Amunt els punys!

de Sabadell al món

11 d'agost de 2014
0 comentaris

4 apunts sobre l’escalada antidemocràtica del PP

1.- S’ha de reconèixer que la resposta de Rajoy és nítida. Res d’embolicar la troca amb altres temes o falses promeses. La negativa del govern del PP a permetre la consulta del 9-N des de la posició de força de qui disposa dels mecanismes de poder de l’aparell de l’estat, sense ni tan sols procurar dissimular, rebla el clau de la política dels populars respecte a Catalunya. El PP d’Aznar i Rajoy, el mateix que va recollir signatures per tot l’Estat en contra de l’Estatut de Catalunya, fent gala d’un anticalanisme reaccionari i carregat de ressonàncies feixistitzants, el PP de Montoro i l’escanyament econòmic i financer, el de Wert i els atacs a la llengua, és una màquina colossal produint desafecció cap a l’Estat. Avui, la desconnexió emocional d’una part de la societat catalana respecte d’Espanya, que es concreta en un suport creixent a la independència, ha arribat a cotes sense precedents. I el PP, junt a la cúpula del PSOE, són els principals artífexs d’aquest procés.

2.- La negativa de Rajoy va acompanyada d’una gens dissimulada amenaça d’ús de la força per impedir la consulta, un cop algun dels ressorts jurídics-polítics de l’Estat la declari il·legal. Aquest fet, d’una gravetat extraordinària, constitueix en si mateix una escalada en la política de negació de Catalunya com a nació. També és una escalada en l’actuació antidemocràtica de l’Estat, una clara advertència per a tots els pobles de l’estat espanyol: els límits de la “democràcia” són ben estrets i certes línies vermelles no es poden passar. La “indissoluble unitat d’Espanya” n’és una, però també ho és qualsevol proposició que afecti els interessos de l’oligarquia econòmico-financera i el seu sistema de dominació.

3.- Com respondre a aquesta escalada antidemocràtica de l’Estat? Amb la mobilització més massiva i contundent, per descomptat. Potser és el moment d’algun gest de forta càrrega simbòlica, com la retirada del Congrés dels diputats partidaris de la consulta. Però també s’ha d’acabar amb els suports que permeten a CiU continuar encapçalant el procés i el govern a Catalunya. En qualsevol altre context, seria inimaginable que Boi Ruiz, “el privatitzador”, i Irene Rigau, “la senyu de les monges”, continuessin al govern com si res, malgrat la forta contestació social a les seves polítiques. Més que unes eleccions “plebiscitàries”, el que hem de reclamar són unes eleccions anticipades per fer fora la dreta del govern.

4.- Si Catalunya ha de ser independent, que sigui una República dels Treballadors, com la que James Connolly, el líder de la insurrecció de Pasqua el 1916, defensava per a Irlanda. Que no sigui un país capitalista més, sinó un país socialment avançat, amb la justícia i l’equitat social com a ensenyes. La baula per la qual la cadena del capitalisme a Europa es comença a trencar. Sí, és cert, hi ha qui el seu patriotisme no va en aquesta direcció precisament, però per què hem ser els treballadors i les classes populars els que ens hem d’amotllar a les seves idees i concepcions de dretes? Recordo allò de l’”España roja antes que rota”, que servia per il·lustrar fins a quin punt el nacionalisme espanyol no transigiria mai amb el tema de la unitat de l’Estat. El revers d’aquell lema, per a la burgesia catalana, sens dubte, seria una cosa així: “una Catalunya sotmesa abans que una Catalunya roja”. Qui diu que podem confiar en Cambó-Duran-Mas, no ens ha de merèixer cap crèdit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!