La paella mecànica

L’excursió va ser guiada per Carlos Mallench, membre de l’Associació cultural “Muntanyes de la Guerra”, integrant del Grup d’Estudis de la Batalla de Llevant de la Vall d’Uixó. En tot moment ens va explicar als participants de la ruta els avatars de la guerra esdevinguts als voltants de la població amb tot detall, aportant-nos a més algunes dades i anècdotes procedents de la seua pròpia tasca i recerca de camp.

Carles, natural de la pròpia Vall d’Uixò, és certament un especialista en la que es va anomenar la Batalla de Llevant.
Els seus amplis coneixements en la matèria han estat el fruit de les seues pròpies investigacions i de les del seu grup, així com de la consulta exhaustiva de documentació original en arxius militars. Tots ells han vist la llum en un recent llibre publicat el passat mes de gener, anomenat “La Batalla oblidada”, escrit conjuntament amb el seu company d’associació Juan Fuertes Palasí, llibre en el qual ha aportat nombrosa documentació gràfica i fotogràfica fins ara inèdita.

A principis de la primavera de 1938, desprès de la desfeta del front de Terol que va propiciar l’arribada de les tropes feixistes a la mar per Vinaròs, la República va quedar partida en dos.
Després d’un període de dubtes i vacil.lacions entre tirar cap a Barcelona o cap a València, Franco va decidir anar cap al sud per a prendre València.
Decisió polèmica que va desagradar a molts dels seus militars, inclosos els seus consellers alemanys, ja que les tropes republicanes que havien quedat voltades a Catalunya estaven destrossades i desorganitzades, però les que havien quedat al sud estaven en condicions de resistir, sobretot per la zona que havia escollit Franco per llançar l’ofensiva.
La situació de debilitat en què es trobava en aquells moments Barcelona aconsellaven el seu atac, davant el que presumien seria una tasca fàcil la seua conquesta.

Però Franco potser va pensar en la rellevància que tenia València com a capital i port principal de la República en aquells moments, la qual cosa suposava el proveïments d’armes, municions i queviures a Madrid. Franco va pensar que prenent València, la caiguda de Madrid es produiria pel efecte dominó, provocada per la seua manca de subministraments.
Fins a tal punt va menysprear la resistència republicana que defensava València, que sembla que va dir que el dia de Sant Jaume, el patró d’Espanya, estaria prenent-se un cafè a la plaça de l’ajuntament de València. 

L’operació, comandada pel general Dávila, durà quatre mesos fins al 24 de juliol i va ser un complet fracàs per a les tropes franquistes, perquè la seua ofensiva va topetar amb la forta resistència de la línia de defensa XYZ que anava des de Nules i Almenara en la costa, passant precisament per la Vall d’Uixò, i aplegava fins a la Serra de Javalambre en Santa Cruz de Moya, ja en Conca, al llarg de més de 100 km.
La seua extraordinària longitud es devia al fet que estava dissenyada per protegir València tant d’un assalt frontal (en un avanç per la costa) com per l’Oest (a través del front de Terol). La línia va ser dissenyada i executada sota la direcció de Manuel Matallana, oficial de l’Exèrcit Popular de la República que s’havia fet càrrec de les tropes republicanes al Llevant i, en definitiva, de la defensa de València davant l’avanç franquista.

Milers de soldats republicans i franquistes s’enfrontaren amb nombrosos ferits i morts. La línia XYZ, o línia Matallana, va aconseguir aturar l’ofensiva feixista i perllongar l’existència de la República quasi un any més.

Per a alguns experts en la matèria, la major victòria de l’exèrcit republicà en la guerra no va ser la famosa batalla de Guadalajara, sinó la defensa de València en la línia XYZ.
En total s’estima que l’exèrcit franquista va perdre en aquesta ofensiva uns 20.000 soldats, enfront d’unes baixes republicanes molt inferiors estimades en 5.000 soldats.

Les conseqüències d’aquesta batalla es poden resumir bàsicament en tres punts:

1. Va significar un important alleujament a la causa republicana, arran de la pèrdua de territoris com Terol i l’arribada de les tropes feixistes fins al mediterrani, si bé no va aconseguir unificar el territori.

2. Va ajudar a consolidar les defenses republicanes a Catalunya.
En aquest punt es pot fer una mena d’especulació històrica: les forces i tropes perdudes en aquesta batalla podrien haver-se usat en una ràpida ofensiva contra Catalunya, com demanaven els consellers alemanys de Franco, amb el que segurament la guerra s’hauria escurçat quasi un any.

3. Aquesta victòria va fer que els republicans es confiaren massa en les seues capacitats i en l’estat del exèrcit franquista, de manera que van accelerar els preparatius per a l’ofensiva sobre l’Ebre.

Curiosament aquesta batalla ha passat bastant desapercebuda, malgrat la seua importància.
Les raons d’aquest interessat oblit són dues, una per cada bàndol.
Pel bàndol franquista representa una derrota totalment atribuïble a Franco, per la seua obcecació de continuar una batalla que ja estava perduda.
I pel bàndol republicà, aquesta va ser una batalla en la qual no van participar cap de les seues unitats més “polititzades” del PCE o del PSOE, ni tan sols les brigades internacionals. Només van combatre tot tipus d’unitats normals de lleva, per la qual cosa no se’ls pot arrogar cap mèrit a aqueixes unitats.

El 24 de juliol començà l’ofensiva de l’exèrcit de la República amb la travessa del riu Ebre.
Per aquest motiu l’exèrcit revoltat es va replegar cap al nord i va haver d’abandonar la idea d’assolir la ciutat de València. El front de guerra quedaria estabilitzat fins a la fi de la guerra en aquest indret.

Durant el nostre recorregut per la línia de trinxeres republicanes que defensaven la Vall d’Uixó, Carlos Mallench ens va comentar que el patrimoni de la guerra que envolta la Vall d’Uixò comprèn prop de 150 búnquers, nombrosos observatoris i desenes de quilòmetres de trinxeres per part dels dos bàndols.
A la foto que il.lustra el post s’observa el nostre grup en un d’aquests búnquers que feia també d’observatori, donada la seua privilegiada posició per a l’observació, com es pot apreciar-hi.

Aquesta gran quantitat d’arquitectura militar s’explica per què durant els nombrosos mesos en què el front de la guerra va romandre-hi, tots dos bàndols es van dedicar a enfortir les seues posicions d’una manera frenètica, utilitzant fins i tot presoners de guerra (per part dels dos bàndols) com a mà d’obra.
Es calcula que unes 5.000 persones, incloent-hi civils del poble, van estar dedicats a aquestes tasques.

Una volta finalitzada la guerra, tota aquesta ingent obra va romandre intacta per ordre expressa de Franco fins que va acabar la 2ª Guerra Mundial, atès que es preveia la seua reutilització en cas que s’haguera produït una invasió aliada d’Espanya durant aquesta guerra.
En acabar aqueixa guerra, els búnquers van ser destruïts en la seua majoria per la població per aprofitar el seu ferro, bé per utilitzar-ho com bigues per a la reconstrucció dels habitatges del poble, bé per vendre-ho a la propera siderúrgia de Sagunt, per tal d’obtindre uns ingressos extres davant la penúria econòmica que patia el poble.

La Vall d’Uixò va esdevenir un punt d’observació fonamental per a la 128 Brigada mixta de l’exèrcit republicà, que defensava la zona.

Després de l’inici el 4 de juliol del 38 de l’ofensiva i la caiguda successiva de les poblacions d’Onda, Betxí, Artana, Vilavella, Borriana i Nules, el 12 de juliol començà la batalla per prendre la Vall d’Uixó, que s’anava a convertir en un autèntic forrellat, en un bastió infranquejable per a l’exèrcit feixista, accentuat després del 25 de juliol quan les tropes republicanes creuen l’Ebre, la qual cosa va provocar que el front s’estabilitzara.

Com a fet simptomàtic que reflecteix l’estat de desmoralització que s’estenia entre les tropes de Franco per la seua frustració de no poder avançar cap a València, Carlos ens va explicar que el General franquista Aranda, el mateix que va comandar l’entrada de les tropes feixistes a la ciutat de València el 29 de març de 1936, va prendre per sorpresa el bastió del Castell de la Vall d’Uixò, però inexplicablement no va prosseguir la seua ofensiva cap a la població. Això només pot explicar-se per haver segut un acte només concebut per aixecar la moral dels soldats franquistes de la zona.

També ens va explicar l’enorme carnisseria de soldats per ambdós bàndols que es va produir durant l’intent infructuós del bàndol republicà de conquerir l’Ermita dels sants de la Pedra, en poder de les tropes rebels, el 12.8.38.
En ella tots dos bàndols van tindre que exhibir en diverses ocasions la bandera blanca per poder retirar i cremar els seus soldats morts, degut a l’insuportable pudor que produïen els seus cossos abandonats en estat de descomposició.

Lamentablement, la manca de consciència per part de les autoritats municipals i autonòmiques ha fet que quasi no s’hajen invertit diners en la conservació d’aquest magnífic patrimoni, tan sols en alguns cartells explicatius i senyalitzacions de localització de les trinxeres, que romanen en el més complet dels abandonaments.

Després d’uns 9 quilòmetres i unes 3 hores i mija de recorregut sota una forta calor, vam finalitzar l’excursió en la pròpia població de la Vall d’Uixò.

Tan sols em queda que felicitar des d’aquest bloc a la de l’Associació Valenciana per la Protecció del Patrimoni de la Guerra Civil per aquesta magnífica iniciativa de mostrar al públic interessat, de manera completament altruista i desinteressada, aquest ric patrimoni oblidat i marginat per aquestes autoritats que ben bé podríem qualificar de “neofranquistes”, completament al.lèrgiques a preservar tot allò que recorde la lluita que es va dur a terme fa 75 anys per la defensa de la legalitat republicana.

Patraix, València (L’Horta), a 17 de juny de 2013.