Per
construir una Catalunya moderna, a l’alçada dels països més avançats del món i
per assumir el repte de la globalització ens cal aconseguir sobretot la nostra
sobirania a través de l’exercici del dret a decidir de tots els catalans
Ara
és el moment de construir una Catalunya sobirana mitjançant la creació d’un
estat propi per disposar dels nostres recursos, del nostre territori i per
afirmar la nostra identitat cívica que s’ha anat formant al llarg de la nostra
història com a país. Una identitat cívica que ha fet de Catalunya una societat
oberta, democràtica, inclusiva i altament secularitzada, la qual cosa ens ha
convertit en la regió més democràtica d’Espanya.
Una
identitat cívica centrada en uns valors democràtics primordials que han estat
sempre presents en el nostre esdevenir com a nació: la llengua, el pacte, la
marca i un dret civil profundament arrelat en la llibertat individual.
Catalunya
s’ha tornat un país políticament
indefinit, en perdre trets de la seva identitat cívica contemporània.
S’ha oblidat el país i la seva teoria, que és la idea que en tenim i compartim una
certa majoria dels qui hi vivim. La teoria de país ha estat menystinguda i en
conseqüència Catalunya en aquests darrers decennis s’ha afeblit.
Hem
de reivindicar i defensar, doncs, solemnement aquest patriotisme institucional
que conforma el nostre sentiment cívic de nació i que construeix la nostra vida
en comú en tant que ciutadans
No
hi ha dubte que Catalunya ha entrat en un procés crític de degradació política,
social, econòmica i cultural que 30 anys d’autonomia política no han aconseguit
superar ni tan sols pal·liar. La decadència com a país és ara un problema que
pateixen tots els ciutadans de Catalunya i no solament els d’origen català.
Ens
cal un redreçament nacional, una regeneració ètica i política del país sencer,
que han de dur a terme tots els catalans interessats en un gran projecte cívic de sobirania que ens ajudi a sortir de la
desafecció política i de la profunda crisi institucional en que ens trobem immersos.
Ara
per ara, la sortida de la crisi només es pot aconseguir a través d’una gran
mobilització cívica que reuneixi cada cop més un major nombre de ciutadans.
Tothom sap, a hores d’ara, que el nostre sistema de partits tradicional no és
capaç d’assumir ni d’encapçalar el projecte de sobirania que el país reclama.
No hi ha més via que l’expressió cívica dels ciutadans, iniciada el 10J amb la
grandiosa manifestació ciutadana de Barcelona.
Catalunya
pateix una greu vulnerabilitat educativa ara que l’educació ha esdevingut una
eina fonamental de futur i de progrés; un dèficit fiscal i d’infraestructures
lesiu per al desenvolupament econòmic del país; una forta regressió en el seu
benestar i en la seva qualitat de vida i un nivells de pobresa impropis d’un
país avançat; un model productiu que bloca la seva transició cap a la nova
societat del coneixement i una política
lingüística que ens ha dut a una degeneració de la llengua nacional i a la
pèrdua del seu ús social i cultural. A tots aquests signes de decadència
generalitzada ha de respondre amb fermesa el projecte cívic de sobirania.
Ara
a Catalunya la lluita per la sobirania és ja decididament una gran força cívica
però encara no s’ha traduït en una força política per culpa d’uns partits
polítics tradicionals preocupats només per les seves estratègies tàctiques de
poder. Una força cívica que es nodreix sobretot dels segments joves de la
població i de la gran massa d’electors insatisfets i desafectes a la
política bona part dels quals s’abstenen en les consultes electorals i que no
se senten reconeguts en la classe política.
Ara
les classes més avançades i modernes de la societat ja opten en gran part per la sobirania així
com les àrees d’alta catalanitat, però la plena transversalitat només s’aconseguirà
des del moment que les zones populars castellanoparlants de les àrees
metropolitanes considerin que la sobirania no és un problema exclusiu d’una
part dels seus habitants sinò que implica a tothom qui viu a Catalunya. Hauran
d’entendre que el problema de Catalunya és un problema que afecta a tota la
seva ciutadania, sense distinció de llengua o d’ètnia, perquè tots nosaltres
patim els dèficits i les mancances del país.
Una
força cívica que ha de promoure des d’ara iniciatives legislatives populars per
a l’autodeterminació; reinvidicar referèndums pel dret a decidir; exigir la
proclamació unilateral de la independència al Parlament català; dur a terme una
abstenció cívica en les comeses electorals.
Catalunya
ha d’optar entre la decadència actual o el progrés en el futur. L’autonomia
política no ha donat al país les millores en el benestar i la qualitat de vida,
ni els nivells de riquesa i d’educació ni el marc de civilitat que s’esperaven.
Ans al contrari, el país ha perdut posicions en tots aquests aspectes i ha
entrat en un procés de decadència. Avui Catalunya no és una nació capdaventera
a Espanya. Només si opta per disposar d’un estat, Catalunya tindrà la
possibilitat de demostrar si és capaç d’esdevenir per ella mateixa un país
modern i avançat dins el concert mundial de les nacions.
Ara
el problema polític principal és fer estat i no pas decidir la possible forma
d’estat (federal, confederal, associat o independent) que hem d’assolir. És aconseguir la nostra estatalitat.
L’estat
que hem d’edificar ha de promoure en primer terme el pas d’una economia
pre-moderna com l’actual basada en el treball (construcció, turisme) a una
economia moderna, basada en el coneixement. Ha de promoure un sistema polític
fonementat en la participació ciutadana en la vida activa del país, per tal
d’instal·lar una democràcia cívica i elevar així el nivell de democràcia i de
participació ciutadana. Ha de promoure que l’educació es converteixi en l’eix
central de la modernització del país, que la societat es regeixi per la
centralitat educativa. Ha de promoure la vida ètica dels ciutadans per fomentar
la transparència i l’honestitat en la vida pública. Ha de promoure la
regeneració de la llengua en el seu ús coloquial i mediàtic, és a dir, retornar
a la llengua la seva dignitat com a instrument de cultura i de civilització. Ha
d’aconseguir millors nivells de benestar i de riquesa pels ciutadans en la
mesura que es lliuraran més recursos disponibles per a finançar-los. Ha de fomentar
la inclusió social dels nous immigrants a través de garantir-ne el seu accés a
la ciutadania, la qual cosa vol dir concedir el dret de ciutadania a tothom qui
neix o viu a Catalunya.
En
resum, el projecte cívic de sobirania ha d’emprendre els propers anys unes
tasques primordials que passen per: la refundació de l’economia; la
democratització de la política i la institucionalització definitiva de la nació
i del seu Estat. Són aquestes les eines que han de donar resposta a les
necessitats i exigències immediates i futures del país i dels seus ciutadans.
Trobo molt interessant el manifest
perquè descriu amb claredat les dimensions del terreny de joc en
tota la seva amplitud i complexitat i posa el focus en el que, al meu
entendre, ha d’ésser l’eix central del projecte: una regeneració
ètica i política del país sencer. Hi estic molt d’acord.
Dit això, se m’obren alguns
interrogants. En primer lloc no tinc gaire clar com pot avançar i
esdevenir hegemònica la força cívica que ha d’impulsar la
sobirania.
El projecte de regeneració ètica i
política que planteges ha sigut una constant del catalanisme polític
des dels seus inicis: la Mancomunitat d’en Prat de la Riba, la
Generalitat Republicana, l’Assemblea de Catalunya o l’Estatut del 79
han sigut moments on han cristal·litzat, sota formes diverses, els
anhels de sobirania i regeneració. Darrere de tots aquests moments
culminants del catalanisme hi ha hagut sempre un grup social
emergent, amb una posició determinant dintre de l’estructura
econòmica del país, que ha aconseguit bastir un bloc d’aliances
prou potent per intervenir en l’escena política. El grup social que
en cada moment històric ha liderat el projecte catalanista (la
burgesia industrial amb Prat de la Riba, la petita burgesia i la
menestralia amb la República, les noves classes mitges sorgides del
“desarrollo” dels anys seixanta junt amb la classe obrera a la
Transició etc.) ha imprès el seu caràcter al projecte, ha finançat
la cultura, ha construït els mitjans de comunicació necessaris i ha
aportat els intel·lectuals que han articulat tot plegat.
No sé si sóc molt derrotista però a
la Catalunya d’avui no veig per enlloc aquest grup social emergent i
determinant que pugui ser l’anima i l’impulsor d’un projecte
sobiranista. Com dius al teu manifest “…Catalunya ha entrat en un
procés crític de degradació política, social, econòmica i
cultural…”. Podem blasmar els partits polítics per la situació,
però em sembla que la situació és molt més greu: és la societat
la que està anèmica. Catalunya ha perdut des de fa una pila d’anys
el lideratge en l’economia, en la producció cultural, en les
transformacions socials i tantes altres coses. Només som bons en el
futbol!.
Estem davant del dilema de l’ou i la
gallina. Sense la sobirania mai podrem construir un país modern a
l’alçada dels més avançats del mon. Però amb una societat en
retrocés, dispersa i sense nervi com la que tenim, mai aconseguirem
la sobirania. N’haurem de continuar parlant….
Trobo molt interessant el manifest
perquè descriu amb claredat les dimensions del terreny de joc en
tota la seva amplitud i complexitat i posa el focus en el que, al meu
entendre, ha d’ésser l’eix central del projecte: una regeneració
ètica i política del país sencer. Hi estic molt d’acord.
Dit això, se m’obren alguns
interrogants. En primer lloc no tinc gaire clar com pot avançar i
esdevenir hegemònica la força cívica que ha d’impulsar la
sobirania.
El projecte de regeneració ètica i
política que planteges ha sigut una constant del catalanisme polític
des dels seus inicis: la Mancomunitat d’en Prat de la Riba, la
Generalitat Republicana, l’Assemblea de Catalunya o l’Estatut del 79
han sigut moments on han cristal·litzat, sota formes diverses, els
anhels de sobirania i regeneració. Darrere de tots aquests moments
culminants del catalanisme hi ha hagut sempre un grup social
emergent, amb una posició determinant dintre de l’estructura
econòmica del país, que ha aconseguit bastir un bloc d’aliances
prou potent per intervenir en l’escena política. El grup social que
en cada moment històric ha liderat el projecte catalanista (la
burgesia industrial amb Prat de la Riba, la petita burgesia i la
menestralia amb la República, les noves classes mitges sorgides del
“desarrollo” dels anys seixanta junt amb la classe obrera a la
Transició etc.) ha imprès el seu caràcter al projecte, ha finançat
la cultura, ha construït els mitjans de comunicació necessaris i ha
aportat els intel·lectuals que han articulat tot plegat.
No sé si sóc molt derrotista però a
la Catalunya d’avui no veig per enlloc aquest grup social emergent i
determinant que pugui ser l’anima i l’impulsor d’un projecte
sobiranista. Com dius al teu manifest “…Catalunya ha entrat en un
procés crític de degradació política, social, econòmica i
cultural…”. Podem blasmar els partits polítics per la situació,
però em sembla que la situació és molt més greu: és la societat
la que està anèmica. Catalunya ha perdut des de fa una pila d’anys
el lideratge en l’economia, en la producció cultural, en les
transformacions socials i tantes altres coses. Només som bons en el
futbol!.
Estem davant del dilema de l’ou i la
gallina. Sense la sobirania mai podrem construir un país modern a
l’alçada dels més avançats del mon. Però amb una societat en
retrocés, dispersa i sense nervi com la que tenim, mai aconseguirem
la sobirania. N’haurem de continuar parlant….