La paella mecànica

El passat 3 de gener la Comissió de Nomenaments, Retribucions i Bon Govern de Telefónica va designar a Rodrigo Rato conseller assessor de la companyia a Telefónica Llatinoamèrica i Telefónica Europa.

La companyia va indicar que el nomenament es produïa “per la seua experiència i trajectòria”, i perquè venia a reforçar la visió global de Telefónica, present en 25 països.

El salari que percebrà Rato per la seua pertinença als dos consells assessors serà de 200.000 euros anuals, què a més no li exigirà dedicació exclusiva.

Rodrigo Rato s’incorporava així a la llarga llista de expolítics i d’individus relacionats directament o indirectament amb la política, que han trobat una butaca a la seua mida a Telefónica.
Anteriorment l’havien trobat personatges de diferent pelatge i condició, tal com Adoldo Suarez, expresident del Govern de la UCD, Eduardo Zaplana, expresident de la Generalitat Valenciana (qui li garantia la interlocució amb la cúpula del PP), Javier de Pau, exsecretari general de les Joventuts Socialistes (com a premi per haver actuat d’enllaç amb Moncloa durant en mandat de Zapatero), Narcís Serra, exvicepresident del Govern (PSOE), els excaps de la Casa del Rei Alberto Aza i José Fernando Almansa, Alfredo Timmerman, excap de Gabinet d’Aznar , Iñaki Urdangarín, gendre de Joan Carles Borbó, Iván Rosa Vallejo, advocat i espòs de la vicepresidenta del Govern Soraya Sáenz de Santamaría o Paloma Vila, esposa del dirigent socialista Eduardo Madina.

Com tots sabem, Rodrigo Rato accedia a Telefónica després d’haver presentat la seua dimissió com a president de Bankia dies abans de la intervenció de l’entitat, i després de ser imputat per presumptes delictes relacionats amb la sortida a Borsa de l’entitat.

Anteriorment, Rodrigo Rato havia estat director gerent del Fons Monetari Internacional entre 2004 -2007, i vicepresident i ministre de Economia i Hisenda durant el Govern de José María Aznar (1996-2004).

Durant el seu mandat al capdavant del mateix Ministeri, Rodrigo Rato va dirigir la privatització de la què era la Companyia Nacional Telefònica d’Espanya.

La presidència de Telfónica va quedar en mans “casualment” d’un bon amic seu i de José María Aznar, Juan Villalonga. Així mateix, el 1996 i durant aquest mandat, Rato havia nomenat César Alierta president de Tabacalera, el qual, després de completar la seua privatització, va botar a la presidència de Telefónica l’any 2000, substituint en el càrrec a Juan Villalonga.

I ara César Alierta, actual president de Telefónica, fitxa a Rodrigo Rato, amb la qual cosa es tanca el cercle: Rodrigo Rato —-> Joan Villalonga —–> César Alierta ——> Rodrigo Rato … la “porta giratòria” de Telefónica ha funcionat a la perfecció una vegada més.

Però, que és l’efecte “porta giratòria”?

Per poder-ho explicar cal que faça esment, ineludiblement, a la política nord-americana.

Perquè la “porta giratòria” va ser un terme que va ser encunyat als Estats Units (“The revolving door”) per denominar el fenomen que ocorre amb certs polítics que van treballar en dependències del govern, i que després van passar a fer-ho en grans empreses del sector privat, un cop van abandonar la política.

En la majoria de casos, aquestes corporacions van estar relacionades d’alguna manera amb l’activitat governamental que exercien aqueixos polítics.

Es donen casos en que la “porta giratòria” segueix rotant, ja que de nou aquests expolítics, en efectuar un canvi de govern, tornen a tindre responsabilitats governamentals, i llavors poden tornar a legislar a favor de les corporacions per les quals van estar treballant.

Un exemple “de llibre” d’aquest últim cas és el de Dick Cheney, el que va ser vicepresident dels EUA al govern de George W. Bush, però que en la seua dilatada carrera política al llarg de diverses administracions republicanes ha estat Cap de Gabinet de la Casa Blanca, congressista, Secretari de Defensa i Vicepresident del Govern.

El 1995 Cheney va abandonar la política per fitxar com conseller delegat de la poderosa companyia petrolera Halliburton, per després, l’any 2000, i en rebre una “xicoteta” indemnització per acomiadament de 36 milions de dòlars, es va incorporar al gabinet de George W. Bush, lloc en el qual va seguir cobrant centenars de milers de dòlars en concepte d’indemnitzacions per part de la companyia, i des del qual va seguir movent els fils activament per afavorir la seua exempresa, com va ser el cas de la seua participació en la guerra-saqueig de Iraq, en què ex-treballadors d’aquesta companyia van testificar davant el Comitè del Congrés dels EUA que investigava el “patró de frau, abús i malbaratament” de Halliburton en contractes de l’Iraq per valor de 8.200 milions de dòlars, amb irregularitats com ara que l’empresa havia passat una factura de 88 milions de dòlars per 3,4 milions de menjars que mai havia servit a les tropes, o un sobrecost de 165 milions de dòlars en gasolina, entre molts altres fraus.

On primer i més s’ha posat de manifest aquest fenomen en la política nord-americana és al Pentàgon, on molts funcionaris encarregats de fer compres d’armament (en les que regularment s’inverteixen desenes i fins centenars de milions de dòlars) acaben la seua estada en l’òrgan militar i, després de jubilar-se, van a treballar a les empreses a les que assignaven les comandes. Els càrrecs que se’ls ofereixen a aquests ex-funcionaris solen ser dins de l’equip directiu de l’empresa, i els seus sous són dels més alts. Aquests elevats salaris es complementen amb els que reben de la seua jubilació de funcionari, el que els garanteix a partir d’aqueix moment un alt i cobejat nivell de vida.

Aquesta pràctica ha posat de manifest freqüents casos en què el funcionari no va complir adequadament el que la llei estableix en relació amb les licitacions per assignar comandes, o que senzillament per la urgència “van obviar” el tràmit. Així mateix s’han conegut casos de compres de materials i equips que no es requerien en les forces armades o en els què la tecnologia ja era obsoleta, casos que han succeït quan els funcionaris implicats en aquestes accions aspiraven a utilitzar el “revolving door” amb les empreses beneficiades de les seues “omissions”.

Si bé el Pentàgon va ser la institució on va començar aquesta pràctica als Estats Units, actualment s’ha estès al Congrés i altres òrgans del govern.

D’acord amb el publicat pel Center for Responsive Politics, almenys 1.447 ex-empleats federals, alguns d’ells ex-membres del Congrés i del Senat, es dediquen ara mateix a realitzar lobby al Congrés i en altres agències governamentals, contractats per corporacions financeres.

Aquestes corporacions saben que, amb aquestes persones representant els seus interessos, serà més fàcil i econòmic assolir els seus objectius, independentment dels diners que hagen d’utilitzar per a això.

Un altre exemple flagrant de “porta giratòria”, i que està íntimament relacionat amb la crisi financera actual, va ser el cas de la desregulació del sistema financer nord-americà, que va ser instrumentada per funcionaris governamentals que prèviament havien treballat en poderoses institucions bancàries, i que a més van ser els responsables d’administrar la catàstrofe financera mundial precipitada per aquesta mesura.

Així tenim a Larry Summer, secretari del Tresor de l’administració Clinton i president del Consell Nacional Econòmic d’Obama, qui va ser el promotor d’aquesta desregulació que va incloure l’eliminació de la separació entre bancs comercials i bancs d’inversió. Aquesta mesura havia estat establerta el 1932 per «la llei Glass-Steagall Act», com a conseqüència del crac del 1929, i va ser suprimida mitjançant la «llei Gramm-Leach-Billey» de 1999.

La “porta giratòria” no distingeix entre administracions demòcrates o republicanes, és més, fa de continuïtat entre ambdues.

La mateixa “porta giratòria” que va utilitzar Larry Summer, va ser la que va utilitzar també Henry Paulson, secretari del Tresor de George W. Bush, que va treballar a Goldman Sachs des de 1974, i era el seu director quan va ingressar en aquest govern. Dos anys abans de formar part del govern de Bush, Paulson va encapçalar un grup de bancs d’inversió que va pressionar per la reducció dels requeriments de capital propi a les entitats.
Les institucions financeres van tindre un paper central en promoure la desregulació del sistema amb els seus executius convertits en funcionaris, per després també exercir una impressionant capacitat de lobby per obtindre el rescat per la crisi que van provocar.

Després de la caiguda del banc d’inversió Bear Sterns, les sis entitats més grans dels Estats Units (Goldman Sachs, Bank of America, JP Morgan-Chase, Citigroup, Morgan Stanley i Wells Fargo) van exercir un actiu lobby per influir en el Congrés i en el govern.
Aquest grup d’entitats financeres ha contractat més de 240 exfuncionaris de governs com lobbystes, i gasten centenars de milions de dòlars en aquesta missió.

En el conjunt de lobbystes dels sis grans bancs i les seues associacions, 243 van treballar en el govern federal, 202 al Congrés i la resta a la Casa Blanca, el Tresor o en agències governamentals de rellevància. Un informe va revelar que les organitzacions financeres van invertir en l’última dècada 5.100 milions de dòlars destinats a comprar influència política. D’aquests, 1.700 milions van ser «contribucions de campanya» a congressistes i candidats presidencials, i la resta com a pagament als lobbystes del sector financer al Congrés i en altres instàncies de l’Estat.
Sota aquestes normes institucionals, aquesta pràctica no es qualifica de corrupció només perquè en EUA està legalitzat aquest tràfic d’influències i de diners.

Tornant de nou a la política espanyola, a més de Telefónica tenim molts i destacats exemples d’ús de la “porta giratòria” amb altres grans empresses, entre ells expresidents del govern i exministres, tant del PP com del PSOE: Felipe González (Gas Natural-Fenosa), Aznar (Endesa), Ángel Acebes (Iberdrola), Luis Carlos Croissier (Repsol), Abel Matutes (Banc Santander), Marcelino Oreja (FCC), Ana Palacio (HC Energia), Manuel Pimentel (Baker & McKenzie), Josep Piqué ( Vueling), Eduardo Serra (Everios), Josep Borrell (Abengoa), Luis Martínez Noval (HC Energia), Elena Salgado (Endesa), Jordi Sevilla (PwC), Javier Solana (Acciona) ….

L’any 2010, les empreses de l’Ibex-35 comptaven en els seus consells d’administració amb un 10% de expolítics.

La “porta giratòria” de la política al sector privat a l’Estat espanyol passa moltes vegades per les empreses energètiques, i no és casual. Són companyies extremadament dependents de la regulació pública, que necessiten també de les relacions diplomàtiques per la seua activitat exterior i que compten amb uns ingressos més que notables. Exemples tenim a José María Aznar, Miquel Roca i Elena Salgado (Endesa), Pedro Solbes (a Enel), Josu Jon Imaz (Petronor), Felipe González (Gas Natural) o Miguel Boyer (Xarxa Elèctrica Espanyola)

Han estat centenars els polítics, ministres, ex-secretaris d’Estat i subsecretaris, directors generals i subdirectors, els que han passat directament a la direcció d’empreses privades que actuen en mercats oligopolístics o d’una forta intervenció estatal, sense un estricte respecte de les incompatibilitats.

Aquests han segut fitxats no precisament pels seus coneixements de gestió o tècnics sobre la matèria, sinó com “pagament” a favors que van rebre d’ells quan eren al govern, o perquè aporten “relacions i contactes” a les empreses, la qual cosa podria derivar en un conflicte d’interessos entre el públic i el privat, i per descomptat la utilització en benefici privat d’informació privilegiada.

Al meu entendre, l’efecte “porta giratòria” no és sinó més que una forma, més o menys legalitzada, de corrupció política i de segrest dels interessos públics al servei de les grans corporacions privades.

La legislació que regula les incompatibilitats dels alts càrrecs públics, que hauria de garantir una independència entre els interessos públics (que afecten a la majoria dels ciutadans), i els privats (que només afecten a uns pocs), està plena (deliberadament?) de llacunes i de buits que són aprofitats per greixar les “portes giratòries” entre el poder polític i el poder econòmic, que a la fi el que aconsegueixen és supeditar les accions del primer als interessos del segon.

L’enduriment i perfeccionament d’aquesta legislació és un requisit imprescindible, però fins ara s’ha mostrat clarament insuficient.
Perquè un fenomen de “corrupció institucionalitzada” com és aquest, sobrepassa àmpliament els límits del simple control punitiu i es filtra per tots els porus de l’entramat econòmic institucional.

Per clausurar aquestes “portes giratòries”, o si més no per angostar el seu perímetre el màxim possible, caldria fer canvis dràstics en les condicions institucionals dels mercats on es genera aquesta forma de “corrupció de guant blanc”, legal i generalment molt ben remunerada, la qual, en comptes de donar els diners directament a algú perquè regule al seu favor, opta pel “ja saps que estem ací pel que necessites”, el “parlem quan isques del govern” o el “recorda que no seràs sempre ministre”, etc…

Per això caldria reformar els mercats oligopolístics, com el de l’energia, o els mercats mixtes d’ineficient fusió entre actors públics i privat.

Sense la reforma d’aquest tipus de mercats, “la porta giratòria” seguirà girant, cada vegada millor greixada, a més velocitat i amb més capacitat.

Tal com va dir el diputat d’IU al Congrés, Gaspar Llamazares, en referir-se al fitxatge de Rodrigo Rato per Telefónica: “És un escàndol de corrupció política… Aquesta porta giratòria és el forat negre de la política, i dels oligopolis polítics i econòmics. És un escàndol de corrupció política que hauria de portar a prendre mesures addicionals en matèria d’incompatibilitat i evitar la col.lusió del públic i el privat”.

M’agradaria acabar el meu post, potser una mica extens però on he volgut exposar la metàstasi que suposa aquest fenomen en la política mundial actual, amb una frase de David Sirota, un comentarista del Huffington Post, el diari en línia més llegit als Estats Units, amb la qual descrivia a la perfecció l’estat actual de la política nord-americana i la seua relació amb “the revolving doors”: “El Congrés és un prostíbul bipartidista amb una porta giratòria a l’entrada on s’ha legalitzat el suborn”.

Patraix, València (L’Horta), a 11 de gener de 2013.