La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Publicat el 29 de juny de 2013

Privatitzacions vs. corrupció institucionalitzada en el cortijo espanyol.

En aquests temps en què la desigualtat social i les diferències entre els més rics i els més pobres no paren d’augmentar a l’Estat espanyol, fins al punt d’arribar a ser un dels països amb majors desigualtats socials de l’OCDE, poques veus han posat èmfasi en el fet de que una de les principals raons que han contribuït a accelerar i a aprofundir aquest procés ha estat, sense dubte, la gegantina fuga de diners públics que s’ha produït a l’Estat espanyol al llarg de les últimes dècades amb el procés de privatització de nombroses empreses que eren patrimoni public, es a dir, que els seus propietaris erem tots els ciutadans de l’Estat espanyol.
Els seus destinataris: l
es classes més benestants instal.lades a les oligarquies financeres i empresarials.
Alhora que moltes d’aquestes empreses, una volta ja privatitzades, han esdevingut una autèntica oficina de contractació laboral de polítics del partit únic espanyol, el PPsoE, com a
graïment i també com a pagament de favors inconfessables.

El més recent i sonat d’aquests casos el teniem al gener d’enguany, quan com a “premi” per la seua imputació en el cas Bankia, Rodrigo Rato era fitxat com a conseller assessor per part de Telefónica, un ex-empresa pública privatitzada pel govern d’Aznar.
Una pràctica aquesta que s’ha convertit en “sistèmica” a l’Estat espanyol, i que per la seua naturalesa podríem qualificar de “corrupció institucionalitzada”.

A Rodrigo Rato li van precedir molts altres abans: Aznar i Miquel Roca a Endesa, Elena Salgado a la seua filial xilena, Ángel Acebes a Iberdrola, Miguel Boyer a Red Eléctrica, Isabel Tocino i Abel Matutes al Banc Santander, Felipe González a Gas Natural, Pedro Solbes a Enel, propietària d’Endesa, Marcelino Oreja a Enagás… i així fins a més de 40 ex-alts càrrecs del PP i del PSOE, els dos partits hereus del sistema partidocrátic (que no democràtic) espanyol creat arran de la Restauració del segle XIX.

Als EUA, aquesta pràctica (bastant habitual per altra banda allà, en el què molts afirmen que és la més gran democràcia del món!), se la coneix amb el nom de “revolving door”, i ací amb el nom de “porta giratòria”. Es a dir, alts càrrecs polítics que quan abandonen la política recalen en llocs directius de grans empreses, i també a l’inrevés, directius de grans corporacions que es promocionen a la política.

 

La Llei d’incompatibilitats de 2006, en el seu article 8.1 diu que els alts càrrecs “no podran exercir els seus serveis en empreses o societats privades relacionades directament amb les competències del càrrec ocupat” durant els dos anys següents a la data del seu cessament.
Dos anys, certament, no sembla molta espera.

Fa uns mesos vaig acabar de llegir un llibre de Joseph Stiglitz, Nobel d’Economia el 2001 i professor de la Universitat de Columbia, titulat “El preu de la desigualtat”, que deia una cosa què a mi em va semblar molt interessant al respecte.

Stiglitz afirma que els que ostenten el poder “utilitzen aquest poder per reforçar les seues posicions econòmiques, o, com a mínim, per mantindre-les”. Stiglitz parla en el llibre del fenomen de “recerca de rendes” per referir-se al procés de transferència de la riquesa que es produeix des de la part baixa de la societat cap a la part alta, on el govern, tant pel que fa (liberalitzar, privatitzar, desregular…) com pel que no fa (fiscalitat progressiva, control financer…), es converteix en una mera corretja de transmissió dels interessos econòmics dels propietaris de les rendes altes.

 

Tornant a esmentar el què he dit adés del tema de les privatitzacions: quina casualitat més gran és que una part significativa dels ex-alts càrrecs de la política acaben treballant per a les empreses públiques que van ser privatitzades, veritat!?

Aquest fet mostra, al meu parer, que hi han ja pocs dubtes de que les privatitzacions són un instrument més que s’utilitza en benefici de les classes econòmiques dominants de les que, en última instància, depèn el govern… un govern a la ombra que domina a un altre govern elegit democràticament pels ciutadans.

Els successius governs que han iniciat o completat la privatització de grans patrimonis públics, sempre ens han intentat “vendre la moto” amb les raons que tenien per prendre aquesta polèmica decisió.

Però tots sabem que les privatitzacions de serveis i d’empreses públiques formen part dels 3 manaments sagrats del pensament econòmic neocon: privatitzacions, desregulació financera i retallades de serveis socials.

I això no ho dic jo, ho diu l’anomenat Consens de Washington.

 

A Grècia i a Portugal, aprofitant la crisi, s’està venent tot el patrimoni públic per ordres directes de la troica.

L’argument més utilitzat per justificar les privatitzacions és que la gestió de l’empresa privada és més eficient que la de la pública (vos sona, veritat?).

Però si fóra així, només es privatitzarien aquelles empreses públiques que tingueren pèrdues, donant per fet que les pèrdues es produeixen per una gestió ineficient… però les dades mostren que això no sol ser així.

També caldria admetre que totes les empreses privades són, per definició, eficients, i que cap hauria d’incórrer en pèrdues ni fer fallida… però és que això tampoc és sempre així.

 

Si peguem una ullada al procés privatitzador dut a terme a l’Estat espanyol des del seu ingrés a la Unió Europea, veurem que es divideix fonamentalment en 3 períodes.

El primer d’ells va des de 1986 fins a 1992, any en què entra en vigor el tractat de Maastricht.
Té lloc sota els governs del PSOE de Felipe González, i en ell es produeix la reestructuració i fusió de gran part de les empreses públiques que eren rendibles.
Durant aquest període es creen Repsol, Inespal, Indra, Tabacalera, Endesa, Aceralia i Argentaria, que van quedar englobades en el grup Teneu.
Altres empreses amb pèrdues van ser venudes a empreses privades estrangeres, per exemple Seat va ser venuda el 1986 a Volkswagen, i Enasa-Pegaso al grup Fiat-Iveco a 1991. 

El segon període aniria de 1992 fins a 1996, any de la fi dels governs de Felipe González i el de l’arribada del PP de José María Aznar al govern.

En aquest període es comencen a vendre paquets d’accions de les empreses públiques rendibles que en el període anterior havien estat objecte de reestructuració. Es fa per imperatiu legal, ja que Maastricht prohibia les subvencions a empreses públiques i a més volia garantir l’accés de qualsevol inversor a qualsevol tipus d’empresa.

El govern va voler mantindre encara un cert control de les empreses, retenint almenys un 10% de les accions, per així assegurar-se un lloc en la gestió i una significativa participació en els beneficis.

I el tercer període s’inicia el 1996 i arribaria fins als nostres dies.
Als tres mesos de l’arribada d’Aznar al govern es va dissoldre el grup Teneu a fi de liquidar la resta de les accions que l’Estat encara retenia de les seues empreses.
Aleshores es va procedir a accelerar i a completar el procés de privatització completa de les empreses públiques més rendibles, les que llavors es coneixien com les “joies de la Corona”, no només per la seua rendibilitat, sinó també perquè pertanyien a sectors estratègics, fonamentals per a qualsevol Estat: Energia (Repsol, Endesa) Comunicacions (Telefónica) i Banca (Argentaria).

Amb el govern de Rajoy, i de nou amb el demagògic argument d’equilibrar els comptes, ara pretenen privatitzar RENFE, AENA, Red Eléctrica Española, IAG (fusió d’Iberia i British Airways), vendre les accions de la SEPI (Societat Estatal de Participacions Industrials) i els serveis que presten les comunitats com el Canal d’Isabel II a Madrid i la Sanitat allà on governen.

 

En tot aquest procés de privatitzacions hem assistit a una descàrrega de rendes procedents del patrimoni públic pagat per tots els ciutadans cap a les classes altes, tal com assenyalava en el seu llibre Joseph Stiglitz.

 

I de pas, i en compensació pels serveis prestats, ara aquestes ex-empreses públiques, ara privades, asseguren sempre un lloc de treball d’alta remuneració als que van facilitar aquest saqueig del patrimoni públic per convertir-ho en privat, en condicions molt avantatjoses per als compradors i normalment bastant per baix dels preus de mercat.

Tot un negoci redó per a les oligarquies financeres d’un Estat que sembla haver esdevingut el seu “cortijo” particular. Ells són els vertaders senyorets propietaris del cortijo espanyol!

Patraix, València (L’Horta), a 29 de juny de 2013.

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent