de l’acceptació pel nou President dels límits europeus que el govern d’Angela Merkel ha estat imposant des de l’any 2010. Podríem qüestionar aquest marc mortífer avui? No es pot dir que no s’hagi intentat, per descomptat, però les possibilitats d’èxit són més grans que el que pensen obertament François Hollande i els tecnòcrates que l’envolten.
El bon alumne de l’austeritat
Fem memòria: quan François Hollande va arribar al poder el maig de 2012, va decidir no impugnar el nou Tractat d’Estabilitat, Coordinació i Governança (TSCG), encara no ratificat per França, fent el contrari del que havia dit durant la seva campanya, limitant-se aleshores a un paquet, pràcticament virtual, de 120 mil milions d’euros per sostenir el creixement. En paral·lel, es va decidir, malgrat la desacceleració ja evident de l’economia, mantenir costés el que costés la seva promesa de reduir el dèficit públic per sota del 3% del PIB el 2013. I va dur a terme una restricció fiscal sense precedents de 30 mil milions d’euros per acomplir aquesta promesa. A la vista del fracàs polític i econòmic posterior, és fàcil criticar avui aquella opció, però cal reconèixer que el marge de maniobra no era gaire gran en aquell moment i les perspectives d’èxit febles en cas de confrontació amb Angela Merkel, amb el domini aclaparador de la dreta a Europa.
Un fracàs en tota línia
En canvi, aquesta política ha fracassat en tota línia. Com era d’esperar, la forta restricció fiscal ha sufocat l’activitat amb un creixement del 0,3% el 2013. I d’aquesta falta d’activitat, els dèficits públics a penes s’han reduït, d’un 4,8% del PIB el 2012 al 4,3% el 2013, molt lluny de l’objectiu del 3% inicial. El deute públic va continuar pujant, fins a més de 100 mil milions d’euros en un any. Però sobretot l’atur va continuar pujant, amb 640.000 inscrits més al servei d’ocupació aquest febrer (respecte el maig de 2012). Factor agreujant: mentre que França havia travessat la crisi amb menys danys que a la majoria de països de la zona euro, a part d’Alemanya, l’economia ha començat a desaccelerar més fortament quan els països de la zona amb més crisi han començat a recuperar-se (per fi) una mica. Fent aparèixer –també abusivament- França com el nou “malalt d’Europa”.
Un fracàs que els votants han castigat
Breument, aquest fracàs és el que els votants han fet pagar al govern socialista. I la causa no és que ells “no comprenguin” perquè se’ls ha “explicat malament”: ells han jutjat que els sacrificis significatius que se’ls ha imposat en el 2013 no han servit més que per agreujar la situació econòmica i social del país. I no tenen cap raó per pensar que el que se’ls promet d’aquí a cinc anys, tingui més possibilitats de fer sortir el país de l’atzucac.
L’ortodòxia europea també ha portat gairebé a tot arreu, no només a França, a l’increment de l’atur i impulsar l’extrema dreta i els contraris a la integració europea, alhora que impedeix el desendeutament públic i privat. El 2008, la zona euro comptava amb 3,7 milions de llocs de treball més que els Estats Units, el 2014 en tindrà 2,4 milions menys segons les previsions de la Comissió europea. Els Estats Units aquest any superaran el nivell d’ocupació del 2008, mentre que a la zona euro durant el mateix temps s’haurà perdut 5,3 milions… Una fallida total.
Alguna cosa es mou a Alemanya
Podríem qüestionar ara aquest jou mortal? Seria presumptuós donar per guanyada la partida abans de disputar-la, però sembla molt més factible del que considera François Hollande. En primer lloc, perquè malgrat les aparences que mantenen en el poder a Angela Merkel, alguna cosa es belluga a Alemanya. El fet que la política europea de la cancellera és un fracàs va progressant en una opinió que segueix en la seva majoria molt compromesa en aquest projecte. Els alemanys, que viatgen molt, són molt conscients que aquesta política ha destruït la societat i l’economia d’Espanya, Grècia i Portugal. Comproven també com aquesta política en aquests països ha despertat una hostilitat profunda cap a ells i confien que això acabi definitivament sent cosa del passat.
Els principals veïns d’Alemanya s’enfonsen en la crisi
Però més enllà dels països perifèrics del “club Med”, es troben cada cop més els efectes nocius d’aquesta política en els seus veïns i socis principals, com Holanda, França i Itàlia. Igual que França, l’economia holandesa s’arrossega, els dèficits no es redueixen i la societat s’omple de tensions xenòfobes que beneficien l’extrema dreta. Pel que fa a Itàlia, el verdader “malalt” d’Europa, no troba l’escletxa en el mur del deute per trobar una sortida que no existeix en el context europeu actual. Afavorint, així, les temptacions populistes i anti-europees. Un fet que també afecta a Matteo Renzi, el nou primer ministre, que es vol emancipar de les polítiques d’austeritat extremes a què s’han sotmès els seus predecessors. La seva arribada al govern no és el menor dels canvis que es poden observar en el panorama d’Europa: França i Itàlia, països fundadors de la Unió, representen en conjunt el 38% del PIB de la zona euro i el 36% de la població. Pel que fa a França, el fet que el FN s’hagi establer com la principal força política al país [es refereix a la primera volta de les municipals], representa per als alemanys un trauma de primera magnitud, per la seva història. Això hauria d’ajudar a canviar radicalment l’avaluació de la situació europea. S’hauria d’afegir, a més, els efectes de la crisi d’Ucraïna, que recorda oportunament als nostres veïns la seva vulnerabilitat profunda. Ajuda a enterrar els somnis que havien començat a brotar en alguns cercles sobre un Sonderweg on Alemanya, alliberada de la càrrega de la zona euro i de la Unió Europea, hauria tirat sola en el joc de la globalització…
La nova coalició de govern canvia més coses del que es pensa
El manteniment dels negocis d’Angela Merkel ha fet subestimar a França l’amplada i la naturalesa dels canvis a Alemanya després de les eleccions del passat setembre. En primer lloc, tot i que això es reflecteix en el govern, la dreta ja no és el maître de joc a casa dels veïns: al Bundestag ara l’esquerra és majoria. D’altra banda, el canvi d’aliats de la CDU, dels ultraliberals esdevinguts euroescèptics del FDP als socialdemòcrates de l’SPD, vacunats contra els excessos del social-liberalisme pel fracàs de les polítiques de Schroeder, obre importants oportunitats per a la política europea. És cert, l’SPD no ha batallat realment per introduir canvis majors en aquest aspecte en el pacte de coalició amb la CDU, però fins i tot a Alemanya, tot el que fa un govern no està previst en el seu programa amb cinc anys d’antelació… Si François Hollande i Matteo Renzi es decideixen (per fi) a “posar pressió” sobre Angela Merkel, els seus companys, a càrrec tant de l’economia com dels afers exteriors en el govern alemany, empenyerien la cancellerea a canviar el rumb de la seva política europea.
Ara o mai
Breument, els alemanys són sens dubte els més preocupats perquè d’aquí dos o tres anys no hagin de donar la raó al seu ex ministre de Relacions Exteriors, Joschka Fischer. Aquest va explicar el 2012 que “seria tràgic i irònic que l’Alemanya reunificada provoqués per tercer cop, per mitjans pacífics i amb les millors intencions en aquesta ocasió, la ruïna de l’ordre europeu”. Hem d’aprofitar l’oportunitat per empènyer Angela Merkel, abans que sigui massa tard per a França i per a Europa.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pel que es veu, no hi ha cap responsabilitat per part dels legisladors que fan els pressupostos.
Ja s’ho faran!, que deia aquell.
Atentament