La paella mecànica

La setmana passada va entrar en vigor la polèmica Llei de Senyes d’Identitat del PP valencià, una volta va ser publicada al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana.

Com tots sabem, la llei contempla la creació d’una mena de mecanisme de control, eufemísticament anomenat “Observatori”, que controlarà que no es destine cap subvenció a associacions, entitats o actes contraris a les senyes d’identitat en ella definides.

Les entitats que formen aquest nou tribunal, aquesta diguem-ne nova inquisició PPopular, són obertament contraries als dictàmens de ciència, a la raó, a la inteligència i a la romanística internacional. El seu propòsit no és un altre més que fer patir el foc purificador anticatalanista a tots aquells que no combreguen amb els manaments d’aquestes noves taules de la llei d’un Moisés esdevingut defensor de la puresa i de les esències del poble valencià, tal com la llei les interpreta. El menyspreu, la marginació i la manca de subvencions oficials seran el merescut càstig que rebran els infidels a la nova doctrina valencianera feta llei.

Però la ignorància dels valedors i dels aprovadors d’aquest esperpent és tan gran que probablement no s’han adonat (o potser sí!) que amb aquesta llei l’únic que estan fent és condemnar al foc purificador ni més ni menys que a algunes de les institucions i personatges històrics valencians que han format part indissoluble de la pròpia història i cultura del nostre poble, i que sense ells la identitat valenciana que aquesta llei presumiblement vol defensar no seria ni reconeixible.

Es a dir, si aquesta llei haguera estat aprovada segles enrere, molts dels simbols i dels personatges que han configurat decisivament la nostra identitat col.lectiva com a poble haurien estat sancionats, proscrits, perseguits o condemnats per heretges per anar en contra d’aquesta ortodòxia oficial identitària.

Heus ací a continuació tan sols alguns exemples del què estic parlant:

–L’Àngel Custodi del Regne de València, proclamat pels Jurats de València protector de la ciutat i del Regne, va ser retratat pel pintor Sarinyena en la capella del Palau de la Generalitat amb la senyera reial de les quatre barres. L’Àngel Custodi hauria esdevingut traïdor amb la llei de senyes d’indentitat, per fer apologia del catalanisme en no portar la corresponent franja blava coronada en la seua senyera.

-En les actes de canonització de San Vicent Ferrer, un dels simbols de la identitat del poble valencià reconeguts en la llei, es diu de la llengua en què predicava “….et loqueretur in vulgari catalanico sive  valentino” (“parlava en català vulgar o valencià”). També Antonio Pierozzi, Arquebisbe de Florència, va escriure d’ell en referir-se als seus sermons que “Ecco la grande maraviglia. Egli non predicava che nella sua nativa lingua catalana e ogni nazione facilmente lo capiva”. Uns anys més tard el frare valencià Vicent Justinià Antist, en la seua obra “La vida i historia del Apostólico predicador Sant Vicent Ferrer“, assenyalava que “San Vicente predicaba en catalán, como quiera que València fué poblada de gente catalana.”. Ni que dir té que Sant Vicent Ferrer hauria estar condemnat per la llei per predicar en una llengua que no era la valenciana, sinó la catalana.

–El Papa valencià Calixt III, als que els italians anomenaven “il vegliardo catalano”, s’anomenava a si mateix “Papa catalanus“, i va considerar el seu pontificat com un moment gloriós per a la “nació catalana”: “Magna profectus est gloria nationis catalanae diebus nostris: Papa catalanus, Rex Aragonum et Sicilia catalanus, Vicecancellarius catalanus, Capitaneus ecclesiae catalanus….”. Aquesta afirmació de la seua catalanitat li hauria valgut al Borja valencià la condemna i el menyspreu més enèrgics per part de l’observatori que ha de custodiar el compliment de la llei.

-D’Ausiàs March va dir Baltasar de Romaní que “Las obras del famosíssimo philosofo y poeta mossen Osias Marco, cavallero Valenciano de nación Catalan…“. Un “renegat catalanista” hauria segut el qualificatiu que l’Observatori hauria ficat al nostre gran poeta valencià.

-Un dels historiadors i cronistes més importants de l’edat mitjana valenciana, Rafael Martí de Viciana, membre de les Corts del Regne de València, hauria segut condemnat per la llei per dir en la seua “Crònica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia” que :”En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana; porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de catalanes que de otras naciones, de las cuales heredaron la lengua, coraçón, manos e obras...” .

-Un altre dels grans cronistes medievals valencians, l’escriptor, historiador i eclesiàstic valencià Gaspar Juan Escolano, cronista del regne i predicador a la ciutat de València, també hauria patit el foc purificador anticatalanista per dir en la seua obra “Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia” que “Como fué poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó de ella su lengua,…por más de trescientos años han pasado los deste Reyno debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos.” “…en su escritura jamás hazen división de valencianos y catalanes, sino que por el nombre de catalanes se entendían los unos y los otros, por ser todos de una misma lengua y nación…”

–Vicent Ximeno y Sorlí, nascut a València el 1691, eclesiàstic, doctor en Teología i membre de la  Acadèmia Valenciana fundada en 1742, considerat com un dels més grans bibliògrafs de les lletres valencianes, també hauria segut condemnat i assenyalat con a traidor catalanista per dir en la seua obra més important “Escritores del Reyno de Valencia chronologicamente ordenados desde el año MCCXXXVIII de la Christiana Conquista hasta el de MDCCXLVIII” que “…no era temeridad que algunos escritores hubieran llamado catalanes a los valencianos y mallorquines, pues de ellos tienen el origen y la lengua.”

–Gregori Maians i Siscar, erudit i lingüista valencià nascut a Oliva, reconegut com un dels intelectuals més prestigiosos dels seu temps, va dir en la seua carta al bisbe Ascensi Sales que “Los libros que V. S. me envió llegaron a mis manos bien acondicionados. El Gazofilazio es muy de mi gusto, no tanto por su abundancia […] como por la lengua catalana que estimo como propia”. Ell també hauria estat assenyalat con a catalanista i contrari a la llei.

–Josep Climent i Avinent, nascut a Castelló de la Plana en 1706, conegut com “el Bisbe Climent”.  Llicenciat en Filosofía i doctor en Teologia, va ser Bisbe de la ciutat de Barcelona. En el seu discurs d`entronització a la diocesi de Barcelona, va dir que “Si bien se mira, Valencia puede llamarse con propiedad una colonia de Cataluña. Casi todos los valencianos somos catalanes en el origen y con corta diferencia son una misma la lengua de los naturales de ambas provincias. Bajo cuyo concepto debéis reconocerme como paisano vuestro…“. L’Observatori hauria condemnat al nostre bisbe al foc purificador anticalanista pel seu discurs.

-El nostre gran poeta i fundador de la Renaixença Valenciana, Teodor Llorente, en dirigir-se al esciptor català Victor Balaguer va dir que “….habría grandes dificultades para cambiar el nombre á nuestra lengua. Consta ésta de tres ramas, cada una de las cuales tiene su nombre especial, lengua catalana, lengua valenciana y lengua mallorquina ¿Cómo llamaremos al conjunto, á la matriz?….”. En el seu escrit «El movimiento literario en Valencia en 1888» va dir que “…en Cataluña, Valencia y Mallorca, no ha de haber más que una lengua literaria, a cuya unidad no afecten las variantes de sus vulgares dialectos….”. També en la seua carta a Eduard López-Chavarri, Epistolari Llorente, III, va dir: “Yo he sido siempre contrario a los que han querido hacer del valenciano un coto redondo, bien cerrado, exagerando las diferencias que hoy separan nuestra lengua de la catalana. Literariamente no había más que un idioma en Cataluña, Valencia y Mallorca, y debemos tender a restablecer esa unidad.”. Teodor Llorente i la nostra Renaixença haurien estat condemnades per la llei per no reconèixer la “singularitat” de la llengua valenciana que apareix a la llei de Senyes.

-L’altre gran referent de la Renaixença valenciana, Constantí Llombart, en el seu Discurs llegit en la solemne sesió inaugurativa de Lo Rat Penat “Excel.lències de la llengua Llemosina”, va dir que “No, valencians, no és morta nostra expressiva llengua, com los seus malhavirats inimichs semblava desijaven, gràcies als generosos esforços de nostres germans de Catalunya y les illes Mallorques […]. En la mateixa llengua fonch criat en Montpeller, y parlà nostre molt alt e invicte Rey En Jaume. Ab ella escrigué, a imitació de Juli Cèsar, ses conquestes y a imitació dels romans la introduhí ab la sua religió en les Mallorques, y en València y son antich regne al conquestar-los. […] la llemosina llengua en los tres amunt citats dominis, sols en alguna que atra petita variació, ya en la manera de pronunciar-se, ya en la adopció d’algunes veus originàries, insignificants diferències molt menys notables si es vol encara, que les que el castellà sofrix en les diverses províncies hon se parla. Sempre ademés s’ha observat que en los confins d’Aragó, València y Catalunya, s’ha parlat ab mes correctitud y puretat que en lo llengua fonch la cortesana ab que en Aragó, València y Catalunya, los reys parlaven […]; dissentint aquesta mateix interior dels propis nostra llengua”. En discrepar de la “singularitat” del valencià, Constantí Llombart també s’hauria guanyat la condemna i l’expulsió precisament de la institució que ell va fundar.

-Un altre dels grans poetes valencians de la Renaixença Valenciana, Vicent Wenceslao Querol, va anomenar un recull de tres poemes de la seua producció “Rimes catalanes”. Ni què dir té que el poeta Querol hauria patit el foc anticatalanista per dir semblant heretgia.

En la actualitat les Universitats Valencianes, la romanística internacional, l’AVL, els Tribunals espanyols que han fallat en favor de la unitat lingüística, etc, etc, etc…. també acaben de quedar fora de la llei. Cap d’aquestes institucions combrega amb la “singularitat” de l’idioma valencià que estableix la nova normativa.

Pretenent defensar una suposada identitat valenciana, aquesta nova llei l’únic que fa és condemnar i deixar-ne fora, no solament a la ciència, a la raó i a les institucions que les emparen, sinó també a bona part dels personatges i símbols històrics més importants que han configurat precisament la identitat del nostre poble que la llei diu voler protegir.

Tot un autèntic despropòsit i un insult a la intel·ligència més de tota aquesta colla de bàrbars ignorants i antivalencians que encara dirigeixen la nostra més important i representativa institució política valenciana, la Generalitat. Esperem i desitgem que per ben poc de temps.

València, a 13 d’abril de 2015.