La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
València, ciutat eclesial per la gràcia de Déu i de Rita Barberà.
Fa uns mesos el diari digital La Marea publicà un ben interessant article d’investigació en què denunciava l’escandalosa relació de complicitat existent entre el poder polític (PP) i l’església catòlica a la ciutat de València (m’en vaig fer ressó en un apunt al bloc: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/262952).
La investigació duta a terme per aquest diari revelava una relació que es traduïa en què nombroses institucions religioses relacionades amb el Arquebisbat valencià estaven gaudint de tot tipus de prebendes, favoritismes i tracte privilegiat, clarament discriminatori cap als ciutadans i altres institucions no religioses que no combreguen amb el “credo oficial” imposat al Cap i casal per l’ajuntament de Rita Barberà.
La investigació va descobrir que de les més de 1.200 propietats que posseeix l’església catòlica a la ciutat de València, solament un 18% d’elles estan dedicades a l’ús religiós. Sobre això cal recordar que en 1979, quan la Conferència Episcopal va aconseguir, gràcies als acords de l’Estat amb la Santa Seu, que les seues propietats quedaren exemptes de pagar l’Impost de Béns Immobles (IBI), va ser amb l’única condició que es declare que en elles “es realitza activitat pastoral”. De fet la major part dels habitatges, aparcaments i locals comercials que l’església té a València estan en règim de lloguer i li reporten centenars de milers d’euros de guanys anuals, la qual cosa li serveix de lucre i de finançament, diguem-ne il.licit,
Entre aquests immobles hi han, per exemple, una tenda de roba interior, un concessionari de cotxes, una clínica d’estètica, diversos solars amb horts de creïlles i fins i tot un dönner kebab. Òbviament no són negocis directament gestionats per l’església, però l’Arquebisbat es lucra il.lítament amb ells, ja que són locals que lloga a tercers però dels quals la Hisenda municipal els perdona “religiosament” l’IBI. Pot servir d’exemple el situat en la mateixa cantonada de la plaça de l’Ajuntament de València amb el carrer Barcelonina, una botiga de mitjons i roba interior de la franquícia Calzedonia en un local propietat de l’Arquebisbat, que no paga res de l’IBI. Potser la Hisenda municipal de València ha estimat que la roba interior ha esdevingut ara objecte de culte per als catòlics valencians…
Aquesta pràctica, la del lloguer de locals, és la tercera font de finançament de l’Arquebisbat, després de la casella de la declaració de la renda (70% del total) i el raspall d’almoines (15%), segons la seua memòria econòmica de 2012. Només en la capital va ingressar més de 15 milions aquell any per aquest concepte. Tots ells, lliures d’impostos.
El PP governa la ciutat de València des de 1991 i les relacions partit-arquebisbat van més enllà de l’àmbit institucional.
Després de les eleccions autonòmiques de 2011, el president de Les Corts Valencianes i membre del Opus Dei, Juan Cotino (PP), va fer jurar o prometre el càrrec als 99 diputats davant d’un crucifix. I no és casualitat que el rei Joan Carles i els bisbes cursaren una petició a Joan Pau II perquè València albergara la V Trobada Mundial de les Famílies en 2006, que finalment va presidir Benet XVI.
Els favors del PP a l’església a València també beneficien els seus centres d’ensenyament. Les cessions de sol públic per a fer escoles privades religioses están a la ordre del dia, tal i com ha denunciat els partits de la oposició a l’ajuntament en repetides ocasions.
Doncs bé, per a l’alcaldessa del caloret tot això encara li sembla poc. I ací tenim una revel.ladora història que ho demostra, l’anomenat Pacte de l’Almoina.
Fa més de dues dècades l’Ajuntament va realitzar dos convenis amb l’Arquebisbat, en els anys 1985 i 1990, per a la cessió gratuïta a la ciutat del solar de l’Almoina (propietat de l’església), on els arqueòlegs municipals havien localitzat el cor de la primigènia ciutat romana de Valentia.
El 1996, a proposta del PSOE l’Ajuntament aprovà la compra del solar a l’Arquebisbat amb una superfície de 2.308 m2, però l’any 2000 se subscriu un nou conveni de col·laboració pel qual el consistori posa a disposició de l’Arquebisbat 6 solars municipals, en una permuta totalment avantatjosa per a l’església. Els emplaçaments d’aquests solars es situen en espais emblemàtics de noves zones de la ciutat, destinats a equipaments públics. L’objectiu de la mateixa era que l’Arquebisbat construís en ells esglésies, alhora que se li lliurava de manera gratuïta una plaça annexa a la Basílica per tal que pogués ser utilitzada per a actes religiosos a l’aire lliure. El conveni era en règim de concessió per 75 anys i estipulava una contraprestació simbòlica per part de l’església de 2.000 pessetes anuals (12 euros). L’oposició municipal del PSOE en aquell moment es va oposar a aquest acord i va insistir a adquirir el solar en el que s’havia valorat, 259 milions de pessetes (1,55 milions d’euros).
Tot i que encara quedaven 60 anys de vigència del conveni, el govern municipal de Rita Barberà i l’Arquebisbat signen un nou acord per formalitzar la venda de quatre de les sis parcel·les, on finalment es van construir esglésies, a canvi del solar de l’Almoina. L’acord és ruïnós per als valencians, ja que suposa multiplicar per quatre el valor del solar de l’Almoina de 1,55 milions d’euros a 6,5 milions d’euros. Mentrestant, es van assignar a les quatre parcel·les municipals situades en les zones de major import immobiliari de la ciutat (que es van vendre a l’església) valors molt inferiors als de mercat. Una operació que el PP va tirar endavant sense efectuar una taxació independent que hagués marcat els valors reals de les propietats que es van permutar. Càlculs independents estimen que l’església hauria d’haver pagat pels terrenys rebuts 11 milions d’euros. Aquesta és la història.
Rita Barberà i el PP han convertit a València en una ciutat exhaurida per l’església catòlica, banal i insubstancial, on només la kultureta blavera casposa local, les Falles monumentals però banals i acrítiques i les processons i els actes religiosos tenen el seu vistiplau i les generoses subvencions municipals.
València, a 22 de març de 2015.
Magnífic article d´opinió ciutadana, el qual possa en evidència als “professionals” de la premsa local, tant partidaris ? de la llibertat d´expressió…Una professió al servei de “La voz de su amo” i com deia Ovidi…Si paguen be. No cal oblidar que els mitjans de comunicació influencien molt a la desinformada i manipulada població, des de temps inmemorials. I aixis ens va. Saluts..