No ens trobem davant d’una
qüestió nacional de caire romàntic com en el segle XIX i començaments del XX, ara reivindiquem un estat
no per ser una nació sinó per avançar en la construcció del país i en el seu
benestar i prosperitat, per no quedar endarrerits respecte a Europa i al món
contemporani, i això és una reivindicació que recau sobre tots els ciutadans de
Catalunya, no simplement als qui es consideren nacionalistes o catalanistes. La
Catalunya moderna necessita un estat propi perquè l’estat espanyol bloca
sistemàticament la modernització i el progrés del nostre país i alhora el seu
desenvolupament, només cal veure el que passa amb la gestió de l’aeroport o amb el retard històric d l’arribada del tren d’alta velocitat, o amb el dèficit crònic d’infrastructures que patim a l’eix mediterrani o en la progressiva pèrdua de
potencial econòmic de Catalunya i especialment de Barcelona amb el trasllat de
les seus centrals de les grans empreses a Madrid. Es tracta com ha escrit Jordi Borja a El País “de conquistar poder real sobre el territorio, sus infraestructuras, sus equipamientos y sus servicios, ahora y aquí”. Però hi ha més coses i són essencials, ara ni
Espanya es troba bé amb Catalunya ni els catalans amb Espanya. Espanya, com diu
Ferran Mascarell en el seu article Una
nación en busca de Estado, arriba al final del cicle polític de la
transició que va començar el 1978 perquè el pacte de convivència comuna s’ha
trencat: Espanya genera desafecció a Catalunya amb la seva política jacobina i els
espanyols ens miren amb desconfiança i menyspreança. Hem d’aprofitar la fi d’aquest
cicle polític per fer un nou plantejament de Catalunya i de les seves relacions
amb Espanya. Podem aportar a Europa una manera nova d’entendre l’estat fonamentat en el viure civil i en la civilitat, en la iniciativa ciutadana. Hem creat una
altra manera de viure en comú basada en el pacte, la convivència i la concòrdia
entre la gent perquè sempre hem estat un pais de marca, de transició. Això ha generat a casa nostra una subjectivitat diferent de
l’espanyola. En una paraula, ara tenim la possibilitat de crear una democràcia cívica que es basi en la sobirania política
de la ciutadania, una democràcia construïda pels ciutadans a través de la seva
vida activa, des de la civilitat. En aquest aspecte, es pot afirmar que la consulta electoral del 13D ha estat un embrió d’aquesta
democràcia de nou tipus. Catalunya pot esdevenir un nou estat i construir un
nou tipus de democràcia dins d’Europa. És l’única manera d’alliberar tots els nostres recursos com a nació.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!