La paella mecànica

El primer i principal d’aquests fonaments és la pròpia forma d’estat que Francisco Franco va decidir que li succeís a la seua mort: la monarquia.

El que va ser amic i soci del gendre del seu Rei (Iñaki Urdangarín) a l’Institut Nóos es diu Diego Torres.

Les 540 pàgines de la interlocutòria del jutge José Castro, donat a conèixer aquesta setmana passada, han posat en relleu la trama de desviament de fons públics, de falsificació de documents públics i d’abús de poder de la qual  es van servir Urdangarín i el propi Diego Torres per enriquir-se il.lícitament.

Diego Torres, encausat en el cas, ja ha advertit que maneja “200 correus electrònics comprometedors” que ell mateix ha qualificat de “bombes atòmiques”, i amb els quals ha dit que podia “carregar-se la Monarquia“.

La manera en què aquest individu ha anat graduant les revelacions contingudes en aquests correus electrònics, per tal que el ventilador vaja dispersant els rastres de la corrupció de manera que els projectils impacten a la Zarzuela i facen el major mal possible, revelen que és un perfecte estrateg.

Segons hi va declarar, per a ell aquest assumpte s’ha convertit en “una qüestió personal“, ja que diu no tolerarà que la seua dona estiga imputada en el cas i la infanta Cristina no ho estiga, quan segons ell “ho sabia tot i es va dur els diners“, ja que Cristina estava al corrent de les operacions de Nóos i va col.laborar tant en la captació de clients com en el cobrament dels deutes pendents.

Fa uns dies Diego Torres va fer encara més estret el setge a la filla de Juan Carlos Borbón quan va enviar al jutge i va fer públics alhora uns correus electrònics que posaven en evidència que el seu secretari a la Zarzuela, Carlos García Revenga, estava també ficat de ple en la trama Nóos.
El proper 23 de febrer García Revenga està citat a declarar, en qualitat d’imputat.

Segons s’ha pogut saber per fonts ben informades, la hipòtesi d’una imputació de la filla del Rei està ja sent considerada pels serveis de la Zarzuela, incloent quina deuria d’ésser en aqueix moment la posició de la Casa Reial, però, sobretot, com fer per “preservar” (!?) la institució en una situació tan greu. Perquè aquesta seria la primera vegada que un membre de la Casa Reial resultara imputat i hauria de retre comptes davant els tribunals.

El segon dels fonaments atacats d’Espanya és el propi govern espanyol i el seu partit, el PP.

I el “hacker” que ho està posant a hores d’ara contra les cordes no és un altre més que el que va ser el seu tresorer durant molts anys, Luis Bárcenas, imputat en el Cas Gürtel per Baltasar Garzón el febrer 2009 i reafirmat com a tal per l’Audiència nacional al març de 2012.

Primer va ser el diari “El Mundo” qui va revelar que Bárcenas havia guardat fins a 22 milions d’euros en el compte d’un banc suís.

Arran de la difusió d’aquesta notícia, Bárcenas va començar a mostrar el seu armament, tal i com publicava aquest diari: “Bárcenas ha traslladat el missatge que, o se li proporcionen ressorts que li protegeixen de l’acció judicial, o ell està disposat a descobrir el pastís”.

I, efectivament, l’amenaça la va dur a cau: uns dies després va ser el diari “El País” el que, sota el títol “Els papers secrets de Bárcenas“, va posar al descobert una suposada comptabilitat manuscrita dels extresorers del PP Álvaro Lapuerta i Luis Bárcenas, la qual reflectia pagaments a la cúpula del partit des del 1990 al 2009, inclòs el mateix Mariano Rajoy, i importants ingressos per donacions il.lícites d’empreses.

Luis Bácenas, com perfecte estrateg (al igual que Diego Torres), està dosificant perfectament les informacions que vol fer públiques, ja que se sospita pot ser posseïdor de nombrosos rebuts signats pels mateixos alts càrrecs del partit receptors de sobres de diners suposadament negres i il.icits, però que amaga en un lloc segur per guardar-se bé les esquenes.

El Partit Popular sembla haver acceptat el repte (almenys en públic), en declarar: “El Partit Popular ni accepta, ni ha acceptat, ni acceptarà mai cap tipus de xantatge“.

Aquest matí el president del govern espanyol ha desmentit, en compareixença pública, totes les acusacions i evidències aparegudes en “El País”, i ha donat a entendre que tant ell com tots els membres del seu partit tenen l’ànima més neta que la del propi esperit sant.

El tercer dels fonaments atacats de l’estat-nació espanyola és el de la pròpia imatge que Espanya té fora de les seues fronteres, això que els seus apologetes anomenen la “Marca España”.

La corrupció, els escàndols polítics de tota mena, la cítica situació econòmica i social en què es troba un país on s’han batut tots els rècords de desocupació laboral, d’economia submergida, de frau fiscal, de manca d’oportunitats per els joves… que li queda a la “Marca España”?

Doncs sembla que només una cosa: l’esport de competició.

Les diferents seleccions espanyoles: de futbol, ??d’handbol, de bàsquet, l’equip de Copa Davis de tennis, etc… llueixen amb llum pròpia en el panorama esportiu europeu i mundial.

Però aquesta gran reputació de país líder en els principals esports de masses mundials, es veu ara amenaçada per les revelacions que puga fer un sol home: Eufemiano Fuentes.

L’Operació Port es va desenvolupar l’any 2006 per la Guàrdia Civil espanyola. Va ser una operació dirigida contra el dopatge en l’esport d’elit espanyol.

Aquest procés va permetre desarticular una xarxa de dopatge liderada pel doctor Eufemiano Fuentes. Aquesta xarxa oferia diverses pràctiques il.lícites per millorar el rendiment dels seus clients esportistes: hormones, medicaments i transfusions sanguínies.

Es va anunciar aleshores que entre els clients de la xarxa de dopatge desarticulada havia importants futbolistes, tennistes, ciclistes i atletes. No obstant això, el sumari del cas la Guàrdia Civil només va identificar a 58 ciclistes com a clients de la xarxa, però res de la resta d’esportistes d’altres esports. La investigació es va veure llastrada des del principi en no permetre el jutge als investigadors que s’analitzara tota la documentació confiscada.

Com el dopatge no va ser un delicte en aquell moment a l’Estat espanyol, el jutge només va estudiar un possible delicte contra la salut pública, que finalment només va incriminar als responsables de la xarxa, però no als seus clients (els esportistes).

El jutge Serrano, que va ser el responsable del cas, es va negar a facilitar als organismes esportius internacionals (AMA i UCI) les proves recollides durant la investigació, el que va impedir que els esportistes identificats com a clients de la xarxa de dopatge reberen sancions esportives.

El metge Eufemiano Fuentes és el principal imputat en el judici que s’està celebrant ara mateix.

En les seues primeres declaracions en el judici, va dir que entre els seus clients “La majoria eren ciclistes, però hi havia clients d’altres esports. Els feia analítiques de manera periòdica, ja que venien per preparar una competició determinada, a comprovar la seua preparació, que s’alimentaven bé”.

Durant el judici Fuentes ha estat extremadament selectiu a l’hora de revelar els noms dels seus pacients, ja que no ha donat cap altra identitat, tot i afirmar en dues ocasions que està «en condicions» d’identificar a qualsevol  dels esportistes que va tractar «a través del codi numèric» que se’ls assignava, ja que que “tractava individualment a tennistes, futbolistes, boxejadors i atletes, a més de ciclistes“.

Davant el que semblava un oferiment d’informació, el lletrat del Comitè Olímpic Italià (CONI) va instar la jutge a demanar directament el doctor Fuentes que diguera qui va passar per la seua consulta, però la magistrada va rebutjar immediatament fer-li la pregunta!

El perquè d’aquesta actitud sembla clara: la jutge del cas sap que si permetera parlar i presentar les seues proves “sanguínies” a Eufemiano Fuentes, potser acabaria amb la carrera d’alguns esportistes d’elit espanyols i, amb això, el prestigi internacional del propi esport espanyol es veuria seriosament afectat.

Les insinuacions del doctor Fuentes semblen destil.lar un velat to amenaçador cap al que és actualment el major baluard de la “Marca Espanya”: els grans esports de competició… El vaixell insígnia de la “Marca España” podria quedar tocat i afonar-se davant les mirades de tot el món!

Diego Torres, Luis Bárcenas i Euremiano Fuentes… els tres homes més poderosos actualment a Espanya.
Tres homes posseïdors de documents capaços de comprometre seriosament els tres pilars bàsics de la nació-estat espanyola: la seua monarquia, el seu govern i el principal bastió del seu prestigi internacional, l’esport.

Però el que molts semblen no haver-se preguntat és el perquè d’aquesta actitud desafiant i amenaçadora d’aquests tres poderosos xantatgistes… perquè aqueixa actitud?

Perquè en un estat teòricament de dret, com ho és l’espanyol, el poder judicial hauria de ser un poder completament independent del govern.

Però per les actituds i per algunes declaracions d’aquests tres individus, sembla ser que la seua convicció no és aquesta… perquè?

Potser perquè el partit en el govern podria tindre capacitat real de manejar les investigacions penals per tal d’influir en què es puga absoldre o, al menys, minimitzar la pena d’aquests tres acusats que amenacen amb soscavar les arrels del propi estat, a canvi del seu silenci?

El diari “El Mundo” va revelar que Luis Bárcenas tenia el convenciment que sí que era possible que els dirigents del seu partit li proporcionaren una eixida airosa a la investigació penal.

Perquè, efectivament, els antecedents recents existents apunten a l’existència d’un poderós lobby neoconservador, fortament lligat al Partit Popular, amb capacitat d’influència en l’administració de justícia.

Exemples? Ací en tenim alguns recents:

Tots recordem la campanya del Partit Popular contra el jutge Baltasar Garzón, que va acabar amb una sentència insòlita del Tribunal Suprem.
El Suprem va condemnar al jutge per un delicte de prevaricació en acordar unes escoltes telefòniques entre els imputats de la “Gürtel” i els seus advocats. Una cosa que ja s’havia fet en altres ocasions, i no només per delictes de terrorisme, però que aquesta ocasió sospitosament no es va permetre. Amb això es va aconseguir desactivar al jutge Garzón, però no el cas Gürtel.

Però el PP ha aconseguit, a més, altres “sorprenents” i sonores victòries en l’àmbit judicial.

Bárcenas té òptimes relacions amb els seus antecessors en el càrrec, Rosendo Naseiro i Angel Sanchis, els quals van estar imputats en un cas similar. En els judicis celebrats contra ells van quedar absolts per manca de proves, en declarar il.legals les escoltes telefòniques per una simple qüestió de repartiment de la investigació als jutjats de València.
En el cas “Naseiro” també hi va haver una important ofensiva mediàtica i legal contra el jutge que va destapar el finançament il.legal del PP.

En conseqüència, a ningú li pot resultar desgavellat l’intent de xantatge que sembla estar fent a hores d’ara Luis Bárcenas, demanant impunitat a canvi de silenci, de la mateixa manera que ho semblen apuntar Diego Torres i Eufemiano Fuentes.

Perquè ja ha passat en altres ocasions en què semblava clara la condemna als imputats del PP, i que s’han saldat amb absolucions dels acusats: Francisco Camps, Naseiro… I altres que estan permanentment imputats o investigats sense que aplegue mai el dia del seu judici: Zaplana, Carlos Fabra…

Potser si el pla d’impunitat no ha funcionat fins ara ha estat per una suma de diversos factors. El primer, i més important d’ells, és l’actual clima existent al carrer d’indignació social.

El magistrat Santiago Vidal, magistrat de l’Audiència Provincial de Barcelona i membre de l’associació Jutges per a la Democràcia, va ser molt clar sobre això en declarar recentment: “Vosaltres creieu que sense aquest moviment d’indignació, el senyor Díaz Ferrán estaria ara per ara a la presó? Estic convençut que si arriba a passar fa quatre anys hauria quedat en llibertat provisional“.

I això em porta un pas més enllà en la meua reflexió: la submissió de la justícia al poder polític i aquest, en el seu paper de corretja de transmisió, al poder de les oligarquies dominants.

Açò mostra la debilitat de la “suposada” democràcia espanyola, un sistema de partitocràcia liberal creat en la Constitució de Cadis de 1812 i renovat només en les formes, però no en el fons, en les diferents constitucions liberals, fins a cinc, aprovades al llarg d’aquests dos segles.
Aquesta es la manera en al què s’ha perpetuat el sistema de dominació polític-jurític-militar (i ara també econòmic i financer) creat fa dos segles en les Cors de Cadis… però això és material d’un altre post (al respecte recomane la lectura d’un post meu anterior anomenat “Constitució de Cadis 1812 vs. Constitució de Madrid 1978. Després de dos-cents anys, més del mateix…“).

Patraix, València (L’Horta), a 3 de febrer de 2013.