La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Publicat el 5 de maig de 2014

Què ens passa als valencians!? Qui ho sap??

“Què vos passa valencians?”, es preguntava fa uns anys el cantautor Paco Muñoz qüestionant l’escassa memòria col.lectiva del nostre poble.
La lletra de la cançò, excel.lent i plenament descriptiva de la realitat històrica i social dels valencians, deia així:

Què vos passa, què vos passa, 
què vos passa valencians?
El nostre país vol viure,
sense perdre la identitat.

Era lliure i treballava
el vell Regne Valencià,
però vingueren uns hòmens
i mataren aquell camp.
Nobles, bisbes i juristes
ens vengueren per un plat
de llentilles a Castella i als seus costums castellans. 

 

Què vos passa

 

Poble de les Germanies,
poble nostre revoltat.
Ara saps com la noblesa
demostrava la lleialtat.
Hem patit segles de lluita,
de matances i d’espant;
perquè un poble nascut lliure,
no sap viure empresonat.

 

Què vos passa…

 

Un mal dia des d’Almansa
ens vingué la novetat,
el vell Regne de València
era país conquistat
i a la llengua bandejaven,
llevant-li oficialitat,
i per just dret de conquesta,
imposen el castellà.

 

Què vos passa… 

 

Sempre ens han guanyat la guerra,
els anomenats cristians,
als altres, ja ens diguem moros, jornalers o assalariats.
Tinc ganes de fer història
i d’escriure-la en valencià,
una història on els vençuts
de tants segles guanyaran.

 

Què vos passa… 

 

D’altres guerres hem patit
tot ha anat costera avall:
ens robaren la consciència,
per això hem estat callats.
Alça’t poble de València
i comença a caminar,
perquè un poble nascut lliure
no pot viure empresonat.
 

 

 

L’altre dia, i una data tan significatiu per al poble valencià com el 25 d’abril, vaig poder assistir a l’estrena de la pel.lícula “Què ens passa valencians? al Centre Octubre de la ciutat de València.
Una mirada crítica de nord a sud de la realitat social i lingüística del nostre territori feta per una jove alemanya, Alina Moser,
que segurament xafava per primera volta el nostre País.

Joan-Carles Martí i Casanova, un dels nostres intel.lectuals i activistes per la nostra llengua a les comarques de l’extrem sud del País Valencià, va escriure al seu bloc una excel.lent crónica d’aquesta estrena que m’agradaria reproduir de manera íntegra en aquesta apunt:

 

“David Valls és un lingüista barceloní compromès.
Ens va oferir un reportatge fílmic memorable amb Són bojos aquests catalans? Ara ens presenta un segon reportatge d’una qualitat tècnica admirable. L’objectiu és retratar la relació que els valencians mantenim amb la llengua.

Alina Moser –la jove alemanya– davalla en bicicleta, la tenda i la motxilla al muscle. Empra una modalitat catalana híbrida, d’alta fluïdesa, entre oriental i occidental, amb lleus reminiscències teutòniques.
La veu en off reflexiona alhora que ens preguntem: Què ens passa valencians!?
L’estrena va ser a Acció Cultural del País Valencià, al Centre Octubre de València, el darrer 25 d’abril –Diada Nacional del País Valencià–, 307 anys després la Batalla d’Almansa. La cooficialitat asimètrica del valencià –vigent des de l’1 de juliol de 1982–  espanta pel tracte discriminatori envers la llengua ‘pròpia’ del país.

El metratge enamora per la bellesa paisatgística i urbanística de la terra valenciana.
Així, la tria dels onze municipis és equilibrada atesos els seixanta minuts de filmació i els 377 km. de recorregut. De tramuntana a migjorn són: Sant Rafel del Riu, Vinaròs, València, Burjassot, Catarroja (l’Albufera), Sueca, Castelló de la Ribera, Alcoi, Gandia, Elx i Guardamar.
Hi ha, doncs, València, el cap i casal, Elx, la gran ciutat catalanoparlant més meridional, cinc caps comarcals centrals, un altre al nord, una vila mitjana a la frontera sud i dues viles petites al nord i al centre.
En una d’elles, esbrinarem si s’ha de dir Castelló de la Ribera o Villanueva de Castellón allà on tothom empra un breu Castelló. Vet aquí un episodi alliçonador de com el centralisme interessat divideix el veïnat de tota la vida.

De Catalunya  estant l’estranyesa enganxa de bell antuvi.
En creuar el pont sobre el riu Sénia, San Rafael del Río està retolat en castellà el 2014. Hi sentireu, a més a  més, una santrafaelenca passar-se’n, ofesa, del valencià al castellà en assabentar-se que l’alemanya no sap castellà i tan sols català:a mi no me da la gana hablar en valenciano”. Tothom hi parla, és clar, el mateix català que a la Sénia.

Un encert del guió és l’especialització dels municipis amb qüestions que es podrien haver desenvolupat a qualsevol dels onze. Així, a Sant Rafael del Riu, us diran que a Castelló de la Plana els diuen ‘catalans’ i a Barcelona ‘valencians’. Us diré que això mateix em va passar la primera vegada que vaig anar d’adolescent a València amb la parla elxana intacta l’any 1976.

A Vinaròs topem amb la castellanització de l’església i del bisbat de Tortosa en terra valenciana.
València ocupa una bona estona: la ‘valencianofòbia’ del poder autonòmic de dretes, la substitució lingüística compensatòria del matrimoni d’origen valencià que afirma, sense cap vergonya, amb parlar híbrid: “somos de iniciativa castellana pero de sentir valencià” (sic). S’hi observa la castellanització ambiental de la gran urbs. El valencià, però, hi sura amb nivells de competència diversos. També hi apareix l’únic cas confés d’anticatalanisme en boca d’una dona del servei municipal de neteja: “ahora se habla menos valenciano porqué está muy catalanizado. Eso es lo que me pasa a mi”; amb la ciència que dóna la granera en mà i el plegador al costat.
El parlar ‘acatalanat’ no l’esmentarà ningú més a tota la resta del país.
El membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Antoni Ferrando, parla d’una mateixa llengua amb dos noms.
A Burjassot –on s’alça el bellíssim cadàver barroc de la Televisió Valenciana–  i a Catarroja, els professionals de la informació i la quiosquera suecana ens informen dels mitjans de comunicació desapareguts i/o inexistents, en valencià, malgrat l’excepció positiva de La Veu del País Valencià, a Internet, les emissores locals o les revistes comarcanes en català.

Als no avesats us estranyarà l’hegemonia del valencià a la xarxa atapeïda de ciutats mitjanes i als pobles. Hi ha, però, les grans bosses de parlants de grans ciutats, de totes les generacions, fins a Elx. Es trenca algun altre tòpic.
Alcoi se’ns presenta lleial i fidel: tan sotmesa, però, com la resta al prestigi del castellà en la retolació dels comerços i la diglòssia dels botiguers.
Gandia ens introdueix la joventut valencianoparlant de les ciutats mitjanes i la relació amb les festes.
Els portantveus d’Escola Valenciana i del ‘voluntarisme lingüístic’ ens recorden que tan sols un terç dels xiquets valencians estan escolaritzats ‘en valencià’ malgrat una demanda majoritària per manca d’oferta d’una Generalitat Valenciana contrària.

Al meu Elx es revisa la substitució lingüística dels anys 1940-1970, la immigració massiva i la represa familiar de la llengua gràcies a associacions com El Tempir i altres. La bellesa de la fonètica del català occidental arriba encara a l’Extrem Sud i els lingüistes i fonetistes tindran matèria d’estudi filològic sobre la variació interna, l’evolució i la convergència de totes les parles catalanes de Salses a Guardamar. Preneu-ne nota.

Tot això de la mà d’una quinzena de personalitats de les associacions,  l’educació, els mitjans de comunicació, la cançó, la psicologia, el periodisme, la literatura i l’academicisme al voltant de la política lingüística.

L’autor d’aquest article intervé des d’Elx i Guardamar.
S’expliquen les entrevistes amb la Generalitat Valenciana o la trucada al secessionisme lingüístic de València i la seua rodalia. No hi van voler participar perquè la unitat lingüística és massa evident amb un diccionari Fabra al despatx autonòmic.
Algunes dotzenes de locutors anònims –de tot el territori– aconsegueixen dibuixar un fresc sociolingüístic dels valencians del darrer mig segle. Conversen amb l’Alina amb la naturalitat absoluta dels qui compartim un mateix codi que sobta per la seua gran unitat i fermesa. 

Aquest documental hauria de passar-se no tan sols per la TV3 catalana, la  IB3 Balear o la futura Televisió Valenciana que renaixerà com a au fènix de les cendres.
Es comercialitzarà, però, a la tardor i circularà tan sols en DVD, el podeu demanar a queenspassa@gmail.com
?. Hauria d’escampar-se per les televisions culturals de tot Europa en versions subtitulades.

El País Valencià ha de fer arribar la seua llengua catalana i valenciana alhora en perfecta sinonímia. Hi ha molts valencians que emprem les dues solucions. A tot arreu s’ha de conèixer la legitimitat dels esforços que la societat civil valenciana més sana du a terme per l’oficialitat plena del valencià.
El problema més gran dels valencians és la nostra invisibilitat que comença sovint als territoris germans per la llengua i la història. Aquesta manca de visió, però, afecta també les relacions internes entre valencians.
Alguna intervenció humorística ens remou als dels extrems. Ni tots els valencians diem ‘ací’ ni tots els valencians bevem ‘cassalla’ o plantem ‘falles’. Això, però, són unes altres calces que haurem de resoldre entre ‘Nosaltres, els valencians’.

Alina se’ns acomiada des dels tossals d’arena i les quatre columnes amb els escuts dels límits de la llengua catalana a Guardamar: Salses, Fraga, Guardamar… s’atura davant l’escut de Maó.
Esperarem amb candeletes la tercera part dedicada a les Balears.”

Patraix, València, a 5 de maig de 2014.



Respon a Elhiot Roures Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent