La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
Senyors de “Las Provincias”: l’hemeroteca és com el cotó, “no enganya”..
Fa uns dies vaig tindre l’oportunitat de pegar-li una ullada a un excel·lent treball presentat en una tesi doctoral al Departament de Teoria dels Llenguatjes de l’Universitat de València, titulat “El papel de la prensa diaria durante la transición a la democracia en València (1976-1982)”.
El seu autor, Luis Amador Iranzo Montés, fa una anàlisi del paper de la premsa diària de la ciutat de València durant la Transició (1976-1982). En concret, s’estudien els diaris Las Provincias, Llevant i Diari de València.
La investigació constata el paper central que va tindre el diari Las Provincias (i especialment la seua subdirectora, Maria Consuelo Reyna) durant la Transició a València, en primer lloc com a un mitjà que va defensar i va impulsar l’arribada de la democràcia des dels anys finals del franquisme i, a partir de 1979, com a ferm aliat d’UCD en la defensa del «blaverisme» (del bunker barraketa), què com tots sabem és una “forma” d’entendre la identitat valenciana caracteritzada per un espanyolisme d’arrel anticatalanista que utilitzava els símbols (bandera, llengua i denominació del territori) com a eix central del seu irracional discurs.
De l’anàlisi del paper dels diaris, l’autor reconstrueix el període de la transició i refuta l’existència de l’anomenada «batalla de València», entesa com enfrontament entre els partidaris del «fusterianisme» (defensors de les idees catalanistes de Joan Fuster ) i els «blaveros».
Perquè segons aquesta tesi doctoral, més que un xoc entre blocs ideològics antagònics, es va tractar d’una confluència d’interessos:
– els d’un partit, l’UCD, per trobar un discurs manipulador però amb molt de ganxo per al seu tipus d’electorat.
– els d’una figura de prestigi, Manuel Broseta, per trobar un projecte amb el qual llançar la seua carrera i les seues ambicions polítiques.
– i els d’un diari, Las Provincias, per recuperar el seu paper tradicional com a portaveu de la burgesia valenciana més espanyolitzada.
L’equació es va resoldre amb l’ingrés de Broseta a l’UCD i amb l’ús del discurs anticatalanista basat en els símbols, tant per part d’aquest partit com pel diari Las Provincias.
I, en la meua opinió (què no en la de l’autor de la tesi), amb aquesta confluència d’interessos es cercava aconseguir un efecte sinèrgic que tenia com a objectiu no declarat el d’aturar, a qualsevol preu (fins i tot amb l’ús de la violència de grups de l’extrema dreta local), el gran protagonisme social que aleshores estaven adquirint determinades forces culturals, socials i polítiques, què volien transformar el País Valencià en una societat moderna i avançada social i culturalment, i establir forts lligams amb la resta dels territoris de llengua i cultura catalanes a l’Estat espanyol.
D’aquesta manera, el discurs de Las Provincias sobre els símbols que havien identificar els valencians (entre ells el de la denominació de País Valencià), va anar variant al llarg de la Transició, fins a arribar a defensar, al final d’aquest període, postures completament oposades a les que havia mantingut en els seus inicis.
Així doncs, en defensar una visió excloent de la identitat valenciana (basada en el «blaverisme»), Las Provincias va contribuir a agreujar aquest conflicte generat de manera artificial per a satisfer uns interessos molt concrets.
Hui en dia Las Provincias està reeditant els vells temps, i s’ha adherit amb una certa contundència a la campanya engegada pel PP=PaellaParty valencià contra tots aquells (partits polítics, moviments civils, etc…) què defensem la denominació de País Valencià per al nostre territori, sumant-se així amb els seus cridaners titulars en les portades i en els seus articles d’opinió (o més bé diria de des-informació) a aquesta croada què pretén ilegalitzar per llei la denominació de “País Valencià”.
Paga la pena ara pegar-li una ullada a la portada de Las Provincias d’un 9 d’Octubre de 1979, que adjunte en aquest post…”HOY, DIA DEL PAÍS VALENCIANO”… sense comentaris!
L’hemeroteca, com el cotó, no enganya, senyors de Las Provincias!
Patraix, València, a 12 de novembre de 2012.
‘El bucle melancólico’: fábulas y mitos nacionalistas.
http://blogs.lasprovincias.es/pildorascontralacrisis/?p=54#disqus_thread
Què gran “artista” el tal Juan Sanchis. I laseua traca final:
Frente a ello el nacionalismo catalán parece de guardería. Su posición se basa en que poseen una lengua diferente. Pero la historia no les acompaña. En ningún momento se han planteado salirse de la Monarquía Hispánica por los motivos que ahora alegan, En 1640 se rebelaron contra los Austria por dnero y llegaron a pedir a Francia formar parte de ella. Y la pérdida de los fueros en 1714 no responde más que, entre otros factores, a que se equivocaron al apoyar al archiduque Carlos. Ahí está Navarra que mostró su respaldo a Felipe V y aún tienen los fueros.
En definitiva el nacionalismo es una melancolía de un pasado mejor que nunca existió. Hay quien dice que es sólo una enfermedad con una fácil cura: viajar.
Resposta a l’intel·lectual de via estreta: sempre es queixen del seu propi mal. Els que no som espanyols, en general, tenim més d’una llengua. I els independentistes traginem amb vàries.
Una salutació cordial.