La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

València i Barcelona tenen un problema.

El passat 13 de març m’en vaig esmorzar amb la notícia als diaris que Foment havia signat a Brussel.les un acord europeu per a un Corredor mediterrani que passava per… Madrid!!, marginant les ciutats de Castelló i Tarragona.
La meua reacció, després d’un primer xoc d’incredulitat, va ser la de mirar el calendari i assabentar-me be de la data en la que em trobava: estava en març i no a 28 de desembre, dia dels Sants innocents, per la qual cosa aqueixa delirant noticia que acabava de llegir no podia tractar-se d’una ocurrent innocentada…

Davant l’immediat enrenou que es va produir , al dia següent fonts del Ministeri espanyol van haver de rectificar la notícia i aclarir que l’acord signat era per a la creació del Corredor Ferroviari de Mercaderies número 6, que constaria de dos ramals: un pel litoral, en el qual s’inclourien aqueixes dues ciutats, tal com es va traçar originalment, i un altre pel centre, el famós Corredor central complet, que Madrid i les seues oligarquies s’han entestat a defensar contra vent i marea, i no només l’eix Algesires-Madrid-Saragossa ja contemplat, sinó també incloent-hi el túnel que travessa els Pirineus per enllaçar directament amb França a… enlloc!. “Nosaltres seguim lluitant. Defensa a ultrança del que tenim, però això no vol dir que seguim lluitant per algunes coses que encara tenim pendents”, va declarar la ministra Ana Pastor.

Davant les ofensives que constantment està duent a terme el Govern d’Espanya contra la construcció del Corredor mediterrani i, conseqüentment, contra la comunicació directa, ràpida i eficaç entre València i Barcelona cap a Europa, vital per les nostres economies, he considerat d’interès reproduir un text publicat al diari El País el passat 18 de març per Gregorio Martín Quetglas, articulista i catedràtic de Ciències de la computació de la Universitat de València.

L’article va ser escrit en castellà i jo he fet la seua traducció al català.

VALÈNCIA I BARCELONA TENEN UN PROBLEMA

Fa quasi segle i mig que, en ple procés de modernització d’aquest Estat que anomenem Espanya, Tarragona va quedar enllaçada per tren amb València, i poc més tard la segona i tercera capitals espanyoles van quedar enllaçades per ferrocarril.

Des d’aleshores aquesta comunicació entre Barcelona i València està a expenses d’una trista i solitària monovia de menys de 40 quilòmetres que separa Vandellòs l’accés sud del port de Tarragona. Un coll d’ampolla propi al segle XXI i generat al segle XIX, ignorant l’impacte que sobre la convivència de catalans i valencians això comporta. Aquests són dies en què la plena recuperació del ferrocarril és l’alternativa ecològica enfront de la carretera.

Resulta impensable que a l’Espanya de l’euro hi haguera un coll d’ampolla com el que ens ocupa en altres connexions: Madrid-Saragossa; Madrid-Sevilla; Saragossa-Barcelona, Barcelona-Figueres, però la insensibilitat sobre la infraestructura existent entre Barcelona i València era majoritària.

Ni Catalunya ni la Comunitat Valenciana van fer pinya, ni Madrid va prestar atenció al tema.

En els anys del demagògic «jo també vull AVE per al meu poble», el coll d’ampolla de Vandellòs seguia destrossant qualsevol possibilitat de comunicació moderna entre València i Barcelona, una, sense idees clares al respecte, com no fora mirar cap a Madrid i professar un anticatalanisme prenyat de vots, i l’altra, més educada, absorta en la seua aspiració pirinenca, camí d’Europa com a opció prioritària, oblidant del que passava al sud de Tarragona.

Mentrestant, Foment seguia el seu impuls natural amb Madrid com a centre. Però no és just donar tota la responsabilitat als què exercien en el Passeig de la Castellana.

No estem en una reivindicació de l’AVE que tant mal ha fet a la imatge d’aquest país.

Parlem d’una connexió que segueix amb una monovia amb ample ibèric, que connecta dos conurbacions urbanes importants, separades per 350 quilòmetres (una distància perfecta per satisfer la mobilitat de persones mitjançant el tren) amb ciutats significatives en el seu recorregut (Sagunt, Castelló, Tarragona, etcètera,) amb destinacions turístiques claus al llarg de la Mediterrània, amb milers de segons habitatges en el seu tram, etcètera. Per raons de brevetat deixem ara el tema del trànsit de mercaderies.

Hi va haver d’esperar a 2002 perquè el ministeri del ram i les dues comunitats autònomes involucrades començaren a plantejar-se el problema.

La solució que es va entreveure, amb el problema d’amples ferroviaris que Espanya arrossega des de fa quasi dos segles, era raonable: des de Vandellòs, construir una doble via, semblant a la que ve de Castelló, cap a l’interior de la província de Tarragona, i l’altura de Reus recórrer a un intercanviador d’amples, una tecnologia que funciona raonablement bé, de manera que tant el trànsit des de / a València com el generat per l’entorn de la ciutat de Tarragona poguera beneficiar-se de la LAV Madrid-Barcelona (de nou suggerir al lector, una mirada als mapes coordinats per Laura Ballester) mentre les mercaderies aprofitarien tota la infraestructura que Catalunya tenia dissenyada.

Amb gran satisfacció, el desembre del 2010 vam saber de l’adjudicació de tres projectes d’obres que anunciaven el final de la monovia maleïda i, que perquè no hi haguera dubte,s prenia el nom de «Connexió ferroviària corredor Mediterrani LAV Madrid-Barcelona-Frontera francesa» per un total de 205 milions d’euros, amb tres actuacions ben diferenciades: estació de Cambrils (ja que l’actual quedava fora d’ús en eliminar la monovia); via amb els canvis de plataforma que permetien arribar a l’esmentada LAV amb l’ample adequat; i electricitat (ja estem parlant de transport el més ecològic possible i accedir a una instal.lació com la planificada, no és només una qüestió de plataforma i d’amplada de via).

Amb els terminis d’execució previstos, 2013 era un objectiu raonable per pensar en rebaixar el temps de viatge en el València-Barcelona.

Malauradament, les coses no han anat així.

Els treballs van començar amb una lentitud exasperant (la crisi i els problemes de cobrament com a excusa) després va vindre novembre amb les seues eleccions, el maig del 2012 ens assabentem que el que fins aleshores era un projecte del ministeri passava a ser un tema d’Adif, i el retard es va confirmar el desembre passat amb la decisió, tan celebrada per alguns, d’impulsar un corredor mediterrani on sense noves construccions les vies actuals anaven a passar de l’actual ample ibèric a l’ample europeu, amb algun tercer fil en els seus centenars de quilòmetres.

La conseqüència, no anunciada ni per Foment ni per la Generalitat, és que els projectes per superar el coll d’ampolla que comença a Vandellòs es modificaven, la qual cosa deté el còmput del temps de les obres.

En conseqüència, tenim coll d’ampolla fins més enllà del primer trimestre del 2015, ja que a dia de hui l’obra no té data i en el millor dels casos l’experiència indica que la desaparició de la monovia no es culminara abans del 2016. Tant de bo m’equivoque.

Amb el relat ferroviari és evident que Barcelona i València no han sabut entendre i que hi ha hagut massa polítics i empresaris que no han estat a l’altura de les circumstàncies. Una reflexió que en temps de grans debats territorials hauria de ser degudament considerada.

La conclusió que seguisca al debat general hauria de ser un pur exercici de democràcia i racionalitat, sobre el qual aquest no és el lloc per entrar. Només insistir que uns i altres tenim algun problema que fins ara ha estat molt perjudicial per a tots i que no és intel.ligent que deixem d’abordar.”

Rellevant i aclaridor article del catedràtic Gregorio Martín.

Patraix, València (L’Horta), a 29 de març de 2013. 



  1. Tens un bloc molt atractiu i ben armat de raons. Felicitats.
    La resposta a la pregunta “on ets”?, tal vegada podria tenir la resposta: ‘Fent la migdiada, però, m’estic desvetllant’ 

    Salut, company 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent